TU SCENDI DALLE ESTELE

A  continuació us passo el mp3 de la nadala Tu scendi dalle estele:

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta nadala l'haureu de tocar dos cops seguits:

JOIA EN EL MÓN

A  continuació us passo el mp3 de la nadala Joia en el món:

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 3 vegades:

EL TAMBORILERO

A  continuació us passo el mp3 de la nadala El tamborilero:

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 3 vegades:

EL RABADÀ

A  continuació us passo el mp3 de la nadala El rabadà:

 

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 7 vegades:

EL NOI DE LA MARE

A  continuació us passo el mp3 de la nadala El noi de la mare:

 

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 3 vegades:

EL DESEMBRE CONGELAT

A  continuació us passo el mp3 de la nadala El desembre congelat:

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 3 vegades:

SANTA MARIA, STRELA DO DIA, Cantiga núm. 100, Alfons X el Savi

Una cantiga és una poesia cantada. La número 100 està dedicada a la Verge Maria i per això té un caràcter més seriós.

Santa Maria,

strela do dia,

mostra-nos via

pera Deus e nos guia.

Ca veer faze-los errados

que perder foran per pecados

entender de que mui culpados

son; mais per ti son perdoados

da ousadia

que lles fazia

fazer folia

mais que non deveria.

Santa Maria...

Alfons X el Savi, cantiga núm. 100

LAUDEAMUS VIRGINEM, Anònim

Laudeamus Virginem és una obra polifònica en forma de cànon que s’ha conservat al Llibre Vermell de Montserrat. En aquest manuscrit s’apleguen cants, favors de la Verge i danses que s’interpretaven al Monestir de Montserrat, centre de peregrinació de l’Edat Mitjana.

Traducció del Laudeamus Virginem:

Lloem la Verge, que és mare,

i Jesús, que n’és el fill.

Plorem amargament els nostres pecats,

esperant sempre Jesús.

PUERI HEBRAEORUM PORTANTES, Anònim

Pueri hebraeorum portantes és un cant processional que s’interpreta el Diumenge de Rams, després de la benedicció de les palmes i branques d’olivera. Es canta de manera pausada, alternant el cant de la schola cantorum amb el del poble, com si fos un diàleg entre dos grups de cantants diferents; per això rep el nom de cant antifonal. El text, de l’Evangeli de Sant Mateu, narra el moment en què Jesús entra a Jerusalem aclamat com el Messies:

El poble jueu portava branques d’olivera,

aclamava el señor i deia:

“Hosanna a dalt del cel”.

Aquest text de l’Evangeli de Sant Mateu s’alterna amb els versos del salm 23 de l’Antic Testament:

Del Senyor és la terra i tot el que conté,

el món i tots els seus habitants,

perquè Ell la va establir superior als mars

i la va col·locar més alta que els rius.

UNITAT 1: L'EDAT MITJANA

INTRODUCCIÓ:

L’Edat Mitjana és un període molt llarg que s’estén  des del segle V fins al segle XV. Aquesta etapa està enquadrada entre l’Antiguitat i el Renaixement. Hi ha dos fets que els historiadors marquen com l’inici i el fi de l’Edat Mitjana, que són la Caiguda de l’Imperi Romà en l’any 476 i el Descobriment d’Amèrica en 1492.

És un període molt llarg que es divideix en dues etapes:

• L’Alta Edat Mitjana: (segles V al X). És una època de pobresa , plena de guerres i malalties, en la que la societat sofreix constants epidèmies com la de la pesta negra que assolaran tota Europa.
• La Baixa Edat Mitjana: (segles XI al XV). Època de gran prosperitat econòmica, política i també cultural. És l’època del feudalisme, en la que el rei concedeix poder a alguns nobles que es converteixen en terratinents i que en ocasions arribaran a tenir més poder que el propi monarca. Aquí es desenvoluparan els estils artístics més importants d’aquest període, que són el Romànic (s. XI) i el Gòtic (s. XIII) amb els que arribaran a la gran revolució musical de l’època: El naixement de la polifonia.

