UNITAT 4: EL CLASSICISME

INTRODUCCIÓ:

El Classicisme és un període que s’emmarca entre el Barroc i el Romanticisme. Sol datar-se convencionalment entre 1750 (mort de J. S. Bach) i 1827 (any en el que mor Beethoven). És una etapa curta que marca la transició de l’Edat Moderna a l’Edat Contemporània.

CONTEXT HISTÒRIC

És l’època de l’ascensió de la burgesia a amplis sectors del poder polític i econòmic, per tant tindrà conseqüències en el món de la cultura i de la música. En la 2ona meitat del segle XVIII es donaran una sèrie d’esdeveniments històrics importants i reformes socials que donaran lloc a violents moviments de masses, destacant entre ells “La Revolució Francesa” de 1789, fet que trencarà amb les monarquies absolutes. El lema revolucionari de “Llibertat, Igualtat i Fraternitat” es durà a tots els contextos, també al de la música.

CONTEXT CULTURAL

El Classicisme és l’època de la Il·lustració, un moviment intel·lectual promogut per la burgesia i la petita noblesa, en que la seva principal manifestació va ser l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert que divulgarà la cultura en amplies capes de la població. En França, al moviment de la Il·lustració se li denomina Enciclopedisme. Aquest moviment encapçalarà la Revolució Francesa.

Els artistes, trobaran en la burgesia un nou públic que paga per apreciar les seves obres i al que havien de satisfer amb creacions entretingudes i naturals; d’aquesta forma es van alliberar poc a poc de les obligacions de treballar supeditats al gust dels mecenes, obtenint així una major independència creativa però contant amb el repte de tenir que dependre del públic per a rendibilitzar els seus ingressos.

CONTEXT MUSICAL

La música anirà abandonant els cercles eclesiàstics i palatins per a desenvolupar-se en cases privades de la burgesia i en espectacles públics.

En aquest període es produeix una tornada als ideals de la cultura clàssica grecoromana, basada sobretot en l’equilibri, la senzillesa i la bellesa (deixant enrere l’estil recarregat del Barroc); per això, en la resta de les arts es coneix a aquest període com “Neoclassicisme”. No succeeix açò amb la música, ja que no poden copiar els models clàssics perquè no ens han arribat; tot i això, sí que comparteixen la recerca de la bellesa i la perfecció formal.

Entre els precursors de la música d’aquest període podem nombrar a dos dels fills de Bach: C. P. E. Bach i J. C. Bach, però els tres compositors que es convertiran en les grans figures d’aquest període són Haydn, Mozart i Beethoven, que treballaran en Viena, ja que és considerada la ciutat més important dintre del context musical.

CARACTERÍSTIQUES MUSICALS:

Els compositors d’aquest període orienten la seva música cap a un equilibri basat en la proporció i l’ordre, una claredat que es transmet a través de melodies i harmonies simples i una senzillesa que permet a l’oient una gran facilitat de comprensió. Aquests són els tres ideals de la música del Classicisme, que queden plasmats en una nova forma de compondre.

La música d’aquesta època es refinada, elegant, continguda i equilibrada. Per a aconseguir una música d’aquestes característiques els compositors treballaran sobre tot dos aspectes:

• MELODIA: Les melodies de Barroc adoptaven estructures irregulars. Per el contrari, en el Classicisme s’ajusten a una estructura ordenada i regular. La melodia s’articula en una frase ben diferenciada d’un nombre determinat de compassos. Seguint el principi de proporció, cada frase pot dividir-se en parts d’igual duració respectant la simetria. Els compositors busquen concentrar tot l’interès en la melodia principal. Les altres veus tenen un paper d’acompanyament, de suport harmònic.
• HARMONIA: En el Classicisme es suprimeix el baix continu tan utilitzat en el període anterior. Es segueix desenvolupant els principis harmònics que s’havien establert en el Barroc tardà. Les funcions tonals (tònica, subdominant i dominant) organitzen tot l’obra.

LA MÚSICA RELIGIOSA:

Com ja havíem avançat, la música religiosa va a estar en declivi en aquesta època, ja que tant la música instrumental com l’òpera es convertiran en gèneres molt més sol·licitats per el públic en general.

En el terreny de la música religiosa, no cap assenyalar grans canvis musicals respecte a l’època anterior. Es seguiran creant pràcticament els mateixos gèneres, dintre dels quals destacarà la missa. Un tipus de missa especial que adquirirà gran importància en aquest període és el Rèquiem.

El Rèquiem és la música composta per a la missa dels difunts de l’esglèsia catòlica. Aquesta música és lleugerament diferent de la de les altres misses, ja que es prescindeix de les parts considerades molt alegres per a una ocasió de dol.

Dintre d’aquest tipus de gènere, podem destacar “El Rèquiem de Mozart”, obra mestra de la música clàssica. Segons conta la llegenda, aquesta obra va ser encarregada a Mozart per un desconegut. El compositor, que aleshores ja estava greument malalt, va creure que es tractava d’un encàrrec del més enllà per al seu propi funeral i va morir component la sèptima part de l’obra que porta per títol “Lacrimosa”. Aquesta part acaba amb la paraula Amen, paraula que s’utilitzava al final de la missa, una mica estrany, ja que a Mozart encara li faltava la meitat del rèquiem per compondre. L’obra va ser completada, seguint les instruccions que el compositor va deixar escrites, per el seu alumne Süsmayr.

L’ÒPERA:

L’ÒPERA SERIOSA

El classicisme fou un dels períodes històrics més importants per al gènere operístic. Aquest gènere, nascut en el Barroc dintre dels cercles aristocràtics, experimentarà durant el Classicisme un canvi, ja que s’eliminaran els excessos barrocs i es tendirà a la naturalitat i apropament de l’argument al públic.

Els teatres es multiplicaren, el públic va augmentar en gran mesura i els compositors trobaran en l’òpera una de les seves formes favorites d’expressió.

A mitjan del segle XVIII, i especialment en França, l’òpera seriosa havia aconseguit una gran complexitat i artificiositat: els arguments sobre temes mitològics eren massa sofisticats i difícils d’entendre, els cantats s’inventaven parts senceres degut a la complexitat de les àries... Açò feia que el públic cada vegada estigués més descontent amb aquest tipus d’òpera.

En 1752 es va produir un canvi, ja que una companyia ambulant d’òpera es va instal·lar en Paris i va presentar la famosa òpera bufa de Pergolesi “La serva padrona”. El seu èxit va ser molt gran, fins a tal punt que es van crear dos bàndols, un que defensaria aquest tipus d’òpera i altre que estaria en contra. A aquest enfrontament se li coneix amb “La querella de los bufones”.

En un bàndol estaran els que defensarien la tradició de l’òpera seriosa francesa, molt més elaborada que la bufa italiana, a la que acusaven de frívola i superficial. Encapçalava aquest grup Rameau. En l’altre bàndol, estaven els defensors de la nova òpera que havia arribat des d’Itàlia, la qual consideraven que s’ajustava millor als ideals del Classicisme de senzillesa i claredat. Era molt més fàcil d’entendre per a tot tipus de públic, ja que els seus arguments eren molt més propers al poble i a més a més destacaven per la bellesa de les seves melodies. Al front d’aquest grup estava Rouseau i alguns altres enciclopedistes.

