A la Prehistòria, els primers homes van descobrir, ara per casualitat ara per curiositat, les possibilitats sonores d'un tub buit, així es van crear els primers xiulets i les primeres flautes, fabricades amb tots els materials que tenien al seu abast: fusta, pedra, canya, fang, os, banyes, cargols marins, ullals, carabasses...
ELS JACIMENTS ARQUEOLÒGICS:
Als jaciments arqueològics s´han trobat, dins de les tombes, gran quantitat de flautes, ja que aquestes per a l'home primitiu tenien un poder màgic i espiritual. Per exemple, una de les troballes més antigues i importants és la flauta d'Istúriz (als Pirineus) feta fa 22000 anys amb un os d'animal.
L'ANTIGUITAT:
Shakuhachi
A l'Antiguitat, totes les civilitzacions tenien el seu propi disseny de flauta: a l'Àsia, les feien de bambú i allargassades (per exemple el Shakuhachi). Al centre i sud d'Amèrica, eren de terrissa en forma de vas (per exemple l'Ocarina). A l'Àfrica, els agradava fer-les amb corns de gasela, puntes de carabassa, ullals d'elefant...
L'EGIPTE:
A Egipte, en feien servir de moltes classes. Per a ells les flautes tenien un caràcter festiu i religiós. Els fenicis empraven l'anomenada Flauta corva. Els àrabs tocaven una flauta obliqua que s'anomenava Ney.
ELS INDÍGENS:
És molt curiosa la forma amb la qual els indígens de les illes de Tahití i Fiji (Pacífic sud) tocaven la flauta de nas. Com el seu nom indica bufaven per l'orifici nasal creient que així l'aire que expulsaven provenia del cervell, de l'ànima i per tant era més espiritual i pur, ja que l'aire provinent de la panxa, que eixia per la boca, era tan material i impur com aquella part del cos.
L'ANTIGA GRÈCIA:
A l'antiga Grècia (flautes: Athenas, Sirius, Aulos).
Conta la llegenda mitològica com es va crear la flauta de Pan o Siringa: Pan era un Déu meitat home i meitat cabra enamorat de la nimfa Siringa. Ella li tenia por i un dia, quan estava a punt de ser segrestada per Pan, demanà ajut als altres Déus que, per tal d'amagar-la, la convertiren en canya de riu. Però, de sobre, el vent bufà i Pan endevinà en aquell so la veu de Siringa. Va tallar les canyes i va construir una flauta a fi de tornar a escoltar la veu de la seva amada. Encara a les nits de lluna plena, Pan es consola inventant melodies per a la seva estimada.
ELS ROMANS:
Els romans tocaven a les comèdies una flauta anomenada Tíbia (fístula), nom que recorda l'os de la cama d'un animal amb el qual es feien les premeres flautes. Aquesta flauta solia ser de doble tub i les notes d'ambdós cilindres eren concordants.
EDAT MITJANA:
A l'Edat Mitjana, a l'Europa feudal (s. XII), prengué gran importància la flauta dolça que provenia d'Àsia i que construïen d'una sola peça de fusta amb set forats davant i un darrere. Es tocava juntament amb violes, llaüts, panderos... Els joglars i trobadors les utilitzaven per tal d'acompanyar les veus en les seves cançons als palaus i monestirs.
RENAIXEMENT:
Al Renaixement (s. XV - XVI), a Itàlia, es va desenvolupar la música instrumental i es van ampliar molt les famílies d'instruments, la missió dels quals ja no era tan sols acompanyar les veus sinó interpretar músiques alegres per a les danses que els nobles i la burgesia gaudien de ballar als palaus en banquets socials i altres festes. A aquesta època la família de la flauta dolça ja tenia cinc tamanys.
Al Barroc (s. XVII). s'escrivien gran quantitat d'obres per a flautes dolces (Teleman, Bach, Händel...) amb acompanyament de corda. Les flautes contralts i les sopranos (a vegades la sopranino) eren les més emprades, i van caure en desús la tenor i la baixa.
En aquest moment es desenvolupa finalment la construcció de la flauta dolça (tres peces), la qual cosa va fer que millorara l'afinació i l'extensió (dues escales més una nota).
EL CLASSICISME I EL ROMANTICISME:
Cap a la segona meitat del s. XVIII, amb el Classicisme de Haydn i Mozart, i posteriorment amb el Romanticisme de Beethoven, la flauta dolça deixà d'utilitzar-se fins als s. XIX - XX, i va tenir més relleu la flauta travessera.
EL SEGLE XX:
A partir del s. XX es torna a utilitzar la flauta dolça perquè és un instrument aprofitable per a l'ensenyament popular, col·lectiu i escolar per la seva facilitat d'aprenentatge.
Així doncs, tens a les teves mans una vella amiga amb molta història, tracta-la bé i et compensarà amb belles melodies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario