Mostrando entradas con la etiqueta 2º ESO música. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 2º ESO música. Mostrar todas las entradas

miércoles, 14 de agosto de 2013

UNITAT 4: LA MÚSICA MODERNA: EL ROCK

EL ROCK-AND-ROLL.

Fins a mitjan s. XX, als Estats Units hi havia dos corrents musicals diferents:
  • El propi de la raça negra: el blues, l’espiritual negre i el rhythm and blues.
  • El de la tradició blanca anglosaxona vinguda d’Europa: les balades country.
Durant els anys 50, apareix el rock-and-roll, fruit de la mescla de la música negra i la música blanca. El seu màxim exponent és Elvis Presley.


EL FOLK ROCK.

El folk rock va néixer durant la dècada dels 60. La música folk transmet un missatge reivindicatiu amb la cançó protesta i el moviment hippy. Alguns músics del corrent folk rock són: Bob Dylan, The Mamas and the Papas, Simon & Garfunkel…


EL POP ROCK.

El pop rock va néixer als anys 60. Els seus màxims representants van ser els grups anglesos The Beatles i The Rolling Stones.


LA MÚSICA MOD.

La música mod va néixer als anys 60 al Regne Unit. Els mods eren joves d’origen modest (obrers o aturats) que vivien als suburbis de les grans ciutats angleses. La música mod té una sonoritat estrepitosa i textos molt crítics. El grup anglès The Who n’és el més representatiu.


EL SOUL.

La música soul apareix als anys 60 als Estats Units com una protesta de la raça negra contra la seva situació social. Sam Cooke, Stevie Wonder, Otis Redding, Ray Charles, James Brown o Aretha Franklin destaquen com a solistes. Els grups més rellevants són: The Platters, The Drifters, The Temptations o The Supremes.


EL ROCK DUR.

El rock dur va néixer durant la dècada dels 70. Aquesta música es caracteritza per l’extravagància, l’estrèpit, la distorsió de les guitarres i la insistència dels riffs. Destaquem: Deep Purple, Led Zeppelin, Iron Maiden o AC/DC.


LA MÚSICA PUNK.

La música punk va néixer als anys 70 i va durar pocs anys, però la seva estètica s’ha mantingut fins ara. La melodia inexistent, els crits aguts, la critica social, el soroll i el tempo vertiginós caracteritzen aquesta música. Van tenir molta transcendència els grups Sex Pistols i The Clash.


EL ROCK PROGRESSIU.

El rock progressiu neix als anys 70. Les característiques del rock progressiu són:
  • Va modificar les estructures del rock i les va fer més complexes.
  • Va buscar la qualitat en les interpretacions.
  • Va utilitzar el so dels teclats.
Els anglesos Pink Floyd, Genesis i Yes representen aquest estil.


EL REGGAE.

El reggae és una música pacifista d’origen ètnic. Les característiques d’aquesta música són:
  • La guitarra toca a contratemps.
  • La línia melòdica del baix pren molta importància.
  • El tempo és lent.
  • Les polirítmies de la raça negra enriqueixen aquesta música.
L’intèrpret més rellevant va ser Bob Marley.


EL GLAM ROCK.

El glam rock va destacar per la seva teatralitat escènica. Parlem de David Bowie, Elton John, Queen o Roxy Music com a representants d’aquest estil.


LA NEW WAVE.

En la dècada dels 80 sorgeix un nou estil musical: la new wave. La new wave torna a la senzillesa melòdica de la música dels anys 60, però amb propostes sonores noves aprofitant les noves tecnologies. Entre molts d’altres destaquem The Cure, U2, Blondie, Police…


LA MÚSICA DISCO.

Els 80 van ser plens de música per ballar. La música disco és la música de discoteca que prové del soul. Destaquem Donna Summer, Diana Ross, ABBA…


EL FUNK, EL RAP I LA MÚSICA HOUSE.

El funky es caracteritza pel ritme constant del baix i les guitarres, com els riffs obstinats. Destaquem Michael Jackson i Prince.