En l’Edat Mitjana, l’Església Catòlica es converteix en l’eix fonamental de la societat. El cant Gregorià, serà durant gran part d’aquest període la música que governarà tots els territoris, ja que en aquesta època, el poder i la cultura van a estar en mans dels monjos i religiosos, que es faran amb el poder d’una societat quasi analfabeta.

No obstant, la música profana sempre tindrà un lloc, sobre tot en la Baixa Edat Mitjana amb el naixement dels joglars i els trobadors que actuaran en castells, palaus, places o carrers de qualsevol lloc.

LA MÚSICA RELIGIOSA:

INTRODUCCIÓ

En l’any 313, l’emperador Constantí es converteix al cristianisme i es redacta l’Edicte de Milà, que reconeix la llibertat de culte per a tots els cristians, que fins ara havien realitzat les seves cerimònies religioses amagats. A partir d’aquest moment la música religiosa va a començar a desenvolupar-se i estendre’s.

L’Església prompte contarà amb un gran poder polític i cultural, per el que totes les arts d’aquesta època faran referència a temes religiosos. Hi ha que tenir en compte que tant la música, com la pintura i les demés arts de l’Edat Mitjana tenen com a úniques finalitats la lloança a Déu i la transmissió de la doctrina religiosa.

La música religiosa de l’Edat Mitjana serà eminentment vocal, ja que qualsevol element que distregui als fidels del culte a la doctrina cristiana pot ser rebutjat. Per això, la música instrumental es tractada com algo buit i que sols serveix per a adornar i distreure als creients, per el que es apartada dels oficis litúrgics.

Dintre del desenvolupament que va a tenir la música religiosa al llarg de l’Edat Mitjana, podem distingir dos grans grups que estudiarem a continuació:

• El cant Gregorià: que ocuparà bona part de l’Alta Edat Mitjana.
• El desenvolupament de la Polifonia: que sorgirà a finals del s. IX i es desenvoluparà durant la resta de l’Edat Mitjana.

EL CANT GREGORIÀ

En l’Església de l’antic Imperi Romà, en cada lloc es realitzava una litúrgia amb cants diferents. D’açò va agafar bona nota el Papa Gregori Magne (Gregori I) i va realitzar una unificació dels cants que es donaven en les diferents litúrgies de tota Europa, per aquesta raó aquest tipus de cant va rebre el nom de Cant Gregorià. Aquesta recopilació va tenir lloc cap a finals del s.V i principis del VI. A partir d’aquest moment, aquest tipus de música serà el protagonista en tots els centres religiosos fins a finals del s. IX, a partir d’aquest moment, serà relegat poc a poc per el sorgiment de la polifonia.

CARACTERÍSTIQUES DEL CANT GREGORIÀ:

• És el cant oficial de l’església Catòlica.
• És música vocal sense acompanyament instrumental.
• És un cant monòdic, ja que tot i que està interpretat per un cor de monjos, tots canten la mateixa melodia.
• És un cant en llatí, ja que aquest és la llengua oficial de l’Església Catòlica.
• Té un ritme lliure, que ve marcat per el propi text.

TIPUS DE CANT GREGORIÀ:

Segons les formacions dels cantors:

• Antifonal: dos cors de monjos alternen el cant.
• Responsorial: cor i solista alternen el cant.
• Directa: no hi ha alternança. Sempre canta un cor o un solista.

Segons la relació de text i notes:

• Sil·làbic: a cada nota li correspon generalment una síl·laba del text.
• Neumàtic: dos o tres notes per cada síl·laba de text.
• Melismàtic (adornat): moltes notes per una síl·laba de text.