En aquest context d’enfrontament va sorgir la figura de W. C. Gluck, que va buscar la reconciliació dels dos bàndols, realitzant una reforma de l’òpera seriosa per a que s’aproparen més al que el públic demanava. En el prefaci de la seva òpera “Orfeo y Eurídice”, exposa els principis de la reforma que l’òpera seriosa havia d’adoptar, que es resumeixen en els següents punts:

• Utilitzar música senzilla, deixant de banda la complexitat a la que havia arriba l’òpera seriosa.
• Evitar els contrastos entre recitatiu i ària fent les àries més simples i els recitatius més expressius.
• L’argument ha de ser més senzill i versemblant, rebutjant els elements fantàstics i artificials del Barroc.
• La música ha d’estar sempre al servei del llibret i dels personatges.

Baix aquests paràmetres es va a compondre la major part de l’òpera seriosa en Europa.

L’ÒPERA BUFA

És en aquesta època quan l’òpera bufa va a guanyar importància gràcies, sobre tot a l’arribada de la burgesia al poder. En Nàpols era habitual intercalar fragments còmics entre els diferents actes de les òperes serioses. Aquests fragments es van anar desenvolupant i van acabar independitzant-se, donant lloc a un gènere nou anomenat òpera bufa. Açò va succeir a finals del Barroc i principis del Classicisme.

Molt aviat es va convertir en el gènere preferit del públic, que agafarà el model de la Serva Padrona de Pergolesi i aconseguirà el seu màxim esplendor en les òperes de W. A. Mozart. A pesar d’utilitzar les mateixes característiques musicals que l’òpera seriosa, l’òpera bufa contava amb algunes particularitats:

• Els arguments recullen temes de la vida quotidiana, donant-los un caràcter còmic i en ocasions sentimental.
• Utilitzen l’idioma de cada país i en ocasions substitueixen els recitatius per parts parlades.
• Els duets i els conjunts vocals es van anar fent cada vegada més habituals.
• En els finals d’acte els personatges entraven de manera gradual, de forma que la tensió anava augmentant i es resolia quan tots cantaven al final.
• El llenguatge que utilitzaven era assequible, sense grans grandiloqüències.

Es tracta per tant d’una òpera molt més fresca i alegre que la seriosa. Açò no és d’estranyar si tenim en compte que la seva principal missió era la d’entretenir al públic, cada cop més ampli i sense coneixements musicals. Mozart, que com hem dit serà un dels principals compositors d’aquest gènere, escriurà òperes bufes tant en italià “Las bodes de Fígaro” com en alemany “La flauta Màgica”. L’òpera bufa italiana va arribar a tota Europa. En Alemanya es denomina Singpiel i en França s’anomena Òpera Còmica.

LA MÚSICA INSTRUMENTAL:

AGRUPACIONS INSTRUMENTALS

La música instrumental del Classicisme va a girar en torn a tres agrupacions característiques:

• LA MÚSICA DE CAMBRA:

Anomenarem així a la música composta per a un grup reduït d’instruments, en contraposició a la música d’orquestra. El nom ve dels llocs en els que assajaven petits grups de músics durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. A aquestes habitacions, no molt grans, s’anomenaven cambres.

Relegada fins aleshores als salons de l’aristocràcia, la música de cambra començarà poc a poc a difondre’s en petites sales de concert i en cases particulars, Açò ve provocat per l’accés de la burgesia a la pràctica instrumental i als coneixements musicals i també perquè econòmicament una agrupació de cambra era molt més rentable que una orquestra.

Amb freqüència, els compositors rebien encàrrecs de música senzilla que podia ser interpretada per aficionats.

Les obres de cambra podien ser per a un instrument solista (com el piano o la guitarra), per un trio (per exemple un violí, un piano o un violoncel)...; però sens dubte les agrupacions de cambra que es convertirien en favorites foren el quartet de corda (dos violins, viola i violoncel) i el quintet (que sumava a aquests instruments del quartet un instrument de vent).

No obstant això, dintre d’aquest tipus de música caben totes les possibilitats d’instruments i agrupacions que podem imaginar, sempre que no siguin grups massa nombrosos.

• LA MÚSICA D’ORQUESTRA:

Durant el Classicisme, l’orquestra evoluciona fins a convertir-se en un dels mitjans d’expressió més utilitzats per els compositors.

La constitució de les orquestres va a seguir depenent de els possibilitats econòmiques i de la disponibilitat d’instruments. No obstant això, les orquestres poc a poc es van anar uniformitzant, de manera que cap a finals del segle XVIII ja podem parlar d’un nou model d’orquestra clàssica amb una secció de corda (violins, violes, violoncels i contrabaixos), una de vent (flautes, oboès, clarinets, fagots, trompes...) i una de percussió (timbales, plats...).

En aquesta concreció de l’orquestra va haver un personatge que va influir en gran mesura: Johann Stamitz. Aquest home fou promotor i director de l’Escola de Mannheim, una escola de música situada en aquesta localitat alemanya que en la seva època va contar amb la millor orquestra del món.

Dintre de les novetats que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra podem destacar les següents:

• Disciplina en l’estudi: a la seva orquestra se li coneixia amb el sobrenom de “Exercit de generals”.
• Treball per seccions instrumentals: abans de començar amb els assajos generals.
• Recerca i desenvolupament del color orquestral: l’orquestra s’ha de comportar com un sol instrument, no com un conjunt d’instruments.
• Incorporació de nous recursos que augmenten les possibilitats tímbriques de l’orquestra com el crescendo i el diminuendo.

Moltes d’aquestes i altres innovacions que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra segueixen vigents avui en dia.

LES FORMES INSTRUMENTALS

Durant el Classicisme, els compositors van a treballar moltes formes musicals, que adaptaven les necessitats de les seves demandes o a les seves despeses. Algunes formes que destacaren foren el divertiment, la serenata o la cassació. No obstant això, les tres formes més importants de l’època foren les següents:

• LA SONATA:

Aquesta forma instrumental sorgida al Barroc, es convertirà durant el Classicisme en el principal model de composició per a la música instrumental de l’època.

Es tracta d’una obra musical composta per a teclat o per a altre instrument acompanyat normalment per un instrument de teclat. La sonata consta de quatre parts denominades moviments. Cada un d’aquests moviments es distingeix per el seu tempo i per la seva estructura, diferent dels altres.

1. Ràpid (Allegro) en la tonalitat principal.
2. Lent (Andante o largo) en una tonalitat veïna.
3. Lleuger (sol ser un Minueto) tonalitat lliure.
4. Ràpid (Allegro o presto) tonalitat principal.

•       LA SIMFONIA:

Podem dir que és una sonata construïda per a una orquestra completa tot i que de forma més complexa. Tenia, en principi, tres parts o moviments que després es convertiran en quatre. Es considera a Haydn com el compositor que va donar la forma definitiva a aquest gènere, tot i que els músics de l’Escola de Mannheim també desenvoluparen aquest gènere en gran mesura.

Les orquestres simfòniques reben aquest nom, ja que en principi eren concebides per a interpretar simfonies.

Per a numerar les simfonies s’utilitza el nombre d’ordre en el que s’han compost. Per això parlem de la 5ª simfonia de Beethoven o la 83 de Haydn. Moltes d’eles també tenen un sobrenom; per exemple, la tercera de Beethoven es coneix com “La Heroica” i la 101 de Haydn es coneix com “La Simfonia del rellotge”.

Entre els millors compositors de simfonies podem nombrar:

• Haydn: que va compondre més de 100.
• Mozart: que va compondre 41.
• Beethoven: que va crear 9 simfonies.

• CONCERT PER A INSTRUMENT SOLISTA I ORQUESTRA:

És una forma musical basada en l’alternança entre un instrument solista i tota l’orquestra. Generalment, la forma del concert és la mateixa que la de la simfonia però prescindeix del tercer moviment.

