UNITAT 2: EL RENAIXEMENT

INTRODUCCIÓ:

SITUACIÓ

A partir del Renaixement comença l’Edat Moderna. És un període que compren els segles XV i XVI, cronològicament es situa entre l’Edat Mitjana i el Barroc. És una etapa curta, però de les més importants dintre del món cultural i artístic. En aquesta època podem trobar personatges com Miguel Ángel, Leonardo Da Vinci, Rafael, El Greco, Cervantes, Shakespeare...; que desenvoluparan la cultura i l’art com mai abans havia ocorregut.

CONTEXT HISTÒRIC

És una època en la que el poder esta en mans de les monarquies absolutes, acabant amb el feudalisme medieval (excepte en Itàlia, on sorgiran ciutats estats). Els grans nobles i aristòcrates van a ser els mecenes dels artistes, que treballaran en les seves corts a costa d’un salari. És una etapa de gran desenvolupament econòmic, milloraran els mitjans de comunicació i els transports, facilitant la mobilitat dels músics i l’intercanvi i propagació de les idees musicals.

Per altra banda, en l’àmbit religiós, la Reforma de Luter i la Contrareforma Catòlica seran importants per a l’evolució de la música.

CONTEXT CULTURAL

En l’àmbit cultural un dels ideals que van a triomfar en aquest període és el del Humanisme, que considera a l´home com el centre de totes les coses, deixant enrere les idees teocentristes de l’Edat Mitjana.

Algunes de les característiques culturals d’aquesta etapa es resumeixen a continuació:

• Progressiva laïcització de l’art: les obres d’art deixen de veure’s com alabances a Déu, els artistes busquen com a finalitat la bellesa i el plaer dels sentits en les seves obres.
• El naixement de la impremta, que permetrà un major desenvolupament de la cultura en tots els seus àmbits.
• El concepte d’autor: deixem enrere l’artesà anònim de l’Edat Mitjana per a parlar a partir d’ara d’artistes que signen les seves obres.
• Tornada als ideals clàssics: el període de l’Edat Mitjana és vist per els renaixentistes com una època fosca i sense interès artístic, per tant, menyspreen l’art d’aquest període per a agafar com a referència l’art clàssic sobre tot de Grècia i Roma.

CONTEXT MUSICAL

Dintre de l’àmbit de la música es donaran les següents característiques:

• Increment de la cultura musical, que ve establert per les idees humanistes sobre la importància de la cultura, a més a més de per la invenció de la impremta, ja que ara es comença a imprimir les primeres partitures.
• Desenvolupament de la música profana i instrumental, també influenciats per l’esperit humanista. Cada vegada es crea més música de caràcter no religiós i en detriment de la música sacra. Recordem que l’església havia menyspreat la música instrumental, i aquesta ara experimentarà un gran desenvolupament.
• Professionalització dels músics: la música segueix creixent en complexitat, com ja ho havia fet en els últims segles de l’Edat Mitjana. Açò obliga als músics a especialitzar-se i a dedicar la seva vida a aquest art.

CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA

La música del Renaixement sona diferent a la música de l’Edat Mitjana. Açò es deu a que es van produir una sèrie de canvis, dels quals destaquem els següents:

• Desenvolupament de la tècnica polifònica: ja en l’Ars Nova la polifonia havia arribat a una gran complexitat; ara en el Renaixement l’ús de grups de veus amb diferents timbres i tessitures es generalitzen. En aquest període podem parlar ja de les quatre veus que arribaran fins als nostres dies (soprano, contralt, tenor i baix). Dintre de l’àmbit polifònic destaquem dues tècniques de composició, una contrapuntística (en la que les veus es mouen de forma independent) i altra homofònica (en la que les veus es mouen de forma homogènia).
• Substitució del ritme irregular: degut a la complexitat que havia arribat la polifonia, els sistemes de notació tenen que desenvolupar-se en quant a la mètrica, per això s’abandona totalment el ritme lliure del gregorià per a establir una música amb mesures fixes, en la que les duracions dels sons són absolutes.
• Canvis en l’harmonia: els compositors van a començar a introduir en les seves obres veus a distàncies de terceres superposades, que en l’Edat Mitjana no eren utilitzades. Aquesta utilització de les terceres serà l’antecedent dels acords del nostre sistema tonal actual.

