TU SCENDI DALLE ESTELE

A  continuació us passo el mp3 de la nadala Tu scendi dalle estele:

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta nadala l'haureu de tocar dos cops seguits:

JOIA EN EL MÓN

A  continuació us passo el mp3 de la nadala Joia en el món:

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 3 vegades:

EL TAMBORILERO

A  continuació us passo el mp3 de la nadala El tamborilero:

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 3 vegades:

EL RABADÀ

A  continuació us passo el mp3 de la nadala El rabadà:

 

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 7 vegades:

EL NOI DE LA MARE

A  continuació us passo el mp3 de la nadala El noi de la mare:

 

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 3 vegades:

EL DESEMBRE CONGELAT

A  continuació us passo el mp3 de la nadala El desembre congelat:

Una vegada l'heu escoltada podeu practicar-la a partir del següent mp3, en el qual teniu solament l'acompanyament:

Aquesta Nadala l'haureu de repetir 3 vegades:

SANTA MARIA, STRELA DO DIA, Cantiga núm. 100, Alfons X el Savi

Una cantiga és una poesia cantada. La número 100 està dedicada a la Verge Maria i per això té un caràcter més seriós.

Santa Maria,

strela do dia,

mostra-nos via

pera Deus e nos guia.

Ca veer faze-los errados

que perder foran per pecados

entender de que mui culpados

son; mais per ti son perdoados

da ousadia

que lles fazia

fazer folia

mais que non deveria.

Santa Maria...

Alfons X el Savi, cantiga núm. 100

LAUDEAMUS VIRGINEM, Anònim

Laudeamus Virginem és una obra polifònica en forma de cànon que s’ha conservat al Llibre Vermell de Montserrat. En aquest manuscrit s’apleguen cants, favors de la Verge i danses que s’interpretaven al Monestir de Montserrat, centre de peregrinació de l’Edat Mitjana.

Traducció del Laudeamus Virginem:

Lloem la Verge, que és mare,

i Jesús, que n’és el fill.

Plorem amargament els nostres pecats,

esperant sempre Jesús.

PUERI HEBRAEORUM PORTANTES, Anònim

Pueri hebraeorum portantes és un cant processional que s’interpreta el Diumenge de Rams, després de la benedicció de les palmes i branques d’olivera. Es canta de manera pausada, alternant el cant de la schola cantorum amb el del poble, com si fos un diàleg entre dos grups de cantants diferents; per això rep el nom de cant antifonal. El text, de l’Evangeli de Sant Mateu, narra el moment en què Jesús entra a Jerusalem aclamat com el Messies:

El poble jueu portava branques d’olivera,

aclamava el señor i deia:

“Hosanna a dalt del cel”.

Aquest text de l’Evangeli de Sant Mateu s’alterna amb els versos del salm 23 de l’Antic Testament:

Del Senyor és la terra i tot el que conté,

el món i tots els seus habitants,

perquè Ell la va establir superior als mars

i la va col·locar més alta que els rius.

UNITAT 1: L'EDAT MITJANA

INTRODUCCIÓ:

L’Edat Mitjana és un període molt llarg que s’estén  des del segle V fins al segle XV. Aquesta etapa està enquadrada entre l’Antiguitat i el Renaixement. Hi ha dos fets que els historiadors marquen com l’inici i el fi de l’Edat Mitjana, que són la Caiguda de l’Imperi Romà en l’any 476 i el Descobriment d’Amèrica en 1492.

És un període molt llarg que es divideix en dues etapes:

• L’Alta Edat Mitjana: (segles V al X). És una època de pobresa , plena de guerres i malalties, en la que la societat sofreix constants epidèmies com la de la pesta negra que assolaran tota Europa.
• La Baixa Edat Mitjana: (segles XI al XV). Època de gran prosperitat econòmica, política i també cultural. És l’època del feudalisme, en la que el rei concedeix poder a alguns nobles que es converteixen en terratinents i que en ocasions arribaran a tenir més poder que el propi monarca. Aquí es desenvoluparan els estils artístics més importants d’aquest període, que són el Romànic (s. XI) i el Gòtic (s. XIII) amb els que arribaran a la gran revolució musical de l’època: El naixement de la polifonia.