Aquest tipus d’obres es va convertir en un dels favorits dels compositors del Classicisme, ja que va conjuminar en una sola forma, els nous avenços de l’orquestra (timbre orquestral i novetats de l’Escola de Mannheim) i el virtuosisme del solista.

En un principi, l’instrument que més utilitzaven els compositors per a realitzar el paper de solista era el violí. No obstant això, poc a poc es van anar escrivint concerts per a altres instruments (violoncel, flauta travessera, trompeta, clarinet).

ELS INSTRUMENTS

Durant el període del Classicisme els instruments experimenten canvis notables. Alguns dels instruments de l’època barroca van caient en desús. Per exemple el clavicèmbal es reemplaçat pel piano, que posseeix millors possibilitats dinàmiques que el primer. Altres com el llaüt, la flauta de bec o la viola de gamba tendeixen a desaparèixer, ja que les seves característiques tímbriques no s’adeqüen al nou estil musical.

Altres instruments, sobre tot els de vent, milloraran les seves possibilitats ja que seran millorats tècnicament per els constructors. Açò permetrà ampliar registres, millorar timbres...

Una de les grans aportacions del Classicisme fou la millora i incorporació del clarinet a l’orquestra. Aquest instrument de vent va fascinar a Mozart, que va composar per a ell un dels seus millors concerts.

ELS COMPOSITORS:

• Ludwig van Beethoven.
• Luigi Boccherini.
• Christoph W. Gluck.
• Franz Joseph Haydn.
• Wolfgang Amadeus Mozart

LA DANSA CLÀSSICA:

A finals del segle XVIII es van a produir una sèrie de canvis molt importants per a l’evolució de la dansa. Un d’ells fou l’accés de les dones als ballets oficials. De fet, fins a aquest moment sols es permetia ballar a les dones en les festes cortesanes. En les representacions teatrals i operístiques els papers femenins eren assumits per homes vestits de dona.

Altre aspecte destacable fou que la dansa es va independitzar de l’òpera. A partir d’aleshores, el ballet va posar en escena una història concreta, amb ajuda de música però sense ajuda de cantants que l’expliquessin.

La dansa del Classicisme hereta el sistema barroc de Feuillet, però s’anirà complicant fins a convertir-se en un art difícil i rigorós. Els ballarins tenen que realitzar una sèrie de moviments complexos per als que necessitaran una gran especialització. Naixeran així els ballarins professionals, que dedicaran la seva vida al ballet. És el que ha arribat fins als nostres dies com a dansa clàssica.

No obstant això, en els salons de la noblesa, es seguiran realitzant danses de nobles, heretades del període anterior. En aquest tipus de balls la influència francesa es va fer patent en tota Europa, per el que totes eixes danses tindran un caràcter delicat, elegant i fi a l’estil francès.

UNITAT 3: EL BARROC

INTRODUCCIÓ:

SITUACIÓ

Es coneix amb el nom de Barroc al període que va des de 1600 fins a 1750. Està enquadrat entre el Renaixement i el Classicisme. Els fets musicals que enquadren aquesta etapa són la creació de la primera òpera “Orfeu” de l’italià Claudio Monteverdi (1607) i la mort de Johann Sebastian Bach (1750), que serà el geni indiscutible d’aquesta època.

CONTEXT HISTÒRIC

Les monarquies absolutes dominen el panorama polític d’una Europa que està sumida en un continu de lluites polítiques i guerres. El poder segueix estant en mans de l’aristocràcia i de l’església que volen mostrar la seva autoritat organitzant grans espectacles en els que la música sempre estarà present. Es convertien, per això, en mecenes dels majors artistes, els quals treballaran en les seves grans corts i palaus.

CONTEXT CULTURAL

El Barroc és una època de gran fecunditat per al mon de la cultura, l’art i la ciència. En aquesta època es donaran cita personatges importants en el mon de la literatura com Lope de Vega, Calderón, Cornielle o Moliere; en la pintura contarem amb artistes com Velázquez, Murillo, Rubens o Rembrant; a més a més de destacar científics com Galileo Galilei, Torricelli o Newton.

La paraula Barroc significa recarregat, excessiu o adornat, per el que es comú trobar obres d’art en les que no queda cap espai per emplenar. A açò se li coneix amb el nom de “Horror Vacui” (por al buit).

L’home barroc no persegueix la bellesa, tal i com s’havia fet en el Renaixement, sino que fonamenta el pensament en torn a dos aspectes oposats: la RAÓ i el SENTIMENT. La raó en quant que intenten buscar la lògica i el costat científic de tot. El sentiment del ser humà que es farà evident en tots els camps; en el musical sobretot en l’òpera.

CONTEXT MUSICAL

Aquest pensament barroc (raó – sentiment) es va a fer molt patent en el panorama musical. Llavors, en aquest període es busca una codificació de tots els paràmetres musicals (ritme, tonalitat...) com forma de ordenar i racionalitzar la música. Açò ho podem constatar en la següent frase de J.P. Rameau (considerat el fundador de la moderna harmonia):

“... la música és una ciència que ha de disposar d’unes regles ben establertes; aquestes regles han de derivar d’un principi evident, principi que no pot revelar-se sense l’ajuda de les matemàtiques...”

Però a més a més, es van a crear noves tècniques per a poder expressar de la millor forma possible els sentiments (monodia acompanyada, contrastes tímbrics, utilització de dinàmiques...) L’òpera serà el gènere que més desenvoluparà l’expressió dels sentiments.

CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA BARROCA

Dintre del llenguatge musical barroc es van a donar una sèrie d’importants novetats que donaran a aquest període una sonoritat característica indiscutible. A continuació destaquem les més importants:

• La monodia: els compositors del Barroc consideraren excessiva la complexitat a la que havia arribat el contrapunt renaixentista, ja que així no es podia expressar cap tipus de sentiment. Per això, una de les innovacions que van a crear és la utilització de la monodia acompanyada (una sola melodia amb acompanyament instrumental). Aquesta tècnica els va permetre comprendre el text i transmetre una major expressivitat. En el camp on més es va desenvolupar va ser en l’òpera.
• El baix continu: és una línia de notes greus que s’interpreten de forma ininterrompuda des del començament fins el final de la cançó. La melodia principal és acompanyada per eixes senzilles notes del baix, però l’intèrpret pot improvisar sobre les mateixes (mantenint la seva estructura), creant una harmonia que va canviant durant tota l’obra. Normalment, els instruments que s’encarregaran del baix continu seran instruments polifònics com l’orgue, el clavicèmbal o l’arpa.
• Establiment de la tonalitat i del ritme: en el Barroc s’estableix el concepte de tonalitat. Es formulen tractats d’harmonia en els que s’estableixen unes estrictes normes sobre les tonalitats i la formació d’acords. A més a més, al llarg del segle XVII es generalitza l’escriptura de la música utilitzant compassos. La música quedava mesurada per complet i al darrere es deixava el ritme lliure utilitzat fins ara.
• Naixement de l’estil Concertato: és una tècnica que naixerà sobretot per a la música orquestral. Es basava en contraposar diferents plans sonors i timbres d’un grup d’instruments (tutti, concertino, soli...) És un recurs per a donar major expressivitat a la música.