PERÍODES DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA

El Renaixement hem dit que compren els segles XV i XVI, dins d’aquest període podem distingir tres etapes:

• Primer Renaixement: compren la primera meitat del segle XV. Conegut també com el període franco-flamenc, ja que els ducs de Borgonya (que posseïen territoris en els Països Baixos, Bèlgica, part de França i Luxemburg) actuaren com a mecenes d’un grup d’artistes que es convertiran en els més importants d’aquesta època. Entre els compositors més destacats d’aquesta etapa podem nombrar a Dufay i Ockeghem. La major part de la música d’aquest autors serà religiosa (misses i motets). Durant aquest Primer Renaixement serà molt freqüent la tècnica compositiva denominada contrapunt imitatiu que es basa en projectar un tema o motiu repetidament entre les diferents veus.
• Alt Renaixement: compren la segona meitat del segle XV i primera del XVI. Els músics franco-flamencs s’estenen per Europa, cada territori acull les novetats musicals i les adapta a el seu estil compositiu. Es creen, per tant, els anomenats estils nacionals. En Itàlia el gènere que més es va cultivar va ser el madrigal; en Alemanya es va desenvolupar el lied  (cançó) i en França va destacar la chanson.
• Baix Renaixement: es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XVI. Itàlia es va convertir en el país més important musicalment parlant, les innovacions més interessants vindran dintre de la música profana; però, les dues figures més destacades en aquest període es dedicaran a la música religiosa, i són Giovanni Pierluigi Palestrina i l’espanyol Tomás Luis de Victoria. Els gèneres més importants segueixen següent el motet i la missa. En aquesta època també tenim que destacar a l’italià Claudio Monteverdi, mestre indiscutible del madrigal (del qual va escriure vuit tractats) i figura decisiva en el naixement de l’òpera, amb Orfeu de 1607.

LA MÚSICA RELIGIOSA:

Durant el Renaixement, l’església cristiana sofreix lluites internes que finalitzaran amb la unitat del catolicisme. En alemanya, Marti Luter trenca amb Roma en l’any 1519, ja que no comparteix algunes de les formes de comportament de l’església vaticana; va a crear així el protestantisme, que es convertirà des de llavors i fins als nostres dies en la religió majoritària d’Alemanya. A aquest fet se li coneix amb la Reforma Protestant, ja que Luter portarà endavant una sèrie de canvis, alguns dels quals afectaran a la música. Hem de saber que Luter era un gran estudiós de la teoria musical.

Entre els canvis més importants destaquem els següents:

• Utilitzar l’alemany en les celebracions religioses, ja que per a Luter era molt important que la gent comprengués el que es deia en la litúrgia i que inclòs pogués participar cantant. Açò no podia ser possible si les celebracions es continuaven realitzant en llatí, degut a que era una llengua que tan sols era utilitzada per l’església, no per el poble.
• Evitar la polifonia complexa, desenvolupant la música homofònica, ja que el gran desenvolupament al que havia arribat la polifonia feia que no s’entengués el text. Luter crearà una nova forma musical: el coral, que serà el gènere més important de l’església protestant. Aquesta forma sol ser una composició senzilla, escrita normalment a quatre veus, que es canta en alemany i presenta una textura homofònica.

En Anglaterra, el rei Enric VIII també es separa de l’església de Roma i crea l’església anglicana, de la qual es proclama màxim mandatari, i així acapara tot el poder polític i religiós del seu país. A partir d’aquest moment, l’església anglicana desenvoluparà una nova forma musical anomenada anthem, que és un motet a quatre veus, el qual es cantava durant les celebracions litúrgiques.

L’església catòlica, preocupada per aquestes lluites internes, decideix reunir-se per a tractar d’arreglar els mals en els que està submergida. Des de 1545 fins a 1563 es celebra “El Concili de Trent”, en el que es tracten d’establir les directrius de la nova església catòlica. Algunes de les novetats afectaran al terreny musical, de les quals destaquem les següents:

• Continuar utilitzant el llatí en les seves celebracions, ja que per a ells és un signe de unitat cristiana. Aquesta norma continuarà vigent fins el Concili Vaticà II.
• Evitar la polifonia complexa a la que s’havia arribat, ja que no era possible entendre els textos religiosos, i recordem que la principal finalitat de la música religiosa era la de transmetre el missatge cristià.
• Prohibir els cants profans en els temples, ja que son territoris sagrats en els que sols es deu interpretar música religiosa.

