LA VEU I EL CANT
VEU PARLADA I CANT.
La veu parlada és un conjunt de sons que tenen una altura
indeterminada.
Aquests sons, articulats en nombroses combinacions, configuren les paraules
i les frases que fem servir per comunicar-nos oralment en els diversos idiomes.
En canvi, quan cantem, la veu emet sons que tenen una altura determinada.
Aquests sons, emesos en diverses combinacions d’altura i de durada (notes i
figures), donen lloc a les melodies vocals o cançons.
La veu natural és la que fem servir la majoria de personen, inclosos molts
cantants professionals de música lleugera. Si s’ha de sentir en grans espais és
necessari que l’amplifiquem per mitjà d’un micròfon.
La veu impostada és la que fan servir els cantants d’òpera. Per impostar la
veu cal una tècnica que consisteix a treballar tant com es pugui les
possibilitats de ressonància sonora que ens ofereix el nostre cos i que se
situen en les cavitats bucal i nasal, i al pit.
Utilitzant aquesta tècnica la veu adquireix molta més intensitat, i per
això resulta innecessari, a les sales de concert i als teatres, l’ús de
micròfon per amplificar el so.
LA CLASSIFICACIÓ DE LES
VEUS.
Les veus es poden classificar:
- Segons
si són veus infantils, veus de dona o veus d’home.
- Segons
el seu àmbit melòdic o “tessitura” (és a dir, des de la nota més greu a la més
aguda que es pot emetre amb una bona qualitat de so).
Recorda que no hi ha dues veus iguals, de la mateixa manera que no hi ha
dues empremtes digitals o dos iris oculars iguals.
A més de la tessitura,
cada veu té un timbre personal i únic, amb uns harmònics que permeten
distingir-la de totes les altres. Una veu pot ser fosca, vellutada, brillant,
clara, metàl·lica...
L’APARELL FONADOR
L’aparell fonador està integrat per tots aquells òrgans que intervenen en
l’emissió de la veu parlada o cantada.
Consta del sistema respiratori (que s’encarrega de l’emissió de la
columna d’aire), de les cordes vocals (que vibren i produeixen ones
sonores) i de les cavitats de ressonància (que amplifiquen el so).
L’EMISSIÓ DE LA VEU.
L’aparell fonador està íntimament lligat al de la respiració. Quan
inspirem, l’aire entra pel nas o pe la boca, passa per la faringe i la laringe,
i baixa per la tràquea fins als pulmons. Quan expirem, l’aire recorre el camí
invers.
El so es produeix durant l’expiració; l’aire puja per la laringe i fa
vibrar les cordes vocals. Aquesta vibració produeix l’emissió d’ones
sonores.
Les cavitats de ressonància amplifiquen les ones sonores que produeixen
les cordes vocals. Sense els ressonadors, la veu seria gairebé imperceptible; a
més, els ressonadors són els responsables del timbre propi de cada persona. Les
cavitats de ressonància es troben en els ossos de la cara, a les fosses nasals,
a la boca i a la faringe, i a la caixa toràcica.
La respiració:
- Durant
la inspiració el diafragma es contreu i baixa, la caixa toràcica s’eixampla i
els pulmons s’omplen d’aire.
- Durant
l’expiració el diafragma es relaxa, el tòrax s’encongeix i els pulmons es buiden.
Les cordes vocals:
Són uns plecs de la
mucosa laríngia disposats horitzontalment. S’ajunten i se separen amb molta
rapidesa i mobilitat.
- Les
cordes vocals estan separades durant la respiració.
- Les cordes vocals
s’ajunten durant l’emissió de so.
LA COMUNICACIÓ ORAL.
Els éssers humans ens podem comunicar amb els altres per mitjà del
llenguatge corporal (els gestos, l’expressió de la cara...), el llenguatge
escrit, l’artístic (la pintura, l’escultura...) etc. Però, sens dubte, el
llenguatge que fem servir més és el llenguatge oral.
