INTRODUCCIÓ:
El Classicisme és un període que s’emmarca entre el Barroc i el
Romanticisme. Sol datar-se convencionalment entre 1750 (mort de J. S. Bach) i
1827 (any en el que mor Beethoven). És una etapa curta que marca la transició
de l’Edat Moderna a l’Edat Contemporània.
CONTEXT HISTÒRIC
És l’època de l’ascensió de la burgesia a amplis sectors del poder polític
i econòmic, per tant tindrà conseqüències en el món de la cultura i de la
música. En la 2ona meitat del segle XVIII es donaran una sèrie d’esdeveniments
històrics importants i reformes socials que donaran lloc a violents moviments
de masses, destacant entre ells “La Revolució Francesa” de 1789, fet que
trencarà amb les monarquies absolutes. El lema revolucionari de “Llibertat,
Igualtat i Fraternitat” es durà a tots els contextos, també al de la música.
CONTEXT CULTURAL
El Classicisme és l’època de la Il·lustració, un moviment intel·lectual
promogut per la burgesia i la petita noblesa, en que la seva principal
manifestació va ser l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert que divulgarà la
cultura en amplies capes de la població. En França, al moviment de la
Il·lustració se li denomina Enciclopedisme. Aquest moviment encapçalarà la
Revolució Francesa.
Els artistes, trobaran en la burgesia un nou públic que paga per apreciar
les seves obres i al que havien de satisfer amb creacions entretingudes i
naturals; d’aquesta forma es van alliberar poc a poc de les obligacions de
treballar supeditats al gust dels mecenes, obtenint així una major
independència creativa però contant amb el repte de tenir que dependre del
públic per a rendibilitzar els seus ingressos.
CONTEXT MUSICAL
La música anirà abandonant els cercles eclesiàstics i palatins per a
desenvolupar-se en cases privades de la burgesia i en espectacles públics.
En aquest període es
produeix una tornada als ideals de la cultura clàssica grecoromana, basada
sobretot en l’equilibri, la senzillesa i la bellesa (deixant enrere l’estil
recarregat del Barroc); per això, en la resta de les arts es coneix a aquest
període com “Neoclassicisme”. No succeeix açò amb la música, ja que no poden
copiar els models clàssics perquè no ens han arribat; tot i això, sí que
comparteixen la recerca de la bellesa i la perfecció formal.
Entre els precursors de la música d’aquest període podem nombrar a dos dels
fills de Bach: C. P. E. Bach i J. C. Bach, però els tres compositors que es
convertiran en les grans figures d’aquest període són Haydn, Mozart i
Beethoven, que treballaran en Viena, ja que és considerada la ciutat més
important dintre del context musical.
CARACTERÍSTIQUES MUSICALS:
Els compositors d’aquest període orienten la seva música cap a un equilibri
basat en la proporció i l’ordre, una claredat que es transmet a través
de melodies i harmonies simples i una senzillesa que permet a l’oient
una gran facilitat de comprensió. Aquests són els tres ideals de la música del
Classicisme, que queden plasmats en una nova forma de compondre.
La música d’aquesta època es refinada, elegant, continguda i equilibrada.
Per a aconseguir una música d’aquestes característiques els compositors
treballaran sobre tot dos aspectes:
- MELODIA:
Les melodies de Barroc adoptaven estructures irregulars. Per el contrari, en el
Classicisme s’ajusten a una estructura ordenada i regular. La melodia s’articula
en una frase ben diferenciada d’un nombre determinat de compassos. Seguint el
principi de proporció, cada frase pot dividir-se en parts d’igual duració
respectant la simetria. Els compositors busquen concentrar tot l’interès en la
melodia principal. Les altres veus tenen un paper d’acompanyament, de suport
harmònic.
- HARMONIA:
En el Classicisme es suprimeix el baix continu tan utilitzat en el període
anterior. Es segueix desenvolupant els principis harmònics que s’havien
establert en el Barroc tardà. Les funcions tonals (tònica, subdominant i
dominant) organitzen tot l’obra.
LA MÚSICA RELIGIOSA:
Com ja havíem avançat, la música religiosa va a estar en declivi en aquesta
època, ja que tant la música instrumental com l’òpera es convertiran en gèneres
molt més sol·licitats per el públic en general.
En el terreny de la música religiosa, no cap assenyalar grans canvis
musicals respecte a l’època anterior. Es seguiran creant pràcticament els
mateixos gèneres, dintre dels quals destacarà la missa. Un tipus de missa
especial que adquirirà gran importància en aquest període és el Rèquiem.