Els gèneres més importants de la música religiosa catòlica seran el motet i la missa (forma musical  complexa, resultat de la unió de totes les peces de la litúrgia), en els que s’evitarà la complexitat polifònica. Els compositors principals de l’església catòlica són els italians Giovanni Pierluigi de Palestrina i Orlando di Lasso (que també realitzaran nombrosos madrigals), i els espanyols Tomás Luis de Victoria i Cristóbal de Morales.

MÚSICA VOCAL PROFANA:

A diferència de la música vocal religiosa, que té un estil internacional ja que en tots els territoris s’escriu baix les mateixes pautes, la música vocal profana va a tenir un estil propi en cada país; és el que es denomina com els “Estils Nacionals”.

Algunes de les característiques, que al començament del tema citàvem com generals, es van mantenir, però cada país desenvoluparà diferents tipus de cançons escrites en les llengües vernàcules (pròpies de cada territori) i no en llatí com succeïa en la música religiosa. A continuació s’esposen els gèneres més importants d’alguns països:

• Itàlia: el gènere més important és el MADRIGAL. Es tracta d’una forma de polifonia complexa escrita per a quatre o cinc veus. Normalment és música a capella, tot i que se li pot afegir alguns instruments. És música de caràcter descriptiu escrita en italià. Sol constar de cinc frases en les que s’intercala un ritornello (breu tornada). Entre els compositors més importants destaquen: Luca Marenzio, Orlando Di Lasso i Claudio Monteverdi.
• França: la forma més important d’aquest país és la CHANSON. És una forma polifònica normalment amb acompanyament instrumental. També és descriptiu. El compositor més destacat és Clement Janequin.
• Espanya: el gènere que destaca és el VILLANCICO, que és un gènere que en el seu origen no té res a veure amb el Nadal. És una forma a quatre veus de textura homofònica amb estructura de Tornada – Copla – Tornada. El compositor més representatiu d’aquest tipus de música és Juan del Encina i es conserven moltes d’aquestes peces en un llibre que porta per títol “El cancionero de Palacio”. Junt amb el VILLANCICO en Espanya també hi haurà altres gèneres importants com el Romanç o l’Ensalada.

LA MÚSICA INSTRUMENTAL:

Una de las característiques més importants del Renaixement va ser el ressorgiment de la música instrumental que fins ara havia estat marginada. Ara poc a poc anirà guanyant prestigi i rellevància degut en gran mida a la laïcització de la música promoguda per el pensament humanista. Per primera vegada en la història es va a compondre música instrumental pura, sense cap altra finalitat que el plaer de l’oït. Aquest tipus de música evolucionarà en camp profà ja que l'Església continua amb la seva prohibició de la utilització de instruments en els actes religiosos.

Altre aspecte important es que amb la invenció de la impremta es van a difondre molts llibres amb partitures i teoria musical, per el que molta gent va a poder aproximar-se al mon de la música i aprendre a tocar un instrument.

Podem parlar de quatre apartats en els que classificar la música del Renaixement:

• Peces adaptades d’obres vocals: són obres que primitivament estaven escrites per a vàries veus i que seran adaptades per a poder interpretar-les amb instruments polifònics com l’orgue i altres instruments de teclat. Destaquen en aquest grup formes com el ricercare o la canzona.
• Peces basades en la improvisació: aquestes peces podien ser de dos tipus: o bé s’improvisava a partir d’una melodia o s’improvisava sobre la marxa. A aquest tipus de música corresponen gèneres com la fantasia o la tocata.
• Peces basades en la variació: es tracta de que l’intèrpret parteix d’un tema senzill que va repetint successivament incorporant variacions de tot tipus. Dins d’aquest grup destaquen les diferencias; aquest va ser el nom que va rebre en Espanya el tema amb variacions en el qual va destacar el compositor espanyol Antonio de Cabezón.
• Peces creades per a la dansa: per a aquest tipus de música anem a crear un apartat especial titulat la dansa renaixentista.

ELS INSTRUMENTS DEL RENAIXEMENT:

Alguns instruments de l’època medieval seguiren utilitzant-se durant el Renaixement, perfeccionant-se i adaptant-se a les noves exigències dels compositors. Com hem vist en el punt anterior, durant el Renaixement es compon molta música instrumental, açò farà que molts instruments agafen una gran importància.