El rap neix al Bronx i a Harlem. El DJ parla amb un ritme trepidant i una accentuació peculiar. Són moda els efectes sonors que es fan amb els discos de vinil, com el repeat (repetir) o l’scratch (rascar).

El house és una evolució del rap. Els ordinadors i els sintetitzadors prenen mostres de qualsevol tipus de so i l’incorporen a una base de ritme constant. És un tipus de música que es pot crear en un laboratori informàtic des de casa.


EL BAKALAO.


El bakalao és la música de discoteca dels 90. Prové de la música disco i la techno i també és música per ballar. Un DJ superposa i barreja discos.


LA DÈCADA DELS ANYS 2000.

Està marcada pel rock alternatiu, el rock independent, el rock progressiu i la música electrònica, en què destaquem els grups The Strokes, Radiohead, The Libertines… També apareixen grups i cantants amb estils que recorden èpoques anteriors. Durant aquesta primera dècada del s. XXI, han destacat cantants i grups mediàtics capaços d’omplir estadis i vendre milers de còpies de les seves cançons, com per exemple, Britney Spears, Beyoncé, Norah Jones, Robbie Williams, Eminem, Shakira, Coldplay, Amy Winehouse, Red Hot Chili Peppers o Lady Gaga.

UNITAT 3: L'ORIGEN DE LA MÚSICA MODERNA: EL JAZZ

L’ESPIRITUAL NEGRE.

L’origen de la música moderna occidental el trobem en les manifestacions musicals de la comunitat afroamericana descendent dels esclaus.
L’espiritual negre és el cant religiós dels esclaus africans de les plantacions nord-americanes.


Les cançons que els esclaus entonaven al llarg de la seva jornada a les plantacions de cotó s’anomenava worksongs.


EL RAGTIME.

El ragtime és una obra per a piano. Les seves melodies tenen:
  • Ritme irregular (la melodia no coincideix amb la pulsació del baix).
  • Acompanyament d’un baix marcant la pulsació.
Scott Joplin és un dels seus màxims representants.


EL BLUES.

El blues va sorgir a finals del s. XIX. El blues és un tipus de cançó de caràcter malenconiós. La comunitat negra en cantava per expressar els seus problemes. Fa servir l’escala major i abaixa un semitò els graus III, V i VII. Les notes modificades són les blues notes.

L’ESTIL DE NEW ORLEANS.

L’estil de New Orleans sorgeix a principis dels s. XX. Prové de les primeres bandes de jazz: formacions amb pocs músics que improvisen a partir d’un patró rítmic i harmònic. La formació musical és força estable: tres instruments que hi destaquen (trompeta, clarinet i trombó). El contrabaix, la bateria, el banjo i el piano sostenen el ritme i la base harmònica.


LA BIG BAND: EL SWING.

La Big Band és una agrupació instrumental que va néixer cap als anys 20. La formen un gran nombre de músics (15 o més) i necessiten un arranjador que escrigui la partitura per a tot el grup. Les orquestres estaven formades per instrumentistes com Glenn Miller, Duke Ellington, Benny Goodman, Tommy Dorsey o Count Basie.
El swing és l’estil propi de les grans bandes de jazz dels anys 30 i 40. Es caracteritza per:
  • Ritme binari continu i molt ballable que crea un efecte de balanceig, anomenat swing.
  • Ús del riff que són petites frases melòdiques que van sorgir amb el blues i que un instrumentista repeteix insistentment mentre un altre fa una improvisació.
  • Complexitat en l’harmonia (utilització d’acords nous molt oberts).
  • Riquesa tímbrica de la formació orquestral (secció rítmica, secció de metall i secció de fusta).

martes, 7 de febrero de 2012

UNITAT 2: LA MÚSICA TRADICIONAL

LA MÚSICA POPULAR:

La música popular és la que prové de la tradició d'un poble i és transmet de forma oral. De la música de cada regió sorgeixen balls i danses típiques. La música popular sol servir-se d'instruments tradicionals com la dolçaina, la gaita, la gralla, el txistu, la trikitrixa o la bandúrria, entre altres.