PERIODES DE LA MÚSICA BARROCA

Podem parlar de tres sub-períodes a l’hora d’estudiar la música barroca:

• Primer Barroc: ocuparia la primera meitat del segle XVII. Es dona un major predomini de la música vocal sobre la instrumental. Els compositors realitzaran experiments harmònics que més tard donaran lloc a la música tonal en cert mode produït per el naixement de l’òpera. En aquesta època es refusa el contrapunt renaixentista. Els compositors més destacats són: en Itàlia Claudio Monteverdi, J. Peri, G. Frescobaldi, i en alemanya M. Praetorius.
• Barroc Mitjà: la música instrumental guanya terreny i es posa a l’altura de la vocal. S’abandona poc a poc la música modal i hi ha un retorn cap al contrapunt. Els compositors més rellevants d’aquesta època són: H. Purcell en Anglaterra i J.B. Lully en França.
• Barroc Tardà: es dona un predomini de la música instrumental sobre la vocal. La tonalitat queda totalment establerta. Les figures més representatives són: els italians A. Vivaldi, D. Scarlatti i els alemanys J.S. Bach, G.F. Händel i G.P. Telemann.

EL DESENVOLUPAMENT DELS TEATRES

A finals del segles XVII es va a produir una novetat que tindrà molt que veure en el posterior desenvolupament de la música; aquest fet va ser la creació dels primers teatres públics. Fins eixe moment, aquell que volgués escoltar música tenia que anar a l’església o bé ser convidat per les altes esferes socials a les seves celebracions (possibilitat bastant remota si no pertanyies a la noblesa). Açò va canviar quan començaren a sorgir els primers teatres i sales de concerts que s’obrien a tot el públic baix el pagament d’una entrada. El camp de la música, a partir d’aquest moment s’obri a tota la població, que necessitades de consum musical acolliran la idea amb gran acceptació.

D’aquesta manera es començaren a multiplicar els teatres i les sales de concerts de les ciutats més importants, que aniran a la par amb les sales de l’aristocràcia. Alguns exemples són:

• FRANÇA: en Paris, durant el regnat de Lluis XIV, gran aficionat a la música, es construeix un fascinant palau en Versalles en els que s’estrenaran les obres del millor compositor del barroc francès: J.B. Lully, que destacarà sobre tot en el pla del ballet.
• ANGLATERRA: fou una de les primeres ciutats europees que va contar amb teatres públics. En 1661 es va inaugurar un dedicat exclusivament a l’òpera. En aquests centres musicals destacarà un música anomenat H. Purcell amb òperes com Dido and Eneas.
• ITÀLIA: serà el país que estarà al cap en el naixement de l’òpera i dels teatres públics. Per exemple, en Venècia en 1637 (ciutat que contava amb uns 140000 habitants) existien 17 teatres a més a més de altres centres religiosos on s’interpretava música.
• ESPANYA: durant la primera meitat del s. XVIII gaudeix d’un intens ambient musical; en la cort dels reis espanyols es donen cita alguns músics italians de gran renom com el castrati Farinelli o D. Scarlatti. Proliferen teatres i sales de concerts tals com el Coliseu del Buen Retiro, el Teatre de la Granja o el dels Caños del Peral (actual Teatre Real).

LA MÚSICA RELIGIOSA:

La música religiosa, tot i que ha perdut la seva gran hegemonia, segueix tenint un gran pes en el Barroc. Tant l’església protestant com la catòlica aprofitaran les innovacions que es donen en la música profana per a crear noves formes.

Una de les tècniques que més es desenvoluparan dintre d’aquesta música serà el policoralisme, que es donarà sobre tot en l’escola veneciana. Aquesta tècnica sorgeix en l’església de Sant Marc (Venècia), que en el seu espai arquitectònic va permetre la col·locació de dos cors contraposats . En Roma evolucionarà exigint varis cors que es col·loquen en diferents llocs de l’església. L’exemple més espectacular l’encontrem en La missa de la catedral de Salzburg, composada per a 53 veus que es col·loquen en diferents posicions ocupant tot el perímetre de l’església. Aquesta missa se li atribueix a Orazio Benevoli.

L’església protestant segueix mantenint el coral com a forma més representativa, i la catòlica continua cultivant motets i misses. Sobre aquests gèneres s’aplicaran les novetats de la música barroca.

En aquest període, hi ha tres gèneres nous:

• L’oratori: és una espècie d’òpera religiosa, ja que conta amb els mateixos apartats que aquesta (àries, cors, interludis, recitatius...). A més a més, té altres similituds com la gran extensió i el caràcter dramàtic; tot i això en l’oratori encontrem característiques pròpies.
• Els textos són religiosos, normalment extrets de la Bíblia.
• L’oratori no s’escenifica.
• S’interpreta en un lloc de culte sagrat.
• Existeix la figura d’un narrador que va explicant l’acció mitjançant el recitatiu.

Els grans compositors d’aquest gènere són G.F. Händel, amb el seu oratori més conegut que és El Messies i J.S. Bach, amb l’obra Oratori de Nadal.

• La cantata: el terme cantat significa etimològicament “música per a cantar” i sorgeix en contraposició a la sonata (música per a sonar). És un gènere que neix dintre de la música vocal profana, destinat a ser interpretat en els salons de l’aristocràcia; tot i això, foren els músics de l’església protestant els que el varen convertir en una forma de música religiosa, canviant el text, que ara es basarà en fragments de l’Evangeli, salms i altres temes religiosos. La cantata té els mateixos elements musicals que l’oratori, però es diferència d’aquest en que serà més breu. Les melodies solen estar dividides en frases que finalitzen amb un calderó (influència coral).

Entre els compositors més destacats podem nombrar a J.S. Bach i la seva cantata 147 Jesús la alegria dels homes i a G.P. Telemann.

• La passió: és un oratori que tracta exclusivament de la passió i la mort de Jesucrist, inspirant-se en els Evangelis. En quant a la forma, la passió també té recitatius, àries, cors i interludis. La figura del narrador és l’evangelista que relata mitjançant un recitatiu tots els esdeveniments. Els personatges importants de l’Evangeli són interpretats per els solistes, mentre que altres personatges (deixebles, poble...) són interpretats per el cor.

El compositor més destacat d’aquest gènere és J.S. Bach, amb dues obres fonamentals: La passió segons Sant Mateu i La passió segons Sant Joan.

L’ÒPERA:

ELS ORÍGENS DE L’ÒPERA

A finals del segle XVI, en Florència sorgeix un grup d’artistes i intel·lectuals que treballaven amb un finançament per part del comte Bardi. A aquest grups se’ls coneixerà com La Camerata Fiorentina. Aquests artistes estan en contra del desenvolupament polifònic que havien arribat els compositors del Renaixement, que per la seva complexitat, perdien la essència principal que deu complir la música, que no es altra que la de commoure a l’oient i fer brotar en ell tot tipus de sentiments.

Duran a terme un treball d’investigació, intentant reprendre les arrels de la música grega. Arriben a la conclusió de que en Grècia la música era monòdica i amb un acompanyament instrumental; aquesta música estava repleta d’una gran expressivitat. Basant-se en aquests principis naixerà la tècnica de la monodia acompanyada, que serà la base fonamental de l’òpera posterior. Els artistes de la Camerata buscaven un gènere capaç de finalitzar les formes artístiques possibles i per això denominaran a l’òpera com l’obra d’art total, ja que va a reunir en una sola forma a les diferents arts; poesia, música, teatre, dansa...

L’òpera es va convertir en el gènere més representatiu de l’època, ja que va aconseguir una gran expressivitat gràcies a la unió ideal entre música i paraula; es va consolidar com una de les formes amb més protagonisme al llarg dels posteriors segles.

