SYMPHONIA ARMONIA CAELESTIUM REVELATIONUM, DE HILDEGARD VON BINGEN

Hildegard von Bingen va ser una abadessa benedictina alemanya que va viure al segle XIII. La seva personalitat és molt interessant; va ser escriptora, mística i compositora. Les seves cançons sacres s'agrupen en la recopilació Concert de l'harmonia de les revelacions celestes.

SANTA MARIA, STRELA DO DIA, Cantiga núm. 100, Alfons X el Savi

Una cantiga és una poesia cantada. La número 100 està dedicada a la Verge Maria i per això té un caràcter més seriós.

Santa Maria,

strela do dia,

mostra-nos via

pera Deus e nos guia.

Ca veer faze-los errados

que perder foran per pecados

entender de que mui culpados

son; mais per ti son perdoados

da ousadia

que lles fazia

fazer folia

mais que non deveria.

Santa Maria...

Alfons X el Savi, cantiga núm. 100

LAUDEAMUS VIRGINEM, Anònim

Laudeamus Virginem és una obra polifònica en forma de cànon que s’ha conservat al Llibre Vermell de Montserrat. En aquest manuscrit s’apleguen cants, favors de la Verge i danses que s’interpretaven al Monestir de Montserrat, centre de peregrinació de l’Edat Mitjana.

Traducció del Laudeamus Virginem:

Lloem la Verge, que és mare,

i Jesús, que n’és el fill.

Plorem amargament els nostres pecats,

esperant sempre Jesús.

PUERI HEBRAEORUM PORTANTES, Anònim

Pueri hebraeorum portantes és un cant processional que s’interpreta el Diumenge de Rams, després de la benedicció de les palmes i branques d’olivera. Es canta de manera pausada, alternant el cant de la schola cantorum amb el del poble, com si fos un diàleg entre dos grups de cantants diferents; per això rep el nom de cant antifonal. El text, de l’Evangeli de Sant Mateu, narra el moment en què Jesús entra a Jerusalem aclamat com el Messies:

El poble jueu portava branques d’olivera,

aclamava el señor i deia:

“Hosanna a dalt del cel”.

Aquest text de l’Evangeli de Sant Mateu s’alterna amb els versos del salm 23 de l’Antic Testament:

Del Senyor és la terra i tot el que conté,

el món i tots els seus habitants,

perquè Ell la va establir superior als mars

i la va col·locar més alta que els rius.

MISTERI D'ELX, Anònim

El Misteri d'Elx és una representació teatral que recrea la Mort, Assumpció i Coronació de la Mare de Déu que es celebre a Elx des de l'Edat Mitjana. És una de les poques representacions de la litúrgia que encara es fa dins d'una església, i declarat patrimoni de la humanitat des del 2001.

L'obra es divideix en dos actes, i s'escenifica cada 14 i 15 d'agost en l'interior de la Basílica de Santa Maria, en la ciutat il·licitana. Investigacions recents situen l'origen d'aquesta obra al voltant de la segona meitat del s. XV, contràriament amb les creences de la tradició local, que el relaciona, d'una banda, amb la conquesta de l'Elx musulmà (1265) i, per una altra, amb la troballa de la imatge de la Mare de Déu, dins d'una capsa de fusta, el 29 de desembre de 1370, en la propera localitat costanera de Santa Pola.

Es tracta de l'única obra en el seu gènere que ha estat representada sense interrupció fins a l'actualitat; superant fins i tot l'impediment que va suposar la prohibició de representar obres teatrals en l'interior de les esglésies per part del Concili de Trento. Va ser el Papa Urbà VIII qui va concedir en 1632, a través d'una butlla, el permís per a continuar amb aquesta representació en concret.

Tots i cadascun dels personatges són representats per barons; tractant de respectar-ne així l'origen litúrgic-medieval, que prohibia expressament l'aparició de dones en aquesta mena de representacions. El text del Misteri d'Elx, llevat d'alguns versos en llatí, es troba íntegrament escrit en valencià; i la música és una amalgama d'estils de diferents èpoques que inclouen motius de l'Edat Mitjana, del Barroc i del Renaixement.

ACTE PRIMER

També anomenat "Vesprà", té lloc el 14 d'agost. Comença amb Maria i sis àngels presentant-se a la porta de la Basílica. Sona l'orgue de l'esglèsia. L'arxipreste i els Cavallers recorren el cadafal cap a l'escenari i la Maria entona un cant d'ajuda, dirigint-se al seguici que l'acompanya. Aquests, al seu torn, li declaren la seua lleialtat. Ella, llavors, s'agenolla i mostra la seua intenció de reunir-se amb el seu fill. Després ascendeix, acompanyada del seu sèquit, cap al cadafal, alhora que va evocant, en una espècie de Viacrucis, la Passió de Crist.

Una volta dalt, s'agenolla de nou mentre les dues Maries i els àngels l'acompanyen dempeus al seu costat. La mare de Déu torna a expressar el desig de reunir-se amb el seu fill. Més tard, les portes del cel s'obren i, dins d'una esfera granada i daurada, anomenada com la "magrana", un àngel descendeix per a entonar un cant en què saluda a la Mare de Déu, anunciant-li que el seu fill li concedeix el seu desig. L'àngel s'acosta a Maria lliurant-la un palmell. Ella el pren i el fa saber el seu desig de veure's acompanyada pels apòstols en el moment de la seva mort. L'àngel asecendeix de nou al cel garantint l'anhel de la Mare.

Sant Joan, vestit de blanc, apareix al peu de la rampa que condueix al cadafal, duent a la mà l'Evangeli. Una vegada dalt, Maria li fa saber la seua mort imminent, al mateix temps que li lliura a Sant Joan el palmell que li va concedir l'àngel. Ell el rep i entona, més tard, un cant de tristesa.