El Rèquiem és la música composta per a la missa dels difunts de l’esglèsia
catòlica. Aquesta música és lleugerament diferent de la de les altres misses,
ja que es prescindeix de les parts considerades molt alegres per a una ocasió
de dol.
Dintre d’aquest tipus de
gènere, podem destacar “El Rèquiem de Mozart”, obra mestra de la música clàssica.
Segons conta la llegenda, aquesta obra va ser encarregada a Mozart per un
desconegut. El compositor, que aleshores ja estava greument malalt, va creure que es tractava d’un encàrrec del més enllà per al seu propi funeral
i va morir component la sèptima part de l’obra que porta per títol “Lacrimosa”.
Aquesta part acaba amb la paraula Amen, paraula que s’utilitzava al final de la
missa, una mica estrany, ja que a Mozart encara li faltava la meitat del rèquiem
per compondre. L’obra va ser completada, seguint les instruccions que el
compositor va deixar escrites, per el seu alumne Süsmayr.
L’ÒPERA:
L’ÒPERA SERIOSA
El classicisme fou un dels períodes històrics més importants per al gènere
operístic. Aquest gènere, nascut en el Barroc dintre dels cercles aristocràtics,
experimentarà durant el Classicisme un canvi, ja que s’eliminaran els excessos barrocs
i es tendirà a la naturalitat i apropament de l’argument al públic.
Els teatres es multiplicaren, el públic va augmentar en gran mesura i els
compositors trobaran en l’òpera una de les seves formes favorites d’expressió.
A mitjan del segle XVIII, i especialment en França, l’òpera seriosa havia aconseguit
una gran complexitat i artificiositat: els arguments sobre temes mitològics
eren massa sofisticats i difícils d’entendre, els cantats s’inventaven parts senceres
degut a la complexitat de les àries... Açò feia que el públic cada vegada
estigués més descontent amb aquest tipus d’òpera.
En 1752 es va produir un canvi, ja que una companyia ambulant d’òpera es va
instal·lar en Paris i va presentar la famosa òpera bufa de Pergolesi “La serva
padrona”. El seu èxit va ser molt gran, fins a tal punt que es van crear dos bàndols,
un que defensaria aquest tipus d’òpera i altre que estaria en contra. A aquest enfrontament
se li coneix amb “La querella de los bufones”.
En un bàndol estaran els que defensarien la tradició de l’òpera seriosa
francesa, molt més elaborada que la bufa italiana, a la que acusaven de frívola
i superficial. Encapçalava aquest grup Rameau. En l’altre bàndol, estaven els
defensors de la nova òpera que havia arribat des d’Itàlia, la qual consideraven
que s’ajustava millor als ideals del Classicisme de senzillesa i claredat. Era
molt més fàcil d’entendre per a tot tipus de públic, ja que els seus arguments
eren molt més propers al poble i a més a més destacaven per la bellesa de les
seves melodies. Al front d’aquest grup estava Rouseau i alguns altres
enciclopedistes.
En aquest context d’enfrontament
va sorgir la figura de W. C. Gluck, que va buscar la reconciliació dels dos bàndols,
realitzant una reforma de l’òpera seriosa per a que s’aproparen més al que el públic
demanava. En el prefaci de la seva òpera “Orfeo y Eurídice”, exposa els
principis de la reforma que l’òpera seriosa havia d’adoptar, que es resumeixen
en els següents punts:
- Utilitzar
música senzilla, deixant de banda la complexitat a la que havia arriba l’òpera
seriosa.
- Evitar
els contrastos entre recitatiu i ària fent les àries més simples i els
recitatius més expressius.
- L’argument
ha de ser més senzill i versemblant, rebutjant els elements fantàstics i
artificials del Barroc.
- La
música ha d’estar sempre al servei del llibret i dels personatges.
Baix aquests paràmetres es va a compondre la major part de l’òpera seriosa
en Europa.
L’ÒPERA BUFA
És en aquesta època quan l’òpera bufa va a guanyar importància gràcies,
sobre tot a l’arribada de la burgesia al poder. En Nàpols era habitual
intercalar fragments còmics entre els diferents actes de les òperes serioses. Aquests
fragments es van anar desenvolupant i van acabar independitzant-se, donant lloc
a un gènere nou anomenat òpera bufa. Açò va succeir a finals del Barroc i
principis del Classicisme.
Molt aviat es va convertir en el gènere preferit del públic, que agafarà el
model de la Serva Padrona de Pergolesi i aconseguirà el seu màxim esplendor en
les òperes de W. A. Mozart. A pesar d’utilitzar les mateixes característiques
musicals que l’òpera seriosa, l’òpera bufa contava amb algunes particularitats:
- Els
arguments recullen temes de la vida quotidiana, donant-los un caràcter còmic i
en ocasions sentimental.