L’aparell fonador i l’aparell auditiu ens permeten disposar d’un centre
d’emissió sonora (la veu) i d’un centre de recepció sonora (l’oïda). Dit d’una
altra manera, els aparells fonador i auditiu són els que fan possible el
llenguatge oral.
Treure el màxim partit de la nostra veu pot ser de molta ajuda a l’hora de
comunicar-nos amb els altres. Encara que no podem canviar el timbre de la veu,
podem aprendre a modular-la, tot variant l’entonació i la intensitat del
discurs, i fins i tot el flux de les paraules, que pot ser accelerat o pausat.
A més, captarem millor l’atenció de les persones que ens escolten si tenim
una bona dicció i fem servir adequadament la llengua i els llavis per articular
les paraules.
|
CONSELL PER TENIR CURA DE LA VEU
|
|
La veu és un instrument que
ens permet expressar-nos i comunicar-nos amb els altres. Per aquesta raó és
important que aprenguis a tenir-ne cura i a preservar-la.
- Evita cridar i
parlar en ambients sorollosos o contaminats (fum, manca de ventilació...).
Les cordes vocals es poden inflamar i aleshores no vibren correctament. Si et
quedes afònic, el millor que pots fer és no parlar.
- No fumis. El
tabac afecta la salut en general i, concretament, el bon funcionament de
l’aparell respiratori i fonador. Molts fumadors pateixen de ronquera i d’una
inflamació crònica de la laringe.
- No forcis la veu
quan cantis. Durant la fase de la pubertat es produeix el canvi de la veu. En
allargar-se les cordes vocals canvien el timbre i el registre vocal: la veu
infantil deixa pas a la veu de dona i d’home adults.
- Respira
correctament. Una bona respiració es fa pel nas, per escalfar l’aire, fent
servir el diafragma (respiració baixa) i sense aixecar la clavícula
(respiració alta).
|
LES AGRUPACIONS VOCALS.
L’ésser humà fa mil·lennis que fa servir el cant mentre realitza les seves
activitats. Durant la prehistòria i l’antiguitat, el cant i la dansa
s’utilitzaven per celebrar rituals. Des d’aleshores formen part de la vida
social de les dones i dels homes.
Les formacions dedicades al cant han anat variant en cada època i s’han
ajustat a les necessitats i als gustos del moment.
Les podem classificar segons el nombre de components, és a dir, considerant
si les agrupacions són petites, mitjanes o grans.
Agrupacions petites:
Estan integrades per un nombre reduït de cantants: duo, trio,
quartet, quintet, sextet, septet... Les veus poden
ser només masculines, només femenines o de tots dos sexes.
Les formacions vocals petites van tenir el seu moment d’esplendor en l’època
en què els reis i la noblesa vivien en castells i palaus. Com que comptaven amb
pocs cantants, resultaven adequades per actuar dins de les estances o cambres
reials; és per això que la música culta per ser interpretada per agrupacions
petites s’anomena “música de cambra”.
Agrupacions mitjanes:
Reben el nom de cor o coral. Les corals no tenen un nombre
concret de cantants i poden ser de veus iguals (femenines o masculines) o de
veus mixtes.
Tot i que segueixen l’esquema de les agrupacions petites, que sovint fan
servir veus mixtes, les corals compten amb un nombre més elevat de cantants en
cada tessitura per poder augmentar d’aquesta manera el volum i la potència del
cor. Generalment, les agrupacions mitjanes no sobrepassen els 15 o 20 membres.
Agrupacions grans:
Estan formades per un gran nombre de cantants, que poden arribar al
centenar. Poden ser mixtes o no i, segons el repertori que interpreten, reben
els noms següents: gran cor o coral, orfeó i escolania
(integrada únicament per veus infantils).
Independentment de si és
petita, mitjana o gran, en cada tipus d’agrupació hi pot haver un solista.
El solista o la solista canta sol o bé canta una part (veu principal o lead) que destaca per sobre de les
altres veus. Pot ser una veu infantil o bé una veu femenina o masculina adulta.