En l’Edat Mitjana, l’Església Catòlica es converteix en l’eix fonamental de la societat. El cant Gregorià, serà durant gran part d’aquest període la música que governarà tots els territoris, ja que en aquesta època, el poder i la cultura van a estar en mans dels monjos i religiosos, que es faran amb el poder d’una societat quasi analfabeta.

No obstant, la música profana sempre tindrà un lloc, sobre tot en la Baixa Edat Mitjana amb el naixement dels joglars i els trobadors que actuaran en castells, palaus, places o carrers de qualsevol lloc.

LA MÚSICA RELIGIOSA:

INTRODUCCIÓ

En l’any 313, l’emperador Constantí es converteix al cristianisme i es redacta l’Edicte de Milà, que reconeix la llibertat de culte per a tots els cristians, que fins ara havien realitzat les seves cerimònies religioses amagats. A partir d’aquest moment la música religiosa va a començar a desenvolupar-se i estendre’s.

L’Església prompte contarà amb un gran poder polític i cultural, per el que totes les arts d’aquesta època faran referència a temes religiosos. Hi ha que tenir en compte que tant la música, com la pintura i les demés arts de l’Edat Mitjana tenen com a úniques finalitats la lloança a Déu i la transmissió de la doctrina religiosa.

La música religiosa de l’Edat Mitjana serà eminentment vocal, ja que qualsevol element que distregui als fidels del culte a la doctrina cristiana pot ser rebutjat. Per això, la música instrumental es tractada com algo buit i que sols serveix per a adornar i distreure als creients, per el que es apartada dels oficis litúrgics.

Dintre del desenvolupament que va a tenir la música religiosa al llarg de l’Edat Mitjana, podem distingir dos grans grups que estudiarem a continuació:

• El cant Gregorià: que ocuparà bona part de l’Alta Edat Mitjana.
• El desenvolupament de la Polifonia: que sorgirà a finals del s. IX i es desenvoluparà durant la resta de l’Edat Mitjana.

EL CANT GREGORIÀ

En l’Església de l’antic Imperi Romà, en cada lloc es realitzava una litúrgia amb cants diferents. D’açò va agafar bona nota el Papa Gregori Magne (Gregori I) i va realitzar una unificació dels cants que es donaven en les diferents litúrgies de tota Europa, per aquesta raó aquest tipus de cant va rebre el nom de Cant Gregorià. Aquesta recopilació va tenir lloc cap a finals del s.V i principis del VI. A partir d’aquest moment, aquest tipus de música serà el protagonista en tots els centres religiosos fins a finals del s. IX, a partir d’aquest moment, serà relegat poc a poc per el sorgiment de la polifonia.

CARACTERÍSTIQUES DEL CANT GREGORIÀ:

• És el cant oficial de l’església Catòlica.
• És música vocal sense acompanyament instrumental.
• És un cant monòdic, ja que tot i que està interpretat per un cor de monjos, tots canten la mateixa melodia.
• És un cant en llatí, ja que aquest és la llengua oficial de l’Església Catòlica.
• Té un ritme lliure, que ve marcat per el propi text.

TIPUS DE CANT GREGORIÀ:

Segons les formacions dels cantors:

• Antifonal: dos cors de monjos alternen el cant.
• Responsorial: cor i solista alternen el cant.
• Directa: no hi ha alternança. Sempre canta un cor o un solista.

Segons la relació de text i notes:

• Sil·làbic: a cada nota li correspon generalment una síl·laba del text.
• Neumàtic: dos o tres notes per cada síl·laba de text.
• Melismàtic (adornat): moltes notes per una síl·laba de text.

En quant al sistema musical del Gregorià, es basa en vuit modes (escales) derivats dels modes grecs. Aquests vuit modes sorgeixen de quatre modes marcats per una nota final (RE, MI, FA, SOL). Cada un dels mateixos es subdivideixen a la vegada en un mode autèntic i altre plagal,  en funció de la nota del recitat, que és la que més es repeteix (també coneguda com dominant salmòdica o tenor).

EL NAIXEMENT DE LA POLIFONIA

A finals del segle XI apareix en la música occidental la polifonia (vàries veus que sonen a la vegada realitzant melodies diferents).