- Utilitzen
l’idioma de cada país i en ocasions substitueixen els recitatius per parts
parlades.
- Els
duets i els conjunts vocals es van anar fent cada vegada més habituals.
- En
els finals d’acte els personatges entraven de manera gradual, de forma que la
tensió anava augmentant i es resolia quan tots cantaven al final.
- El
llenguatge que utilitzaven era assequible, sense grans grandiloqüències.
Es tracta per tant d’una òpera molt
més fresca i alegre que la seriosa. Açò no és d’estranyar si tenim en compte que
la seva principal missió era la d’entretenir al públic, cada cop més ampli i
sense coneixements musicals. Mozart, que com hem dit serà un dels principals
compositors d’aquest gènere, escriurà òperes bufes tant en italià “Las bodes de
Fígaro” com en alemany “La flauta Màgica”. L’òpera bufa italiana va arribar a
tota Europa. En Alemanya es denomina Singpiel i en França s’anomena Òpera Còmica.
LA MÚSICA INSTRUMENTAL:
AGRUPACIONS INSTRUMENTALS
La música instrumental del Classicisme va a girar en torn a tres
agrupacions característiques:
Anomenarem així a la música composta per a un grup reduït d’instruments, en
contraposició a la música d’orquestra. El nom ve dels llocs en els que
assajaven petits grups de músics durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. A
aquestes habitacions, no molt grans, s’anomenaven cambres.
Relegada fins aleshores als salons de l’aristocràcia, la música de cambra
començarà poc a poc a difondre’s en petites sales de concert i en cases
particulars, Açò ve provocat per l’accés de la burgesia a la pràctica
instrumental i als coneixements musicals i també perquè econòmicament una
agrupació de cambra era molt més rentable que una orquestra.
Amb freqüència, els compositors rebien encàrrecs de música senzilla que
podia ser interpretada per aficionats.
Les obres de cambra podien ser per a un instrument solista (com el piano o
la guitarra), per un trio (per exemple un violí, un piano o un violoncel)...;
però sens dubte les agrupacions de cambra que es convertirien en favorites
foren el quartet de corda (dos violins, viola i violoncel) i el quintet (que
sumava a aquests instruments del quartet un instrument de vent).
No obstant això, dintre d’aquest tipus de música caben totes les possibilitats
d’instruments i agrupacions que podem imaginar, sempre que no siguin grups
massa nombrosos.
Durant el Classicisme, l’orquestra evoluciona fins a convertir-se en un
dels mitjans d’expressió més utilitzats per els compositors.
La constitució de les orquestres va a seguir depenent de els possibilitats
econòmiques i de la disponibilitat d’instruments. No obstant això, les
orquestres poc a poc es van anar uniformitzant, de manera que cap a finals del
segle XVIII ja podem parlar d’un nou model d’orquestra clàssica amb una secció
de corda (violins, violes, violoncels i contrabaixos), una de vent (flautes, oboès,
clarinets, fagots, trompes...) i una de percussió (timbales, plats...).
En aquesta concreció de l’orquestra va haver un personatge que va influir
en gran mesura: Johann Stamitz. Aquest home fou promotor i director de l’Escola
de Mannheim, una escola de música situada en aquesta localitat alemanya que en la
seva època va contar amb la millor orquestra del món.
Dintre de les novetats que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra
podem destacar les següents:
- Disciplina en l’estudi:
a la seva orquestra se li coneixia amb el sobrenom de “Exercit de generals”.
- Treball
per seccions instrumentals: abans de començar amb els assajos generals.
- Recerca
i desenvolupament del color orquestral: l’orquestra s’ha de comportar com un
sol instrument, no com un conjunt d’instruments.
- Incorporació
de nous recursos que augmenten les possibilitats tímbriques de l’orquestra com
el crescendo i el diminuendo.
Moltes d’aquestes i altres innovacions que Stamitz introdueix en el món de
l’orquestra segueixen vigents avui en dia.
LES FORMES INSTRUMENTALS
Durant el Classicisme, els compositors van a treballar moltes formes musicals,
que adaptaven les necessitats de les seves demandes o a les seves despeses. Algunes
formes que destacaren foren el divertiment, la serenata o la cassació. No
obstant això, les tres formes més importants de l’època foren les següents:
Aquesta forma instrumental sorgida al Barroc, es convertirà durant el
Classicisme en el principal model de composició per a la música instrumental de
l’època.