EL NAIXEMENT DE L’ÒPERA

L’òpera és un gènere musical profà que va a sorgir en Itàlia a començament del segle XVII. L’avantpassat més significatiu de l’òpera l’encontrem en entremezzo, que eren petites actuacions musicals que es desenvolupaven en els intermedis dels drames teatrals. Aquests intermedis poc a poc aniran prenen importància i cada vegada seran més llargs, fins que de forma autònoma es confirmen com un nou gènere musical.

La primera òpera de la que tenim notícia és Dafne, de Jacobo Peri, estrenada en 1597; però aquesta obra no es conserva en la seva totalitat, ja que alguns fragments s’han perdut. En 1600 es van estrenar dues versions d’Eurídice, una de J. Peri i l’altra de G. Caccini.

Però serà en 1607 quan Claudio Monteverdi va composar Orfeu, que es confirmarà com la primera gran òpera degut a que va a complir amb tots els requisits tant tècnics com estructurals de l’òpera que es desenvoluparà en anys posteriors. Aquesta obra, serà agafada com a referència per tots els compositors que el succeiran. A més a més, el propi Monteverdi, crearà altres òperes que agafaran una gran fama com La coronació de Popea i La tornada d’Ulisses.

Aquest gènere va anar agafant molta importància en tota Itàlia. Varies ciutats es van convertir successivament en capitals operístiques (Roma, Venècia, Nàpols...) afegint cada una les seves pròpies innovacions. La resta d’Europa adopta l’estil operístic italià, excepte França que crearà el seu propi gènere.

PARTS DE L’ÒPERA

En l’òpera es poden distingir les següents parts:

• Obertura: és la part inicial d’una òpera. És instrumental. Normalment es breu i serveix com introducció a l’espectacle. La música comença amb el teló tancat, que s’obri en el transcurs de l’obertura per a que els espectadors tinguin la seva presa de contacte amb l’escenari.
• Recitatius: són parts cantades per els solistes en les que es desenvolupa l’acció. Per a que açò sigui possible s’ha de realitzar amb un text quasi declamat i sense adornaments. Existeixen dos tipus de recitatius:
• Secco (acompanyament sols de baix continu).
• Acompagnato (amb acompanyament d’orquestra).
• Àries: són les parts més importants i més vistoses de l’òpera. Realitzades per solistes; ara l’acció es para i el cantant expressa els seus sentiments per mig del lluïment de la seva veu. És el màxim exponent de la monodia acompanyada.
• Cors: són fragments en els que canta un nombrós grup de personatges.
• Interludis: parts instrumentals que s’intercalen entre tots els fragments anteriors. També es denominaren ritornellos.

A més a més d’aquests apartats, en l’òpera també pot haver duos, trios...

En l’òpera participaven moltíssims personatges: els músics de l’orquestra, els cantats del cor, extres que no cantaven... Entre els personatges que més sobresortien en les òperes figuraven els castrati.

ELS CASTRATI

El segle XVIII va ser l’era del cantant castrat i el temps en el que es va desenvolupar la major activitats. Tot i això, durant varis segles es va recórrer a la castració masculina per a que el cantant pogués conservar la veu clara i aguda (blanca) en la seva edat adulta. Aquesta pràctica té el seu origen en l’Edat Mitjana, degut a que les dones tenien prohibit cantar a les esglésies. En el segle XVI el papa Pablo IV va prohibir les veus femenines en la catedral de Sant Pere i amb allò va començar l’hegemonia dels castrati.

Algunes característiques d’aquests cantants, en el període barroc, són les següents:

• No es dedicaven sols a la música religiosa, com en el seu origen, sino que cantaven òperes i tot tipus de música profana.
• Els castrati guanyaven molts diners. Eren molt famosos i el seu sou hui el podríem equiparar amb el que guanya un famós, per exemple un futbolista d’elit.
• Treballaven molt la tècnica de la respiració diafragmàtica, per el que alguns podien aguantar fins a un minut mantenint una mateixa nota i sense respirar.
• Era freqüent que la gent, al escoltar-los començarà a plorar o fins i tot, alguns, perdien el coneixement de l’emoció.
• El més famós de tots va ser Farinelli, que va treballar en la cort del rei espanyol Felip V, al que diuen que va curar de la seva melancolia cantant-li totes les nits, durant 10 anys, les mateixes quatre cançons.

TIPUS D’ÒPERA

Podem distingir dos grans tipus d’òpera:

• Òpera seriosa: basada en arguments mitològics i heroics. És el primer tipus d’òpera que va a existir i serà el preferit per l’aristocràcia degut al seu refinament. És molt complexa degut als seus arguments i al seu gran desplegament tècnic. A aquest tipus pertany la primera òpera: Orfeu, de C. Monteverdi.
• Òpera bufa: es posterior a la seriosa. Els arguments són quotidians i fàcils d’entendre. El desplegament dels mitjans d’aquest gènere no es molt gran, es convertirà en l’òpera preferida del poble, ja que a més a més de ser més assequible econòmicament i més fàcil d’entendre per a tot tipus de persones, era bastant típic que l’argument fou una critica social fins les classes poderoses. La primera òpera d’aquest tipus fou escrita per un autor italià anomenat G.B. Pergolesi, titulada La Serva Padrona en 1733.

A més a més, podem distingir les diferències territorials que va anar adquirint l’òpera en els diferents territoris en els que es va desenvolupar:

• FRANÇA: s’anomenarà Tragèdia Lírica. Les característiques principals seran la introducció del ballet dins de l’espectacle i el gran desplegament de mitjos que utilitzaran els francesos en les seves creacions. El compositor més important va ser J.B. Lully.
• ANGLATERRA: seu les seves bases amb l’obra de H. Purcell Dido and Eneas estrenada en l’any 1689.
• ALEMANYA: tot i que també van desenvolupar òpera seriosa, hi ha un gènere que parteix de l’òpera bufa italiana i que arribarà a un gran desenvolupament: el Singspiel.
• ESPANYA: es crearà un gènere que s’anomenarà Sarsuela i la seva característica més significativa serà la successió de parts cantades i parlades.

EL NAIXEMENT DE LA SARSUELA

La sarsuela és el nostre teatre musical més representatiu i la seva història comença el dia 17 de gener de 1657 en un pavelló de caça construït en mig de esbarzers i anomenat La Sarsuela (que avui en dia és el Retiro de Madrid).

Eixe dia s’estrenava una obra titulada El golfo de las sirenas, que el seu argument girava en torn a l’aventura d’Ulisses amb les sirenes. Es tracta d’una obra declamada en dos actes en la que s’intercalen fragments musicals. L’obra era de Pedro Calderón de la Barca, per el que podem afirmar, que aquest autor es un dels fundadors dels nostre teatre musical.

A partir d’aquest moment es van anar fent més obres d’aquest tipus, però per desgràcia la major part d’elles s’han perdut i s’ignoren també el nom dels seus primers compositors. Tot i això, coneixem el nom d’un d’ells, anomenat Juan Hidalgo, que es va convertir en el músic oficial de teatre musical per a la cort a mitjans del segle XVII.

LA MÚSICA INSTRUMENTAL:

INTRODUCCIÓ

La música instrumental en el Barroc aconsegueix la total autonomia que havia començat en el Renaixement. En aquest desenvolupament, realitzaren un paper decisiu l’evolució tècnica dels instruments i el naixement de l’orquestra com a grup organitzat. Els intèrprets s’especialitzaren degut a la complexitat que anirà adquirint aquest tipus de música, sorgint la figura del virtuós.