Aquest fet marcarà el desenvolupament de la música a partir d’aquest moment. En el desenvolupament de la polifonia es distingeixen tres períodes que anem a veure a continuació:

POLIFONIA PRIMITIVA:

Tot i que ja es tenen notícies de pràctiques polifòniques en l’Antiguitat, els primers exemples escrits que ens van quedar de cant a varies veus es remunten a finals del s. IX. Les dues formes més importants d’aquest període són les següents:

• Organum: és la més primitiva i rudimentària forma polifònica. Consisteix en afegir una veu paral·lela al cant gregorià. Aquesta segona veu ha d’estar a distància de 4ª o de 5ª per baix de la principal i s’anomena “vox organalis”, mentre que l’antic gregorià rep el nom de “vox principalis”. Poc a poc l’organum s’anirà complicant i s’afegiran noves veus.

• Discantus: sorgeix en el segle XI. Les dues veus, ja no es mouen de forma paral·lela com en l'organum, sino en moviment contrari, es a dir, mentre la melodia principal ascendeix l'organal descendeix o viceversa.

ARS ANTIQUA:

S’anomena Ars Antiqua al període que comença cap a la meitat del s. XII i s’estén fins a finals del s. XIII. Durant aquesta època, Europa viu temps d’extraordinària prosperitat cultural. París es converteix en la capital cultural del continent. Es construeix la Catedral de Notre Dame, en la que es crearà una escola musical que acollirà als millors músics del moment. En aquest centre es desenvoluparan totes les evolucions de la polifonia d’aquesta època, com Leonin i Perotin.
En aquest període van a evolucionar tant la notació com la tècnica musical, el que facilitarà el desenvolupament de la polifonia.
Les dues formes de composició més importants de l’època són:

•  Organum: que tot i que havia existit en el període anterior es va a desenvolupar en gran mida fins a crear-se “organum triplum” (a tres veus) i “organum quadruplum” (a quatre veus). Les veus ara ja van a ser molt més lliures, sense tenir que respectar-se el paral·lelisme de l’organum primitiu. L’organum melismàtic es aquell en el que la veu principal (de l’antic gregorià) es mou amb notes llargues mentre que les altres veus van fent melismes (adorns). Aquest es pot veure en l’obra de Perotin: “Sederunt Principes”.
• Motet: és una forma polifònica que consta de dos o tres veus, cada una de les quals canta un text diferent i té també un ritme diferent.

ARS NOVA:

És l’últim període de la música religiosa en l’Edat Mitjana. Ocupa el s. XIV. La polifonia va a seguir el seu desenvolupament i es van a crear una sèrie de noves teories musicals que aniran concedint cada cop més llibertat al compositor.
El nom Ars Nova ve donat per un compositor anomenat Philippe de Vitry, qui titulà així un tractat musical en el que s’establien les noves pautes per a escriure música. A partir d’aquest tractat, a aquesta època se li coneix amb el aquest nom.

En l’Ars Nova, la polifonia medieval aconsegueix la seva màxima perfecció. Alguns compositors, a més de Vitry, destacats d’aquesta època són Guillaume de Machaut o Francesco Landini.
Entre les formes més importants de l’època està el Motet, que segueix desenvolupant-se fins a arribar al punt en que cada veu pot tenir un text diferent; o el Cànon, composició contrapuntística en la que totes les veus canten la mateixa melodia però realitzen la seva entrada de forma progressiva.
Contra les noves teories musicals exposades per Vitry en el seu tractat, reaccionaren violentament els músics més conservadors, per el que en aquesta època podem parlar d’una contesa entre els músics més tradicionalistes que veien els últims avenços com fora de lloc i els modernistes que seguien desenvolupant la polifonia.

LA MÚSICA PROFANA:

INTRODUCCIÓ

Tot i que la música religiosa és el que més importància va tenir durant l’Edat Mitjana, bé és cert que va existir altre tipus de música que no tenia cap relació amb el culte o la religió. Estem parlant de la música profana.
Aquest tipus de música es desenvolupà de manera paral·lela a la religiosa i serà interpretada per dos tipus de personatges diferents: els trobadors i els joglars, que rebran diferents denominacions depenen del territori en el que s’encontraven.

TROBADORS I TROVERS

Els trobadors foren poetes-músics que normalment pertanyien a la noblesa. Varen tenir una gran importància durant l’Edat Mitjana, sobre tot en França i en Espanya. El seu naixement es situa en una zona del sud de França anomenat Provença a finals del s. XI. Aquests personatges utilitzaven la llengua provençal en les seves composicions, i el tema principal dels seus poemes és el tema de l’amor platònic. També cantaven i recitaven sobre temes cavallerescs.
Els trovers també sorgiren en França, però en el nord (en les regions d’Artois i Champagne). Sorgeixen en el s. XII i les seves obres estan escrites en la llengua d’Oil (que més tard va donar origen al francès actual). La temàtica dels cants es similar a la dels trobadors. També contaren amb gran prestigi entre les classes socials actuant en diferents palaus i castells del nord de França.