En quant al sistema musical del Gregorià, es basa en vuit modes (escales) derivats dels modes grecs. Aquests vuit modes sorgeixen de quatre modes marcats per una nota final (RE, MI, FA, SOL). Cada un dels mateixos es subdivideixen a la vegada en un mode autèntic i altre plagal,  en funció de la nota del recitat, que és la que més es repeteix (també coneguda com dominant salmòdica o tenor).

EL NAIXEMENT DE LA POLIFONIA

A finals del segle XI apareix en la música occidental la polifonia (vàries veus que sonen a la vegada realitzant melodies diferents).

Aquest fet marcarà el desenvolupament de la música a partir d’aquest moment. En el desenvolupament de la polifonia es distingeixen tres períodes que anem a veure a continuació:

POLIFONIA PRIMITIVA:

Tot i que ja es tenen notícies de pràctiques polifòniques en l’Antiguitat, els primers exemples escrits que ens van quedar de cant a varies veus es remunten a finals del s. IX. Les dues formes més importants d’aquest període són les següents:

• Organum: és la més primitiva i rudimentària forma polifònica. Consisteix en afegir una veu paral·lela al cant gregorià. Aquesta segona veu ha d’estar a distància de 4ª o de 5ª per baix de la principal i s’anomena “vox organalis”, mentre que l’antic gregorià rep el nom de “vox principalis”. Poc a poc l’organum s’anirà complicant i s’afegiran noves veus.

• Discantus: sorgeix en el segle XI. Les dues veus, ja no es mouen de forma paral·lela com en l'organum, sino en moviment contrari, es a dir, mentre la melodia principal ascendeix l'organal descendeix o viceversa.

ARS ANTIQUA:

S’anomena Ars Antiqua al període que comença cap a la meitat del s. XII i s’estén fins a finals del s. XIII. Durant aquesta època, Europa viu temps d’extraordinària prosperitat cultural. París es converteix en la capital cultural del continent. Es construeix la Catedral de Notre Dame, en la que es crearà una escola musical que acollirà als millors músics del moment. En aquest centre es desenvoluparan totes les evolucions de la polifonia d’aquesta època, com Leonin i Perotin.
En aquest període van a evolucionar tant la notació com la tècnica musical, el que facilitarà el desenvolupament de la polifonia.
Les dues formes de composició més importants de l’època són:

•  Organum: que tot i que havia existit en el període anterior es va a desenvolupar en gran mida fins a crear-se “organum triplum” (a tres veus) i “organum quadruplum” (a quatre veus). Les veus ara ja van a ser molt més lliures, sense tenir que respectar-se el paral·lelisme de l’organum primitiu. L’organum melismàtic es aquell en el que la veu principal (de l’antic gregorià) es mou amb notes llargues mentre que les altres veus van fent melismes (adorns). Aquest es pot veure en l’obra de Perotin: “Sederunt Principes”.
• Motet: és una forma polifònica que consta de dos o tres veus, cada una de les quals canta un text diferent i té també un ritme diferent.

ARS NOVA:

És l’últim període de la música religiosa en l’Edat Mitjana. Ocupa el s. XIV. La polifonia va a seguir el seu desenvolupament i es van a crear una sèrie de noves teories musicals que aniran concedint cada cop més llibertat al compositor.
El nom Ars Nova ve donat per un compositor anomenat Philippe de Vitry, qui titulà així un tractat musical en el que s’establien les noves pautes per a escriure música. A partir d’aquest tractat, a aquesta època se li coneix amb el aquest nom.

En l’Ars Nova, la polifonia medieval aconsegueix la seva màxima perfecció. Alguns compositors, a més de Vitry, destacats d’aquesta època són Guillaume de Machaut o Francesco Landini.
Entre les formes més importants de l’època està el Motet, que segueix desenvolupant-se fins a arribar al punt en que cada veu pot tenir un text diferent; o el Cànon, composició contrapuntística en la que totes les veus canten la mateixa melodia però realitzen la seva entrada de forma progressiva.
Contra les noves teories musicals exposades per Vitry en el seu tractat, reaccionaren violentament els músics més conservadors, per el que en aquesta època podem parlar d’una contesa entre els músics més tradicionalistes que veien els últims avenços com fora de lloc i els modernistes que seguien desenvolupant la polifonia.