La dolçaina:


La gaita:


La gralla:


El txistu:


La trikitrixa:


La bandúrria:



LA MÚSICA ÈTNICA:

La música ètnica és la música popular característica de cada ètnia o grup cultural. Moltes vegades ens adonem que no és complicat reconèixer si una música és asiàtica o oriental, africana, hindú, llatinoamericana, celta, àrab...
Una de les característiques que comparteix tota la música ètnica és el fet que prové de la tradició oral.

EL FOLKLORE:

El folklore és el conjunt de les tradicions, costums i arts d'una comunitat. El folklore musical es manifesta per mitjà de:
  • Les seves agrupacions musicals.
  • Els seus instruments característics.
  • Les seves danses.

LES AGRUPACIONS POPULARS:

Les agrupacions populars són pròpies d'una zona geogràfica o cultural. El folklore del nostre país és molt ric i variat. Algunes característiques comunes són:
  • Totes les cançons procedeixen del poble.
  • Són anònimes.
  • Es transmeten oralment.
  • Atorguen molta importància al ritme i a la melodia.

ELS INSTRUMENTS:

Se solen utilitzar els instruments propis de cada regió. Estan pensats per ser tocats a l'aire lliure en festes i esdeveniments de tot tipus.


LES DANSES:

La dansa popular és fruit d'una evolució transmesa de generació en generació. A totes les comunitats hi ha balls de característiques semblats pel que fa a formació, estil, aire, caràcter...
Provenen de danses que han anat canviant per adaptar-se a les diferents zones geogràfiques. Aquest fet constata la enorme varietat de balls que podem trobar a la península Ibèrica.

lunes, 19 de septiembre de 2011

UNITAT 1: LA MÚSICA, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LES NOVES TECNOLOGIES

LA MÚSICA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ:

Els mitjans de comunicació han contribuït a la difusió de la música. Els mitjans més importants de la primera meitat del s. XX són:
  • La ràdio.
  • La televisió.
  • El cinema.

LA MÚSICA I LA RÀDIO:

La ràdio va néixer durant els anys 20. Les emissores de ràdio van començar a emetre programes en què la música era la protagonista.

La música té diferents funcions a la ràdio:
  1. Funció programàtica: es produeix quan la música és el principal objectiu del programa. Són programes especialitzats en diferents tipus de música (moderna, rap, clàssica...) L'objectiu principal del programa és escoltar música.
  2. Funció descriptiva i ornamental: Utilització de certs convencionalismes com músiques populars per situar-nos en un país o una regió o un estil de música per a cada estat d'ànim.
  3. Funció publicitària: hi ha melodies associades a productes comercials.
  4. Funció sintactico-gramatical: la música s'utilitza per ordenar i distribuir els continguts d'un programa. La música que se sent es pot presentar de diferents maneres:
  • Sintonia: ens permet identificar el programa o la cadena que escoltem.
  • Cortines o ràfegues: la seva funció és separar els continguts o apartats del programa.
  • Cops musicals: solen ser molt breus i separen notícies o continguts d'una mateixa temàtica (com diferents notícies d'esports).
LA MÚSICA I LA TELEVISIÓ:

La televisió va néixer durant la dècada dels anys 30. Va conduir cap a una nova era de la informació i la comunicació de masses, va transformar el món de l'espectacle i va influir en l'evolució del mercat musical.

LA MÚSICA I EL CINEMA:

La música és un element molt important en la història del cinema. Hi ha dos tipus de música de cinema:
  • Música de fons: ambienta escenes cinematogràfiques en què l'escena que visionem, no hi ha cap orquestra, músic ni cantant.
  • Música de pantalla: està integrada en l'escena, hi apareix representada visualment.
La banda sonora ens ajuda a entendre més el significat d'una pel·lícula.