El moviment trobadoresc s’anirà estenen per tota Europa i adquirint diferents denominacions en cada lloc. Així, per exemple, en Alemanya eren denominats Minnesinger i escrivien en la seva llengua vernacla (l’alemany). En Espanya, els trobadors aconseguiren gran importància sobre tot en la zona de Galícia on les cançons es denominen Cantigas.
Entre els trobadors més importants podem nombrar a personatges com Adam de la Halle, Jaufre Rudel, Ricardo Corazón de León o Guillebert de Berneville, a més a més dels espanyols, el gallec Martín Codax, el català Rimbaut de Vaqueiras o Alfonso X el Sabio, al que se li atribueix les Cantigas de Santa María.
En quant a la composició trobadoresca, podem dir que es tracta d’una música de textura monòdica amb acompanyament instrumental. Es basa en els modes gregorians però amb un ritme més marcat, ja que són obres més ràpides i alegres.

JOGLARS

Els joglars eren músics ambulants que no sols tocaven instruments i cantaven cançons, sino que a més a més realitzaven tot tipus d’activitats per a divertir al poble (acudits, màgia, acrobàcies…) Eren la classe baixa i no eren compositors, ja que es limitaven a copiar i plagiar les cançons dels trobadors. Des del principi foren molt criticats tant per la noblesa com per l’església, ja que en les seves cançons utilitzaven un llenguatge vulgar. No actuaven en castells ni palaus, sino que ho feien en les places dels pobles. Eren personatges itinerants que viatjaven de poble en poble sense un lloc de residència fixe. La seva reputació era bastant dolenta.
Tot i això, alguns joglars, amb el temps van arribar a convertir-se en artistes importants, s’aposentaren en les ciutats i refinaren el seu estil deixant enrere l’esperit jocós i perfeccionant la seva interpretació musical.

LA DANSA MEDIEVAL

Amb l’arribada del cristianisme es vigila de prop la dansa, ja que al formar part de la música profana, era vista per l’església com un acte impur que allunyava als fidels del missatge de l’Evangeli. Per això, va haver èpoques en les que es va arribar a prohibir.
Les úniques referències que tenim sobre les danses medievals estan fetes cap a 1420 i ens han arribat gràcies a la pintura i a les obres literàries. Per això, sabem que la dansa va existir durant l’Edat Mitjana, no obstant no podem saber quins van ser els passos concrets de cada dansa.
En canvi, si que podem saber que existien dues formes bàsiques de ballar, per parelles o en grup, que unes vegades es col·locaven formant una línia recta i altres formant un cercle tancat.
En l’Edat Mitjana els cants populars generalment eren dansats. Instruments, dansa i veu es fonien, per tant, en un sol art.

INSTRUMENTS DE L’EDAT MITJANA:

En l’Edat Mitjana encontrem gran quantitat d’instruments, alguns provenen de l’Antiguitat i altres venen d’Orient, introduïts a patir de les creuades. Alguns dels instruments més importants.

CORDÒFONS

• Llaüt: instruments de corda amb claviller cap enrere i caixa de ressonància en forma a bombada. Es tocava amb els dits. És d’origen àrab.
• Viela: Instrument d’arc. Serà el prototip del violí modern.
• Organistrum: també anomenat Zampoña. És un instrument de tres cordes que es toca girant una manivela.
• Arpa: de forma triangular i petit tamany. Es toca amb dues mans, una polsa les cordes i l’altra acurta la seva longitud.

VENT

• Platerspiel: és una espècie de gaita en forma de banya. Està fet de fusta i té sis forats.
• Xirimia: és com un oboè de majors dimensions molt utilitzat en les desfilades i actes rellevants.
• Cornamusa: paregut a les gaites actuals.

PERCUSSIÓ

• Pandero: compost per un arc de fusta i una o dues membranes tenses. Es percudia amb la mà.
• Tejoletas: rudimentàries castanyoles fetes amb trossos de teula és percudien.
• Darbuka: tambor amb forma de copa i una membrana tensa en la part superior. Normalment està fet de ceràmica i es colpeja amb les mans.