LA MÚSICA PROFANA:

INTRODUCCIÓ

Tot i que la música religiosa és el que més importància va tenir durant l’Edat Mitjana, bé és cert que va existir altre tipus de música que no tenia cap relació amb el culte o la religió. Estem parlant de la música profana.
Aquest tipus de música es desenvolupà de manera paral·lela a la religiosa i serà interpretada per dos tipus de personatges diferents: els trobadors i els joglars, que rebran diferents denominacions depenen del territori en el que s’encontraven.

TROBADORS I TROVERS

Els trobadors foren poetes-músics que normalment pertanyien a la noblesa. Varen tenir una gran importància durant l’Edat Mitjana, sobre tot en França i en Espanya. El seu naixement es situa en una zona del sud de França anomenat Provença a finals del s. XI. Aquests personatges utilitzaven la llengua provençal en les seves composicions, i el tema principal dels seus poemes és el tema de l’amor platònic. També cantaven i recitaven sobre temes cavallerescs.
Els trovers també sorgiren en França, però en el nord (en les regions d’Artois i Champagne). Sorgeixen en el s. XII i les seves obres estan escrites en la llengua d’Oil (que més tard va donar origen al francès actual). La temàtica dels cants es similar a la dels trobadors. També contaren amb gran prestigi entre les classes socials actuant en diferents palaus i castells del nord de França.

El moviment trobadoresc s’anirà estenen per tota Europa i adquirint diferents denominacions en cada lloc. Així, per exemple, en Alemanya eren denominats Minnesinger i escrivien en la seva llengua vernacla (l’alemany). En Espanya, els trobadors aconseguiren gran importància sobre tot en la zona de Galícia on les cançons es denominen Cantigas.
Entre els trobadors més importants podem nombrar a personatges com Adam de la Halle, Jaufre Rudel, Ricardo Corazón de León o Guillebert de Berneville, a més a més dels espanyols, el gallec Martín Codax, el català Rimbaut de Vaqueiras o Alfonso X el Sabio, al que se li atribueix les Cantigas de Santa María.
En quant a la composició trobadoresca, podem dir que es tracta d’una música de textura monòdica amb acompanyament instrumental. Es basa en els modes gregorians però amb un ritme més marcat, ja que són obres més ràpides i alegres.

JOGLARS

Els joglars eren músics ambulants que no sols tocaven instruments i cantaven cançons, sino que a més a més realitzaven tot tipus d’activitats per a divertir al poble (acudits, màgia, acrobàcies…) Eren la classe baixa i no eren compositors, ja que es limitaven a copiar i plagiar les cançons dels trobadors. Des del principi foren molt criticats tant per la noblesa com per l’església, ja que en les seves cançons utilitzaven un llenguatge vulgar. No actuaven en castells ni palaus, sino que ho feien en les places dels pobles. Eren personatges itinerants que viatjaven de poble en poble sense un lloc de residència fixe. La seva reputació era bastant dolenta.
Tot i això, alguns joglars, amb el temps van arribar a convertir-se en artistes importants, s’aposentaren en les ciutats i refinaren el seu estil deixant enrere l’esperit jocós i perfeccionant la seva interpretació musical.