Podem parlar de tres formes musicals depenent de les agrupacions instrumentals que els interpreten:

• Música per a instruments solistes: els compositors començaren a escriure pensant específicament en un instrument concret, que elegien per les seves qualitats tècniques i el seu timbre. Les peces per a instruments solistes permetien a l’intèrpret fer gala d’un gran virtuosisme, lluint la seva habilitat tècnica i la seva expressivitat musical. Un dels gèneres més importants de la música per a solistes serà la fuga (forma contrapuntística), que serà desenvolupada per autors com J.S. Bach. Dins dels instruments solistes destacaran l’orgue, el violí, el clavicèmbal...
• Música de cambra: es denomina així a la música interpretada per dos o més instrumentistes sense arribar a ser un grup nombrós. És música de caràcter íntim destinada a ser interpretada en petites sales. Serà el gènere preferit per la noblesa. Normalment, en aquest tipus de música, un instrument realitzarà els acords del baix continu, mentre que els altres realitzaran les diferents melodies.
• Música per a orquestra: l’orquestra és un conjunt d’instruments de les tres famílies. Fins aquest moment no s’indicaven els instruments que havien d’interpretar cada part de l’obra, ja que no hi havia normes que regularen el nombre i la composició de l’orquestra, i l’elecció dels instruments depenien de les circunstàncies i de les possibilitats del concert. A partir del segle XVII els compositors començaren a especificar en la partitura guió quants i quins eren els instruments que havien d’interpretar cada part; un dels primers for Claudio Monteverdi, que va indicar inclús la col·locació dels mateixos en la seva obra Orfeu.

FORMES DE LA MÚSICA ORQUESTRAL

A partir de mitjans del segle XVII sorgiran les grans formes instrumentals barroques, que marcaran no sols aquest període sino tota la música posterior.

• La Suite: és una forma complexa composada per la successió de danses de diferent caràcter. El nombre i la disposició de les danses es variable. Tot i que existeixen suites escrites per a un sol instrument, la forma es desenvoluparà més dins de la música orquestral. El seu principal compositor fou J.S. Bach.
• La Sonata: el significat de la paraula sonata és “música per a sonar” (tocada per instruments). És una forma complexa, ja que es desenvoluparà en quatre moviments que contrasten en quant al temps. L’estructura d’aquesta fou establerta per Arcángelo Corelli.
• El Concerto: el terme deriva de la paraula concertare, que vol dir contraposar coses diferents. És una forma complexa, normalment de tres moviments contraposats en quant al temps. Segons com intervinguin els instruments el concert pot ser:
• Concerto grosso: en el que s’estableixen un contrast entre un grup de solistes (concertino) i la resta de l’orquestra (tutti), que van alternant-se en la interpretació de l’obra. Destaquen els Sis Concerti Grossi, de Händel o els Concerts de Brandenburg, de J.S. Bach.
• Concerto a solo: compost per un sol instrument solista que contrasta amb l’orquestra. Podem destacar a A. Vivaldi, al que se li atribueixen més de 300 per a solista, com Les Quatre Estacions, compost per a violí.

ELS INSTRUMENTS DEL BARROC

En el Barroc hi ha una sèrie d’instruments que van a destacar:

FAMÍLIA DE VENT:

• L’oboè: apareix en França cap al 1650 com una adaptació a la xirimia renacentista.
• El clarinet: els primers clarinets comencen a construir-se a principi del segle XVIII.
• L’orgue: és l’instrument més espectacular del Barroc. Autors com J.S. Bach desenvoluparan la tècnica d’aquest instrument fins a límits insospitosos.

FAMÍLIA DE CORDA:

• El violí: comença la seva plenitud en aquesta època. Els millors luthiers, com la família Stradivarius, van a realitzar els millors violins de la història. La família de corda fregada (violí, viola, violoncel, contrabaix) serà la gran protagonista de la música barroca.

LA DANSA BARROCA:

L’aristocràcia europea sentia passió per el luxe i les grans festes. Per a celebrar qualsevol esdeveniment, organitzaven festins en els que la música i la dansa sempre estaven presents.

En l’any 1700, un important mestre de ball, anomenat Feuillet, va crear el primer sistema de notació de dansa de la història. Gràcies a aquest fet, es conserven més de 350 coreografies de saló i teatre. La dansa, poc a poc, a anar adquirint una reglamentació que donarà lloc a la Dansa Clàssica.

Les danses que es ballaven en els salons europeus seguien sent bàsicament les mateixes que s’havien donat al llarg del Renaixement (pavana, gallarda, branle...). Però a partir de 1600 sorgirà una nova dansa que es convertirà en la protagonista del període: El Minué.

Com quasi totes les danses, tenen un origen popular, ja que provenen d’un ball de pagesos de la regió francesa de Poitou. Era una dansa tranquil·la escrita en compàs ternari. Es ballava per parelles que sortien al centre del saló saludant-se cerimoniosament. Conforme va anar evolucionant la coreografia les parelles anaven intercanviant-se. Els moviments eren més sobris i refinats, mantenint sempre el cos molt dret, i els balladors es desplaçaven d’esquerra a dreta i de davant cap enrere fent una trajectòria en forma de Z.

ELS COMPOSITORS:

Els compositors més destacats d’aquest període foren:

• Johann Sebastian Bach
• Arcangelo Corelli
• Girolamo Frescobaldi
• Georg Friederich Händel
• Jean-Baptiste Lully
• Claudio Monteverdi
• Giovanni Battista Pergolesi
• Henry Purcell

UNITAT 2: EL RENAIXEMENT

INTRODUCCIÓ:

SITUACIÓ

A partir del Renaixement comença l’Edat Moderna. És un període que compren els segles XV i XVI, cronològicament es situa entre l’Edat Mitjana i el Barroc. És una etapa curta, però de les més importants dintre del món cultural i artístic. En aquesta època podem trobar personatges com Miguel Ángel, Leonardo Da Vinci, Rafael, El Greco, Cervantes, Shakespeare...; que desenvoluparan la cultura i l’art com mai abans havia ocorregut.

CONTEXT HISTÒRIC

És una època en la que el poder esta en mans de les monarquies absolutes, acabant amb el feudalisme medieval (excepte en Itàlia, on sorgiran ciutats estats). Els grans nobles i aristòcrates van a ser els mecenes dels artistes, que treballaran en les seves corts a costa d’un salari. És una etapa de gran desenvolupament econòmic, milloraran els mitjans de comunicació i els transports, facilitant la mobilitat dels músics i l’intercanvi i propagació de les idees musicals.

Per altra banda, en l’àmbit religiós, la Reforma de Luter i la Contrareforma Catòlica seran importants per a l’evolució de la música.

CONTEXT CULTURAL

En l’àmbit cultural un dels ideals que van a triomfar en aquest període és el del Humanisme, que considera a l´home com el centre de totes les coses, deixant enrere les idees teocentristes de l’Edat Mitjana.

Algunes de les característiques culturals d’aquesta etapa es resumeixen a continuació:

• Progressiva laïcització de l’art: les obres d’art deixen de veure’s com alabances a Déu, els artistes busquen com a finalitat la bellesa i el plaer dels sentits en les seves obres.
• El naixement de la impremta, que permetrà un major desenvolupament de la cultura en tots els seus àmbits.
• El concepte d’autor: deixem enrere l’artesà anònim de l’Edat Mitjana per a parlar a partir d’ara d’artistes que signen les seves obres.
• Tornada als ideals clàssics: el període de l’Edat Mitjana és vist per els renaixentistes com una època fosca i sense interès artístic, per tant, menyspreen l’art d’aquest període per a agafar com a referència l’art clàssic sobre tot de Grècia i Roma.