EL PONT SOBRE EL RIU KWAI, M. Arnold

El pont sobre el riu Kwai és una pel·lícula anglo-estatunidenca de 1957 dirigida per David Lean, basada en la novel·la homònima de Pierre Boulle. Va ser rodada a Anglaterra i Sri Lanka. Va guanyar nombrosos premis Oscar.

Els autors del guió, Carl Foreman i Michael Wilson eren a la llista negra de la caça de bruixes liderada pel senador Joseph McCarthy, acusats de pertànyer a organitzacions comunistes, pel que van haver de treballar secretament i la seva aportació no va ser acreditada en la primera versió. Per això l'Oscar al millor guió adaptat va anar a parar únicament a Pierre Boulle, autor de la novel·la original. El 1984, l'Acadèmia va concedir un premi pòstum als dos guionistes.

ARGUMENT:

Durant la Segona Guerra Mundial, uns presoners britànics reben l'encàrrec dels japonesos de construir en plena selva un pont de ferrocarril sobre el riu Kwai, a la zona de les Muntanyes de Tenasserim a Tailàndia. El coronel Nicholson , que és al capdavant dels presoners, és el típic oficial britànic que busca aixecar la moral dels seus homes. Veu el pont com una forama d'aconseguir-ho, tenint-los ocupats en la construcció i sentint-se orgullosos de l'obra. Per la seva part, el major nord-americà Shears, presoner en el mateix camp, només pensa a fugir. Al final ho aconsegueix i, en contra de la seva voluntat, torna unes setmanes més tard guiant un comando anglès, la missió del qual és volar el pont construït pels presoners abans que passi el primer tren.

MÚSICA:

La pel·lícula va contribuir a popularitzar la Marxa del Coronel Bogey una melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven en desfilar. S'ha convertit en un clàssic de la música del cinema. Aquesta melodia va ser seleccionada per Malcolm Arnold per a la banda sonora que va compondre per a la pel·lícula i per la qual va obtenir un premi Oscar.

UNITAT 1: EL JAZZ

CARACTERÍSTIQUES DEL JAZZ:

Definicions:

La procedència de la paraula jazz ens es desconeguda, però sembla ser que prové del mot jass i que s'associa aquesta paraula amb vitalitat i sexualitat.

Sempre s'ha dit que no hi ha cap definició del jazz universalment acceptada com a vàlida perquè doncs sota el concepte de jazz s'inclouen músiques d'estils diversos que van des del jazz d'estil New Orleans fins a diverses formes de jazz actual com l'àcid jazz, sense comptar amb les formes que en consideren antecedents del jazz com les worksongs, el blues, els espirituals, el gospel i el ragtime.

Els intents de donar una definició precisa han fracassat moltes vegades:

1. Dialecte americà fortament influenciat pels negres.
2. Idioma de la música ballable americana des de 1915.
3. Forma especial d'execució en que la improvisació té un paper considerable i l'estil té major importància que el repertori i la matèria sonora (definicions puristes).
4. Estil artístic musical sorgit als EEUU gràcies al trobament de la cultura negra amb la música europea.

També s'ha dit que el jazz es pot considerar la unió musical de dos continents, Europa i Àfrica, en un altre continent, Amèrica.

Característiques:

Trets característics de la música de jazz en els que semblen estar d'acord la majoria d'estudiosos:

• Es desenvolupa al sud-est dels EEUU. No es pot precisar una data exacta d'inici però és a començaments d'aquest segle quan s'inicia una música que es pot començar a anomenar jazz. En aquest naixement, és de gran importància una ciutat: New Orleans.
• Neix en la comunitat negra del sud-est dels EEUU en entrar en contacte les formes musicals pròpiament negres (influïdes per la música africana) amb la tradició musical popular europea, mentre que el ritme i el fraseig es podria considerar que deriven de la música africana.
• De la música africana es detecten les següents característiques:
• Gran importància del ritme (també polirítmies).
• La forma responsorial o repetició d'una frase musical acabada de produir-se a manera de "crida i resposta".
• L'associació entre la música i la dansa (fins el anys 40 la música de jazz era una música per ser ballada més que no pas escoltada).
• Gran importància de la improvisació en l'execució musical que converteix cada interpretació en una única i irrepetible (sense improvisació no es pot parlar de jazz.
• Una relació especial amb el tempo que moltes vegades es defineix com a swing i que consisteix entre d'altres coses en no recolzar el fraseig en els temps principals del compàs sinó més aviat al seu entorn.
• La tendència a utilitzar síncopes i l'accentuació dels temps febles del compàs.
• La sonoritat personal dels seus intèrprets vocals i instrumentals. Aquests últims intenten imitar el so, el color, les inflexions i els laments de la veu negra cantada.