A continuació citarem alguns dels més importants:

AERÒFONS

• Flauta de bec o flauta dolça: avui en dia s’utilitza amb una finalitat educativa; fou un dels instruments més populars de l’època. També existien les flautes travesseres de fusta.
• Cromorno: és un instrument de fusta, de llengüeta doble (com la dolçaina) que acaba en forma de U.
• Trompetes rectes i enrotllades: eren fabricades en metall i s’utilitzaven amb fins militars i en desfilades.
• Xirimia: instrument format per un tub de fusta i llengüeta doble (paregut als oboès però de major tamany).
• Sacabutx: és l’avantpassat del trombó de vares actual. Està fabricat de metall.

CORDÒFONS

• La viola da gamba: és un instrument d’arc que pareix una mescla de guitarra i violoncel. En Espanya el rep el nom de vihuela d’arc.
• La guitarra: es va establir en Espanya procedent dels països  àrabs i prompte es va estendre per tota Europa. Les primitives tenien quatre cordes.
• La vihuela: és un instrument típic espanyol paregut a la guitarra.  Va tenir gran prestigi en el nostre país de la mà de compositors com Luis de Narváez o Luis de Milan, els quals s’especialitzaren en aquest instrument.
• El llaüt: és un instrument que arriba de l’Edat Mitjana, però en el Renaixement es converteix en un dels més importants.
• El clavicèmbal: és un instrument de teclat amb cordes puntejades. Es va començar a fabricar en Itàlia en el segle XVI.

Per a alguns d’aquests instruments de corda (la guitarra, la vihuela o el llaüt entre altres) es va crear un sistema de notació nou que es va anomenar la tablatura.

La tablatura és un sistema de notació, aproximadament del segle XV, es propi dels instruments de corda polsada tals com la vihuela o el llaüt.

En ell, es representa el màstil de l’instrument amb les seves cordes (en aquest cas sis). Els números indiquen el traste que el músic ha de tocar sobre la corda en la que està escrit. En la part de dalt s’escriu una figura que indica el valor que hem de donar a cada una de les notes, i baix s’escriuen anotacions que mostren la tècnica i l’articulació amb les que es deu interpretar l’obra.

És un sistema senzill que permet a la gent que no té estudis musicals iniciar-se en l’aprenentatge d’un instrument.

LA DANSA RENAIXENTISTA:

La dansa durant el període del Renaixement va obtenir una gran importància, sobre tot entre les classes més altes, ja que en totes les celebracions va a estar present. Però a més a més de la dansa cortesana, va a existir altra dansa menys refinada i molt més alegre, que va a ser la del poble pla.

Les danses cortesanes estaven destinades a ser ballades en grans salons. La dansa era ballada per tots els nobles que participaven en la celebració (el aprendre els balls era obligatori per als nobles), que anaven vestits amb les seues millors gales. Els grans vestits eren els que impedien qualsevol tipus de moviment accelerat i per tant aquests balls van a ser sempre molt pausats i elegants.

Al desenvolupament d’aquest tipus de música en aquest període va influir molt l’evolució de la música instrumental, ja que bona part de aquest música era dedicada a aquest gènere. Altre dels factors decisius que impulsaren les danses foren la invenció de la impremta, ja que a partir d’aquest moment es van a editar el primer llibre de coreografies.

Aquestes eren algunes de les principals danses renaixentistes:

• La gallarda: és una de les principals danses de l’època. S’interpretaren amb pas saltat. És una dansa en compàs ternari i pas alegre. Normalment s’interpretaven després de la pavana.
• La pavana: era sens dubte la dansa més important de l’època. Era la que obria el ball i normalment sols la ballaven els organitzadors de l’event. Es pausada i refinada; és un passeig dels rics nobles per a que tot el mon present els admiri.
• El branle: era una dansa que es ballava en cercle. Els ballarins s’agregaven i anaven oscil·lant a dreta i a esquerra sense trencar el cercle.

A més a més podem mencionar altres danses com: el ronde, la tarantel·la, la sarabanda, la alemanda, el courant, el saltarelo, la calada,...

ELS COMPOSITORS:

Els compositors més destacats d’aquest període foren:

• Andrea Gabrieli
• Giovanni Gabrieli
• Orlando Di Lasso
• Giovanni Perluigi da Palestrina
• Tomás Luis de Victoria