CONTEXT MUSICAL

Dintre de l’àmbit de la música es donaran les següents característiques:

• Increment de la cultura musical, que ve establert per les idees humanistes sobre la importància de la cultura, a més a més de per la invenció de la impremta, ja que ara es comença a imprimir les primeres partitures.
• Desenvolupament de la música profana i instrumental, també influenciats per l’esperit humanista. Cada vegada es crea més música de caràcter no religiós i en detriment de la música sacra. Recordem que l’església havia menyspreat la música instrumental, i aquesta ara experimentarà un gran desenvolupament.
• Professionalització dels músics: la música segueix creixent en complexitat, com ja ho havia fet en els últims segles de l’Edat Mitjana. Açò obliga als músics a especialitzar-se i a dedicar la seva vida a aquest art.

CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA

La música del Renaixement sona diferent a la música de l’Edat Mitjana. Açò es deu a que es van produir una sèrie de canvis, dels quals destaquem els següents:

• Desenvolupament de la tècnica polifònica: ja en l’Ars Nova la polifonia havia arribat a una gran complexitat; ara en el Renaixement l’ús de grups de veus amb diferents timbres i tessitures es generalitzen. En aquest període podem parlar ja de les quatre veus que arribaran fins als nostres dies (soprano, contralt, tenor i baix). Dintre de l’àmbit polifònic destaquem dues tècniques de composició, una contrapuntística (en la que les veus es mouen de forma independent) i altra homofònica (en la que les veus es mouen de forma homogènia).
• Substitució del ritme irregular: degut a la complexitat que havia arribat la polifonia, els sistemes de notació tenen que desenvolupar-se en quant a la mètrica, per això s’abandona totalment el ritme lliure del gregorià per a establir una música amb mesures fixes, en la que les duracions dels sons són absolutes.
• Canvis en l’harmonia: els compositors van a començar a introduir en les seves obres veus a distàncies de terceres superposades, que en l’Edat Mitjana no eren utilitzades. Aquesta utilització de les terceres serà l’antecedent dels acords del nostre sistema tonal actual.

PERÍODES DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA

El Renaixement hem dit que compren els segles XV i XVI, dins d’aquest període podem distingir tres etapes:

• Primer Renaixement: compren la primera meitat del segle XV. Conegut també com el període franco-flamenc, ja que els ducs de Borgonya (que posseïen territoris en els Països Baixos, Bèlgica, part de França i Luxemburg) actuaren com a mecenes d’un grup d’artistes que es convertiran en els més importants d’aquesta època. Entre els compositors més destacats d’aquesta etapa podem nombrar a Dufay i Ockeghem. La major part de la música d’aquest autors serà religiosa (misses i motets). Durant aquest Primer Renaixement serà molt freqüent la tècnica compositiva denominada contrapunt imitatiu que es basa en projectar un tema o motiu repetidament entre les diferents veus.
• Alt Renaixement: compren la segona meitat del segle XV i primera del XVI. Els músics franco-flamencs s’estenen per Europa, cada territori acull les novetats musicals i les adapta a el seu estil compositiu. Es creen, per tant, els anomenats estils nacionals. En Itàlia el gènere que més es va cultivar va ser el madrigal; en Alemanya es va desenvolupar el lied  (cançó) i en França va destacar la chanson.
• Baix Renaixement: es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XVI. Itàlia es va convertir en el país més important musicalment parlant, les innovacions més interessants vindran dintre de la música profana; però, les dues figures més destacades en aquest període es dedicaran a la música religiosa, i són Giovanni Pierluigi Palestrina i l’espanyol Tomás Luis de Victoria. Els gèneres més importants segueixen següent el motet i la missa. En aquesta època també tenim que destacar a l’italià Claudio Monteverdi, mestre indiscutible del madrigal (del qual va escriure vuit tractats) i figura decisiva en el naixement de l’òpera, amb Orfeu de 1607.

LA MÚSICA RELIGIOSA:

Durant el Renaixement, l’església cristiana sofreix lluites internes que finalitzaran amb la unitat del catolicisme. En alemanya, Marti Luter trenca amb Roma en l’any 1519, ja que no comparteix algunes de les formes de comportament de l’església vaticana; va a crear així el protestantisme, que es convertirà des de llavors i fins als nostres dies en la religió majoritària d’Alemanya. A aquest fet se li coneix amb la Reforma Protestant, ja que Luter portarà endavant una sèrie de canvis, alguns dels quals afectaran a la música. Hem de saber que Luter era un gran estudiós de la teoria musical.

Entre els canvis més importants destaquem els següents:

• Utilitzar l’alemany en les celebracions religioses, ja que per a Luter era molt important que la gent comprengués el que es deia en la litúrgia i que inclòs pogués participar cantant. Açò no podia ser possible si les celebracions es continuaven realitzant en llatí, degut a que era una llengua que tan sols era utilitzada per l’església, no per el poble.
• Evitar la polifonia complexa, desenvolupant la música homofònica, ja que el gran desenvolupament al que havia arribat la polifonia feia que no s’entengués el text. Luter crearà una nova forma musical: el coral, que serà el gènere més important de l’església protestant. Aquesta forma sol ser una composició senzilla, escrita normalment a quatre veus, que es canta en alemany i presenta una textura homofònica.

En Anglaterra, el rei Enric VIII també es separa de l’església de Roma i crea l’església anglicana, de la qual es proclama màxim mandatari, i així acapara tot el poder polític i religiós del seu país. A partir d’aquest moment, l’església anglicana desenvoluparà una nova forma musical anomenada anthem, que és un motet a quatre veus, el qual es cantava durant les celebracions litúrgiques.

L’església catòlica, preocupada per aquestes lluites internes, decideix reunir-se per a tractar d’arreglar els mals en els que està submergida. Des de 1545 fins a 1563 es celebra “El Concili de Trent”, en el que es tracten d’establir les directrius de la nova església catòlica. Algunes de les novetats afectaran al terreny musical, de les quals destaquem les següents:

• Continuar utilitzant el llatí en les seves celebracions, ja que per a ells és un signe de unitat cristiana. Aquesta norma continuarà vigent fins el Concili Vaticà II.
• Evitar la polifonia complexa a la que s’havia arribat, ja que no era possible entendre els textos religiosos, i recordem que la principal finalitat de la música religiosa era la de transmetre el missatge cristià.
• Prohibir els cants profans en els temples, ja que son territoris sagrats en els que sols es deu interpretar música religiosa.

Els gèneres més importants de la música religiosa catòlica seran el motet i la missa (forma musical  complexa, resultat de la unió de totes les peces de la litúrgia), en els que s’evitarà la complexitat polifònica. Els compositors principals de l’església catòlica són els italians Giovanni Pierluigi de Palestrina i Orlando di Lasso (que també realitzaran nombrosos madrigals), i els espanyols Tomás Luis de Victoria i Cristóbal de Morales.

MÚSICA VOCAL PROFANA:

A diferència de la música vocal religiosa, que té un estil internacional ja que en tots els territoris s’escriu baix les mateixes pautes, la música vocal profana va a tenir un estil propi en cada país; és el que es denomina com els “Estils Nacionals”.