PRECEDENTS DEL JAZZ:

La població esclava americana s'origina en una gran regió de l'Àfrica Occidental. En el segle XVIII comença el tràfic d'esclaus cap a Amèrica i en el segle XIX els negres americans ja tenen una cultura molt diferent a la dels seus avantpassats. A les zones del sud-est dels EEUU els esclaus negres comencen a fer cants en els llocs de treball: les worksongs.

Worksongs:

Eren cançons que els esclaus negres cantaven mentre treballaven. Els esclaus feien aquests cants en els camps de cotó i de sucre durant la recol·lecció, en els treballs per a la reconstrucció de les vies del tren i carreteres i en els camps de treballs forçats dels penitenciaris.
La línia melòdica d'aquests cants tenia caràcter trist i melancòlic, però rítmic, es cantava independentment del ritme, que es marcava amb les eines de treball. El ritme del treball els servia de base i s'acompanyaven del so de les eines. S'utilitzava com a forma l'estil responsorial (crida i resposta) on un treballador començava i els altres responien coralment amb murmuris, crits o repetint els mateixos versos.

Espirituals negres i Gospel songs:

Els espirituals són cançons de tema religiós que les comunitats negres cantaven a les esglésies en les seves celebracions litúrgiques. Aquestes comunitats van acceptar fàcilment el cristianisme integrant-se en les esglésies protestants ja que això els permetia lloar a Déu amb més llibertat i seguint la seva pròpia inspiració.
Cantaven els cants religiosos seguint el seu estil habitual amb accentuacions rítmiques, afegint percussions de palmes en les celebracions i transformant la melodia. Posteriorment es començaren a fer versions polifòniques i amb solistes en que s'establia un diàleg musical entre el predicador i tots els assistents (crida i resposta) que elevava progressivament el to i el ritme. En aquestes celebracions litúrgiques s'arribava a graus d'autèntic èxtasi i exaltació.
Els gospels songs es consideren una evolució dels cants espirituals negres amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre i extravertit. La paraula gospel prové de God spell (Evangeli).

Swing Low, Sweet Chariot (espiritual - gospel)

El blues:

És una forma musical que sorgeix a finals del segle XIX. És una de les principals fonts que van contribuir al naixement del jazz i després també del rock and roll. Són cançons cantades pels negres i deriven de l'evolució de les worksongs. En aquest cant l'esclau expressava la tristesa de la seva situació acceptant amb resignació el seu destí.
El clima del blues és lent, trist, tens i amb una certa dosi d'ironia. Eren peces per ser interpretades al principi com a solista però aviat, es va acompanyar amb l'harmonia, la guitarra o el piano.
Com a forma musical adopta molt sovint una estructura de dotze compassos per cada estrofa dividida en tres versos de quatre compassos musicals cada una. No sempre el vers ocupa els quatre compassos sinó que molt sovint només n'ocupa tres i en deixa el quart per a la improvisació, comentari o contestació instrumental. El més característic és la seqüència d'acords anomenada "roda de blues" que acompanya a l'estrofa, que sempre es la mateixa:

Cada quatre és un compàs quaternari

Acords: I = Tònica, IV = Subdominant, V = Dominant

El caràcter del blues també el donen les anomenades blue notes que són la 3ª, 5ª i 7ª de l'escala major rebaixades un semitò.

INICIS:

New Orleans, bressol del jazz:

Després de la guerra de Secessió (1861 - 65) s'aboleix l'esclavitud (1865) i els negres arriben a les grans ciutats com la de New Orleaans per a treballar-hi. Amb ells porten també la seva música (blues, worksongs i espirituals). Els esclaus alliberats poden adquirir instruments musicals en subhastes populars (bàsicament instruments de vent-metall) i els aprenen a tocar amb una tècnica pròpia.

organitzaven les seves pròpies bandes i toquen en els barris baixos de New Orleans (estat de Lousiana).