Es tracta d’una obra musical composta per a teclat o per a altre instrument
acompanyat normalment per un instrument de teclat. La sonata consta de quatre
parts denominades moviments. Cada un d’aquests moviments es distingeix per el
seu tempo i per la seva estructura, diferent dels altres.
- Ràpid (Allegro) en la tonalitat principal.
- Lent (Andante o largo) en una tonalitat veïna.
- Lleuger (sol ser un Minueto) tonalitat lliure.
- Ràpid (Allegro o presto) tonalitat principal.
Podem dir que és una sonata construïda per a una orquestra completa tot i
que de forma més complexa. Tenia, en principi, tres parts o moviments que després
es convertiran en quatre. Es considera a Haydn com el compositor que va donar
la forma definitiva a aquest gènere, tot i que els músics de l’Escola de Mannheim
també desenvoluparen aquest gènere en gran mesura.
Les orquestres simfòniques reben aquest nom, ja que en principi eren
concebides per a interpretar simfonies.
Per a numerar les
simfonies s’utilitza el nombre d’ordre en el que s’han compost. Per això parlem
de la 5ª simfonia de Beethoven o la 83 de Haydn. Moltes d’eles també tenen un
sobrenom; per exemple, la tercera de Beethoven es coneix com “La Heroica” i la
101 de Haydn es coneix com “La Simfonia del rellotge”.
Entre els millors compositors de simfonies podem nombrar:
- Haydn:
que va compondre més de 100.
- Mozart:
que va compondre 41.
- Beethoven:
que va crear 9 simfonies.
- CONCERT
PER A INSTRUMENT SOLISTA I ORQUESTRA:
És una forma musical basada en l’alternança entre un instrument solista i
tota l’orquestra. Generalment, la forma del concert és la mateixa que la de la
simfonia però prescindeix del tercer moviment.
Aquest tipus d’obres es va convertir en un dels favorits dels compositors
del Classicisme, ja que va conjuminar en una sola forma, els nous avenços de l’orquestra
(timbre orquestral i novetats de l’Escola de Mannheim) i el virtuosisme del
solista.
En un principi, l’instrument que més utilitzaven els compositors per a
realitzar el paper de solista era el violí. No obstant això, poc a poc es van
anar escrivint concerts per a altres instruments (violoncel, flauta travessera,
trompeta, clarinet).
ELS INSTRUMENTS
Durant el període del Classicisme els instruments experimenten canvis
notables. Alguns dels instruments de l’època barroca van caient en desús. Per
exemple el clavicèmbal es reemplaçat pel piano, que posseeix millors
possibilitats dinàmiques que el primer. Altres com el llaüt, la flauta de bec o
la viola de gamba tendeixen a desaparèixer, ja que les seves característiques tímbriques
no s’adeqüen al nou estil musical.
Altres instruments, sobre tot els de vent, milloraran les seves
possibilitats ja que seran millorats tècnicament per els constructors. Açò
permetrà ampliar registres, millorar timbres...
Una de les grans aportacions del Classicisme fou la millora i incorporació
del clarinet a l’orquestra. Aquest instrument de vent va fascinar a Mozart, que
va composar per a ell un dels seus millors concerts.
ELS COMPOSITORS:
- Ludwig
van Beethoven.
- Luigi
Boccherini.
- Christoph
W. Gluck.
- Franz
Joseph Haydn.
- Wolfgang
Amadeus Mozart
LA DANSA CLÀSSICA:
A finals del segle XVIII
es van a produir una sèrie de canvis molt importants per a l’evolució de la
dansa. Un d’ells fou l’accés de les dones als ballets oficials. De fet, fins a
aquest moment sols es permetia ballar a les dones en les festes cortesanes. En
les representacions teatrals i operístiques els papers femenins eren assumits per
homes vestits de dona.
Altre aspecte destacable fou que la dansa es va independitzar de l’òpera. A
partir d’aleshores, el ballet va posar en escena una història concreta, amb
ajuda de música però sense ajuda de cantants que l’expliquessin.
La dansa del Classicisme hereta el sistema barroc de Feuillet, però s’anirà
complicant fins a convertir-se en un art difícil i rigorós. Els ballarins tenen
que realitzar una sèrie de moviments complexos per als que necessitaran una
gran especialització. Naixeran així els ballarins professionals, que dedicaran
la seva vida al ballet. És el que ha arribat fins als nostres dies com a dansa
clàssica.
No obstant això, en els
salons de la noblesa, es seguiran realitzant danses de nobles, heretades del
període anterior. En aquest tipus de balls la influència francesa es va fer
patent en tota Europa, per el que totes eixes danses tindran un caràcter
delicat, elegant i fi a l’estil francès.