Algunes de les característiques, que al començament del tema citàvem com generals, es van mantenir, però cada país desenvoluparà diferents tipus de cançons escrites en les llengües vernàcules (pròpies de cada territori) i no en llatí com succeïa en la música religiosa. A continuació s’esposen els gèneres més importants d’alguns països:

• Itàlia: el gènere més important és el MADRIGAL. Es tracta d’una forma de polifonia complexa escrita per a quatre o cinc veus. Normalment és música a capella, tot i que se li pot afegir alguns instruments. És música de caràcter descriptiu escrita en italià. Sol constar de cinc frases en les que s’intercala un ritornello (breu tornada). Entre els compositors més importants destaquen: Luca Marenzio, Orlando Di Lasso i Claudio Monteverdi.
• França: la forma més important d’aquest país és la CHANSON. És una forma polifònica normalment amb acompanyament instrumental. També és descriptiu. El compositor més destacat és Clement Janequin.
• Espanya: el gènere que destaca és el VILLANCICO, que és un gènere que en el seu origen no té res a veure amb el Nadal. És una forma a quatre veus de textura homofònica amb estructura de Tornada – Copla – Tornada. El compositor més representatiu d’aquest tipus de música és Juan del Encina i es conserven moltes d’aquestes peces en un llibre que porta per títol “El cancionero de Palacio”. Junt amb el VILLANCICO en Espanya també hi haurà altres gèneres importants com el Romanç o l’Ensalada.

LA MÚSICA INSTRUMENTAL:

Una de las característiques més importants del Renaixement va ser el ressorgiment de la música instrumental que fins ara havia estat marginada. Ara poc a poc anirà guanyant prestigi i rellevància degut en gran mida a la laïcització de la música promoguda per el pensament humanista. Per primera vegada en la història es va a compondre música instrumental pura, sense cap altra finalitat que el plaer de l’oït. Aquest tipus de música evolucionarà en camp profà ja que l'Església continua amb la seva prohibició de la utilització de instruments en els actes religiosos.

Altre aspecte important es que amb la invenció de la impremta es van a difondre molts llibres amb partitures i teoria musical, per el que molta gent va a poder aproximar-se al mon de la música i aprendre a tocar un instrument.

Podem parlar de quatre apartats en els que classificar la música del Renaixement:

• Peces adaptades d’obres vocals: són obres que primitivament estaven escrites per a vàries veus i que seran adaptades per a poder interpretar-les amb instruments polifònics com l’orgue i altres instruments de teclat. Destaquen en aquest grup formes com el ricercare o la canzona.
• Peces basades en la improvisació: aquestes peces podien ser de dos tipus: o bé s’improvisava a partir d’una melodia o s’improvisava sobre la marxa. A aquest tipus de música corresponen gèneres com la fantasia o la tocata.
• Peces basades en la variació: es tracta de que l’intèrpret parteix d’un tema senzill que va repetint successivament incorporant variacions de tot tipus. Dins d’aquest grup destaquen les diferencias; aquest va ser el nom que va rebre en Espanya el tema amb variacions en el qual va destacar el compositor espanyol Antonio de Cabezón.
• Peces creades per a la dansa: per a aquest tipus de música anem a crear un apartat especial titulat la dansa renaixentista.

ELS INSTRUMENTS DEL RENAIXEMENT:

Alguns instruments de l’època medieval seguiren utilitzant-se durant el Renaixement, perfeccionant-se i adaptant-se a les noves exigències dels compositors. Com hem vist en el punt anterior, durant el Renaixement es compon molta música instrumental, açò farà que molts instruments agafen una gran importància.

A continuació citarem alguns dels més importants:

AERÒFONS

• Flauta de bec o flauta dolça: avui en dia s’utilitza amb una finalitat educativa; fou un dels instruments més populars de l’època. També existien les flautes travesseres de fusta.
• Cromorno: és un instrument de fusta, de llengüeta doble (com la dolçaina) que acaba en forma de U.
• Trompetes rectes i enrotllades: eren fabricades en metall i s’utilitzaven amb fins militars i en desfilades.
• Xirimia: instrument format per un tub de fusta i llengüeta doble (paregut als oboès però de major tamany).
• Sacabutx: és l’avantpassat del trombó de vares actual. Està fabricat de metall.

CORDÒFONS

• La viola da gamba: és un instrument d’arc que pareix una mescla de guitarra i violoncel. En Espanya el rep el nom de vihuela d’arc.
• La guitarra: es va establir en Espanya procedent dels països  àrabs i prompte es va estendre per tota Europa. Les primitives tenien quatre cordes.
• La vihuela: és un instrument típic espanyol paregut a la guitarra.  Va tenir gran prestigi en el nostre país de la mà de compositors com Luis de Narváez o Luis de Milan, els quals s’especialitzaren en aquest instrument.
• El llaüt: és un instrument que arriba de l’Edat Mitjana, però en el Renaixement es converteix en un dels més importants.
• El clavicèmbal: és un instrument de teclat amb cordes puntejades. Es va començar a fabricar en Itàlia en el segle XVI.

Per a alguns d’aquests instruments de corda (la guitarra, la vihuela o el llaüt entre altres) es va crear un sistema de notació nou que es va anomenar la tablatura.

La tablatura és un sistema de notació, aproximadament del segle XV, es propi dels instruments de corda polsada tals com la vihuela o el llaüt.

En ell, es representa el màstil de l’instrument amb les seves cordes (en aquest cas sis). Els números indiquen el traste que el músic ha de tocar sobre la corda en la que està escrit. En la part de dalt s’escriu una figura que indica el valor que hem de donar a cada una de les notes, i baix s’escriuen anotacions que mostren la tècnica i l’articulació amb les que es deu interpretar l’obra.

És un sistema senzill que permet a la gent que no té estudis musicals iniciar-se en l’aprenentatge d’un instrument.

LA DANSA RENAIXENTISTA:

La dansa durant el període del Renaixement va obtenir una gran importància, sobre tot entre les classes més altes, ja que en totes les celebracions va a estar present. Però a més a més de la dansa cortesana, va a existir altra dansa menys refinada i molt més alegre, que va a ser la del poble pla.

Les danses cortesanes estaven destinades a ser ballades en grans salons. La dansa era ballada per tots els nobles que participaven en la celebració (el aprendre els balls era obligatori per als nobles), que anaven vestits amb les seues millors gales. Els grans vestits eren els que impedien qualsevol tipus de moviment accelerat i per tant aquests balls van a ser sempre molt pausats i elegants.

Al desenvolupament d’aquest tipus de música en aquest període va influir molt l’evolució de la música instrumental, ja que bona part de aquest música era dedicada a aquest gènere. Altre dels factors decisius que impulsaren les danses foren la invenció de la impremta, ja que a partir d’aquest moment es van a editar el primer llibre de coreografies.

Aquestes eren algunes de les principals danses renaixentistes:

• La gallarda: és una de les principals danses de l’època. S’interpretaren amb pas saltat. És una dansa en compàs ternari i pas alegre. Normalment s’interpretaven després de la pavana.
• La pavana: era sens dubte la dansa més important de l’època. Era la que obria el ball i normalment sols la ballaven els organitzadors de l’event. Es pausada i refinada; és un passeig dels rics nobles per a que tot el mon present els admiri.
• El branle: era una dansa que es ballava en cercle. Els ballarins s’agregaven i anaven oscil·lant a dreta i a esquerra sense trencar el cercle.

A més a més podem mencionar altres danses com: el ronde, la tarantel·la, la sarabanda, la alemanda, el courant, el saltarelo, la calada,...

ELS COMPOSITORS:

Els compositors més destacats d’aquest període foren:

• Andrea Gabrieli
• Giovanni Gabrieli
• Orlando Di Lasso
• Giovanni Perluigi da Palestrina
• Tomás Luis de Victoria