Pujant cap el cadafal, l'apòstol Sant Pere, portant-hi les claus del cel, es mostra sorprès pels esdeveniments. Arribat al jaç de Maria, la saluda entonant un cant mentre sis apòstols més pugen per la rampa. En aquest moment, tres apòstols (que entren a l'esglèsia per tres portes diferents9 se saluden entre ells i canten sorpresos per aquesta coincidència. Més tard, pugen al cadafal i, ja junts, tots els apòstols (llevat de Sant Tomàs) entonaran una Salve a la Mare de Déu.

Finalment el cant, Sant Pere es dirigeix a Maria i li pregunta sobre el misteri que tanca tota aquesta congregació. El seguici de la Mare es reuneix entorn de Maria i, aquesta, entristida, demana als seus fills que l'enterren en la Vall de Josafat. Amb les últimes notes, la Mare de Déu cau morta en el jaç i els apòstols, amb espelmes enceses, entonen un cant en què esperen la suea resurrecció.

Les portes del cel s'obren i cinc àngels (araceli) descendeixen cantant a la Mare de Déu. Una vegada avall, prenen possessió de l'ànima de Maria, alhora que ascendeixen de nou entonant els mateixos càntics del començament. L'arxipreste de Santa Maria i els Cavallers pugen al cadafal i besen els peus del cos difunt de la Mare. Els segueixen les dues Maries, els àngels i els apòstols. Després, Sant Joan, col·loca sobre Maria el palmell daurat. D'aquesta manera es clou el primer acte.

ACTE SEGON

També anomenat "Festa", té lloc a l'endemà, el 15 d'agost. Comença amb l'arxipreste i els Cavallers pujant per la rampa i besant els peus de la Mare. Després d'ells, els apòstols, es van situant al seu voltant. Maria Salomé, Maria Jacobe i el seguici d'àngels esperen a l'inici del corredor. Tres apòstols canten convidant al seguici a unir-se al sepeli. Quatre d'ells descendeixen per la rampa i, contestant-se mútuament, el seguici i els apòstols ascendeixen junts fins al cadafal.

Sant Pere recull el palmell que descansa sobre el cos de la Mare i, dirigint-se a Sant Joan, li'l fa lliurament, demanant-li que el duga. Aquest accepta i, un moment després, tots els deixebles, agenollats davant del cos de la Mare, inicien un cant preparant així el seu soterrament.

Finalitzat, tornen a alçar-se entonant aquesta vegada el salm In exitu Israel d'Egipte, propi de la litúrgia de exèquies. De cop i volta, intrigats pels cants, un grup de jueus apareix en escena a l'inici del corredor. Dos d'ells pugen cap el cadafal descobrint als apòstols al voltant de la Mare. Tornen cap avall i fan saber als altres el motiu de la intriga. Aquests, alterats, decideixen atacar el grup de deixebles amb la finalitat d'endur-se el cos sense vida de Maria i destruir-lo més tard.

El Gran Rabí, que forma part del grup, interromp amenaçador el salm que els apòstols seguien entonant. Els jueux, llavors, comencen a pujar cap el cadafal. Sant Joan i Sant Pere intenten impedir el sacril·legi enfrontant-se al malintencionat grup. Però aquests, més nombrosos, aconsegueixen arribar dalt i acostar-se al cos de Maria. Un dells, tractant d'agafar-lo, veu com les seues pròpies mans es paralitzen, com per miracle. Els altres, testimonis d'aquest miracle, cauen de genolls aclaparats i penedits. Canten, llavors, suplicant a Déu la seua ajuda.

Els deixebles, compadint-se d'ells, els demanen que tinguen fe en la virginitat de Maria. El grup de jueus, agenollats encara, supliquen ser batejats, cantant així als apòstols, que reconeixen a Maria com la Mare del fill de Déu. Sant Pere els bateja. Els jueus es mostren joiosos i comencen a cantar donant gràcies a la Mare. Un d'ells, amb una creu alçada, inicia la processó que culminarà amb el soterrament de Maria.

L'orgue de l'església sona en aquest moment i les portes del cel s'obren. L'araceli torna a baixar, portant-hi l'ànima de la Mare i el cant dels àngels inunda la basílica prometent la resurrecció de Maria. Els Cavallers tornen a l'església acompanyant Sant Tomàs. Aquest, desconsolat per no haver pogut assistir al sepeli, comença a entonar un cant implorant a la Mare el seu perdó.

El cel, llavors, es torna a obrir i Déu Pare, acompanyat de la Santíssima Trinitat, comença a baixar. Aquest, portant en les seues mans una corona daurada, la deixa caure posant-se suaument sobre el cap de Maria. Una pluja vinguda del cel cobrix d'or l'escena, les campanes del temple repiquen i una salv de coets es llança mentre espectadors i actors culminen la representació clamant Visca la Mare de Déu!.

La Santíssima Trinitat i l'araceli han pujat al cel. I els apòstols, al costat dels jueus, entonen finalment el Gloria Patri.

UT QUEANT LAXIS, GUIDO D'AREZZO

Ut queant laxis o Hymnus in Ioannem és un himne a Sant Joan Baptista escrit per Paulus Diaconus. És notable de remarcar que la primera síl·laba de cada vers dóna nom a cada nota de l'escala diatònica, fet realitzat per Guido d'Arezzo (s. XI). El text és el següent:

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
Sancte Ioannes.

Avui en dia Ut ha estat freqüentment substituit per do degut a qüestions sonores, probablement inspirat per la paraula Dominus (Senyor).