LA MÚSICA I LA PUBLICITAT:

La publicitat dels mitjans de comunicació fa servir la música per potenciar-ne el missatge. La música a la publicitat es presenta de diferents maneres. Aquests són alguns exemples:
  • Jingle: és cantat i l'anunciant posa música al text.
  • Logo musical: és molt més curt i pot ser cantat o instrumental.
  • Música incidental: música que surt a l'anunci i que té relació amb el que s'anuncia (una samba al Brasil per anunciar una agència de viatges).
La publicitat té una sèrie de recursos que fan destacar l'aspecte musical dels anuncis:
  • La invenció d'un motiu melòdic associats al producte.
  • Ús de la música composta anys enrere.
  • La invenció de sons que exagerin l'efecte visual de les escenes.
  • La intervenció de cantants famosos que augmentin l'atractiu del missatge
  • Associació del tipus de música amb el públic a qui va dirigit l'anunci.

MÚSICA I TECNOLOGIA:

Edison va inventar el fonògraf el 1877. Va ser el naixement del so enregistrat.

fonògraf

Més endavant, va sorgir el gramòfon, s´hi va incorporar l'electricitat i van aparèixer els tocadics, el magnetòfon, el casset, el CD, el DAT, el minidisc, el DVD i els aparells de reproducció d'arxius de música comprimida, com els MP3 i MP4.


gramòfon

tocadiscs


magnetòfon

casset


CD


DAT


Minidisc


DVD



MP3 i MP4


L'ENREGISTRAMENT I LA REPRODUCCIÓ DEL SO:

El so es pot enregistrar i reproduir de dues maneres:
  • So analògic: l'origina un senyal enregistrat en un suport físic que gairebé no es pot modificar i que es malmet amb el temps.
  • So digital: l'origina la codificació numèrica d'un senyal que es pot modificar fàcilment per millorar la qualitat de l'enregistrament.
Als CD s'hi llegeixen unes lletres que ens indiquen si el procés d'enregistrament (mescla i realització de l'original del qual es fan les còpies) ha estat analògic (A) o digital (D).

LA MÚSICA ELECTRÒNICA:

Des de 1960 la música electrònica té un paper molt important en el desenvolupament tant de la música clàssica contemporània com de la música pop, el cinema o la publicitat.
Entenem que la música electrònica és aquella que generen instruments electrònics com els sintetitzadors o més recentment, l'ordinador.
El sintetitzador es va inventar a la dècada dels 50, però es va popularitzar amb l'ús d'aquest a la música pop i el cinema. Amb un sintetitzador es poden fer dues coses:
  • Imitar el so d'altres instruments tradicionals.
  • Dissenyar nous sons canviant els paràmetres que es vulguin del so.

sintetitzador

El descobriment dels samplers (mostra) va ajudar a imitar a altres instruments tradicionals. La seva concepció és senzilla:
  • D'una mostra d'àudio d'un instrument, el sampler et reprodueix d'una forma quasi perfecta aquell so. També pot modificar a voluntat el timbre i produir-ne un de nou.
  • Podem trobar els sintetitzadors en forma de teclat o de targeta de so per a l'ordinador.
sampler

L'EVOLUCIÓ DE LA INFORMÀTICA MUSICAL:

L'ordinador és un element excepcional per manipular i editar material sonor. Amb els mitjans idonis podem fer:
  • Introduir notes i manipular-les canviant-los les qualitats del so.
  • Variar la instrumentació i combinar-la segons els canals o pistes de què disposem.
  • Desar la informació en un suport petit com el CD.
  • Afegir-hi efectes sonors.

EL MIDI:

El 1983 es va inventar el MIDI (musical instrument digital interface). El MIDI és un protocol mitjançant el qual, tots els instruments electrònics es podien comunicar entre si. Totes les marques es van posar d'acord a posar els instruments en els mateixos canals. D'aquesta manera un fitxer MIDI es pot compartir, manipular, enviar... com un altre tipus de document informàtic.
Què podem fer amb un ordinador? La veritat és que gairebé de tot.