Els negres escolten les bandes militars, la música sacra de les esglésies i hi afegeixen les palmes i batiment de peus, blues i espirituals: neix el jazz.

Hi ha qui afirma que el jazz comença amb els funerals, doncs les societats benèfiques contractaven bandes de música i els enterraments es feien acompanyats de bandes de música a l'anada cap el cementiri es tocaven músiques lentes i tristes i a la tornada marxes ràpides i alegres.

Del 1900 al 1917 hi ha 3 llocs on es toca música jazz:

1. Barri d'Storyville a New Orleans.
2. Vaixells de vapor del Mississipi (riverboats) que difonen el jazz cap el nord.
3. Desfilades pels carrers (street parades).

El jazz s'estén com a música de ball i entreteniment. Cada local disposava d'una orquestra o només d'un pianista o animador (entertainer): apareix el ragtime.

El ragtime:

És una música composta essencialment per al piano, sense improvisació, que té elements de la música romàntica per a piano del segle XIX, de les marxes (desfilades festives i militars) i de la polka. Tot i que té moltes característiques del jazz com la utilització constant de les síncopes i la utilització del model de "crida i resposta" no es considera pròpiament jazz, precisament per aquesta falta d'improvisació. Tot i això moltes de les seves melodies han servit més tard per improvisar-hi jazz.

El que té d'essencial és el contrast entre una línia de baix de ritme simple i enèrgic (mà esquerra del pianista) i una línia melòdica sincopada (mà dreta del pianista).

Maple leaf rag (Scott Joplin)

Scott Joplin va ser el més famós compositor de ragtimes (1868 - 1917).

L'estil de New Orleans:

La manera de tocar i la composició instrumental de les primeres bandes de música negres determinen el que s'anomena estil New Orleans.

Característiques de l'estil New Orleans:

1. Formació de la banda: de 6 a 9 músics.
2. Secció rítmica: piano, banjo, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
3. Secció melòdica: trompeta (melodia principal), clarinet (contrapunt improvisat), trombó (glissandos).
4. Improvisació col·lectiva.
5. Accents en temps fort.
6. Ús de fórmules sincopades, harmonies elementals i ús del blues.
7. Bandes famoses: banda de Buddy Nolden, Banda de Joe Oliver (L. Amstrong).

When the saints go marching in

L'estil dixieland:

L'estil dixieland és la imitació que de l'estil New Orleans en feien els blancs. El terme Dixieland prové de "terra Dixie" i així anomenaven als estats situats al sud dels EEUU on hi era New Orleans. Es va agafar aquest nom perquè la primera orquestra que va enregistrar música jazz d'aquest estil va ser la Original Dixieland Jass Band, una orquestra de joves blancs i també perquè aquest gènere va ser practicat sobretot per músics blancs a partir dels anys 50.

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ

ELS ANYS 20: CHICAGO:

El 1917, per greus incidents, es tanquen els locals de jazz nocturns: els músics inicien un èxode seguint el riu Mississipi cap els estats del nord i Chicago com a gran ciutat. La primera guerra mundial (1914 - 1918) havia començat i les ciutat del nord necessitaven mà d'obra. Tot i que l'esclavitud estava abolida, els negres vivien separats en barris: South Side a Chicago i Harlem a New York.

• Chicago, Kansas City i New York es converteixen en la meta dels jazzmen.
• Als locals de Chicago es pot escoltar el veritable estil New Orleans, hi actuen els seus representants: King Oliver  i la Creole Jazz Band (fundada per ell el 1920), Louis Amstrong, els Hot Five (després Hot Seven).
• És l'època dels primers grans solistes: Louis Amstrong i Duke Ellington.
• Els anys 20 són també els del blues clàssic. Bessie Smith és la millor representant de la misèria, la presó i els amors impossibles.
• En aquest moment també surten al mercat els Race Records, discos enregistrats especialment per a la comunitat negra i que ajuden a difondre el jazz i el blues per tot el territori nord-americà. és l'edat d'or del jazz. Es desenvolupa un nou estil derivat del New Orleans però amb diferències: l'estil Chicago.

Característiques de l'estil Chicago:

• Conjunt de 6 a 9 músics, algunes orquestres sobrepassen els 10.
• Secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
• Secció melòdica: trompeta, clarinet, trombó i per primera vegada incorporació del saxòfon.
• Improvisació individual: predomini dels solistes per damunt del conjunt en les improvisacions. Quan hi ha vàries línies melòdiques, acostumen a anar paral·leles.
• Pulsació rítmica en els temps febles. Es desplacen cap el 2n i 4t temps sobretot a la bateria.