LA DANSA MEDIEVAL

Amb l’arribada del cristianisme es vigila de prop la dansa, ja que al formar part de la música profana, era vista per l’església com un acte impur que allunyava als fidels del missatge de l’Evangeli. Per això, va haver èpoques en les que es va arribar a prohibir.
Les úniques referències que tenim sobre les danses medievals estan fetes cap a 1420 i ens han arribat gràcies a la pintura i a les obres literàries. Per això, sabem que la dansa va existir durant l’Edat Mitjana, no obstant no podem saber quins van ser els passos concrets de cada dansa.
En canvi, si que podem saber que existien dues formes bàsiques de ballar, per parelles o en grup, que unes vegades es col·locaven formant una línia recta i altres formant un cercle tancat.
En l’Edat Mitjana els cants populars generalment eren dansats. Instruments, dansa i veu es fonien, per tant, en un sol art.

INSTRUMENTS DE L’EDAT MITJANA:

En l’Edat Mitjana encontrem gran quantitat d’instruments, alguns provenen de l’Antiguitat i altres venen d’Orient, introduïts a patir de les creuades. Alguns dels instruments més importants.

CORDÒFONS

• Llaüt: instruments de corda amb claviller cap enrere i caixa de ressonància en forma a bombada. Es tocava amb els dits. És d’origen àrab.
• Viela: Instrument d’arc. Serà el prototip del violí modern.
• Organistrum: també anomenat Zampoña. És un instrument de tres cordes que es toca girant una manivela.
• Arpa: de forma triangular i petit tamany. Es toca amb dues mans, una polsa les cordes i l’altra acurta la seva longitud.

VENT

• Platerspiel: és una espècie de gaita en forma de banya. Està fet de fusta i té sis forats.
• Xirimia: és com un oboè de majors dimensions molt utilitzat en les desfilades i actes rellevants.
• Cornamusa: paregut a les gaites actuals.

PERCUSSIÓ

• Pandero: compost per un arc de fusta i una o dues membranes tenses. Es percudia amb la mà.
• Tejoletas: rudimentàries castanyoles fetes amb trossos de teula és percudien.
• Darbuka: tambor amb forma de copa i una membrana tensa en la part superior. Normalment està fet de ceràmica i es colpeja amb les mans.

EL PONT SOBRE EL RIU KWAI, M. Arnold

El pont sobre el riu Kwai és una pel·lícula anglo-estatunidenca de 1957 dirigida per David Lean, basada en la novel·la homònima de Pierre Boulle. Va ser rodada a Anglaterra i Sri Lanka. Va guanyar nombrosos premis Oscar.

Els autors del guió, Carl Foreman i Michael Wilson eren a la llista negra de la caça de bruixes liderada pel senador Joseph McCarthy, acusats de pertànyer a organitzacions comunistes, pel que van haver de treballar secretament i la seva aportació no va ser acreditada en la primera versió. Per això l'Oscar al millor guió adaptat va anar a parar únicament a Pierre Boulle, autor de la novel·la original. El 1984, l'Acadèmia va concedir un premi pòstum als dos guionistes.

ARGUMENT:

Durant la Segona Guerra Mundial, uns presoners britànics reben l'encàrrec dels japonesos de construir en plena selva un pont de ferrocarril sobre el riu Kwai, a la zona de les Muntanyes de Tenasserim a Tailàndia. El coronel Nicholson , que és al capdavant dels presoners, és el típic oficial britànic que busca aixecar la moral dels seus homes. Veu el pont com una forama d'aconseguir-ho, tenint-los ocupats en la construcció i sentint-se orgullosos de l'obra. Per la seva part, el major nord-americà Shears, presoner en el mateix camp, només pensa a fugir. Al final ho aconsegueix i, en contra de la seva voluntat, torna unes setmanes més tard guiant un comando anglès, la missió del qual és volar el pont construït pels presoners abans que passi el primer tren.

MÚSICA:

La pel·lícula va contribuir a popularitzar la Marxa del Coronel Bogey una melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven en desfilar. S'ha convertit en un clàssic de la música del cinema. Aquesta melodia va ser seleccionada per Malcolm Arnold per a la banda sonora que va compondre per a la pel·lícula i per la qual va obtenir un premi Oscar.