Louis Armstrong:

Louis Armstrong es converteix en la gran figura del jazz d'aquesta època aportant, expressió emotiva, tècnica musical, sentit del swing, vibratos, ornaments i l'scat en l'estil vocal. Ha estat el músic amb més influència en el desenvolupament de la música de jazz.

ELS ANYS 30: NOVA YORK I L'ERA DEL SWING:

Entre el 1929 i el 1934 Amèrica pateix una forta crisi econòmica amb la conseqüent davallada de les borses. Es produeix la segona gran migració de músics, aquesta vegada cap a New York. El barri de Harlem, a l'illa de Manhattan, es converteix en un barri per a gent de color després d'haver estat una zona residencial blanca i per tant en una zona d'activitat musical jazzística amb nombrosos clubs de jazz, entre ells el conegut Cotton Club.
Abans dels anys 30 ja es podien trobar músics continuadors del ragtime, que practicaven el piano-stride. (to stride: donar gambades: (mà esquerra) notes greus en els temps forts i acords en els febles; (mà dreta) la melodia. Fats Waller, va ser el principal intèrpret de piano-stride.
El jazz passa a mans de músics blancs. És l'època del swing i de les grans orquestres iniciada abans per Duke Ellington i Louis Armstrong. La gent després de la crisi necessita ballar i gaudir i ho fan amb aquest nou estil ballable i lleuger.

Duke Ellington

Take the A train (Duke Ellington)

Característiques principals del swing:

• Big bands: conjunts de 12 a 16 músics amb una gran importància dels solistes en contrast amb el conjunt. És la formació més gran i complexa del jazz que marcarà una època.
• Secció rítmica: piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
• Secció melòdica: dues seccions de vent-metall: trompetes i trombons. Una secció de vent-fusta (saxos alts, saxos tenors i clarinets). Els instrumentistes es posen drets quan han de fer solos. Melodies molt més elaborades.
• Estil riff: frases de pregunta-resposta dins de l'orquestra.
• Pulsació rítmica marcada en 4 temps. Els estils anteriors marcaven un ritme de dos cops. En el swing el bombo marca els 4 temps però el 2n i el 4t s'accentuen amb un ritme especial treset de negra i corxera.
• Necessitat d'arranjaments per orquestra, ja que es guanya en complexitat orquestral i es perd en espontaneïtat i improvisació.
• Arranjadors: Duke Ellington, Glenn Miller (aconsegueix una sonoritat especial amb la seva Big Band amb una música més comercial).
• Època de grans solistes:
• Veus: Billie Holiday, Ella Fitzgerald.
• Saxos tenors: Lester Young, Coleman Hawkins.
• Saxos contralts: Benny Carter, Johnny Hodges.
• Clarinetistes: Benny Goodman, proclamat "Rei del swing", primer blanc que desafia la segregació racial integrant diversos músics de color en la seva orquestra.
• Bateries: Gene Krupa, Cozy Cole, Syd Catlet.
• Pianistes: Teddy Wilson, Fats Waller, Count Basie (pianista senzill amb poques notes o acords incisius i orquestra de gran riquesa rítmica).
• Trompetistes: Rex Stewart, Bunny Berigan.
• Època de grans orquestres o big bands:
• La de Benny Goodman.
• La de Glenn Miller, la de Duke Ellington.
• La de Count Basie.
• La de Fletcher Henderson.
• També es desenvolupa l'estil riff amb frases curtes i incisives pregunta-resposta i repeticions, seguint l'esquema de la música africana, amb accents als 4 temps. L'orquestra de Count Basie practica aquest estil i hi actuen personalitats com Billie Holiday i Lester Young (saxo).

Billie Holiday

Sing, sing, sing (Bennie Goodman)

ELS ANYS 40: EL BE-BOP (1943-53):

El be-bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint.
La crisi que segueix a la segona guerra mundial (1939-1945), fa que les grans orquestres (big bands) desapareguin i es formin grups més reduïts: combos.
El be-bop és un rebuig del comercial swing que intentarà buscar noves sonoritats i noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura amb els atributs que fins llavors havien definit la música de jazz. Sorgeix també com a protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del jazz.

Característiques del BE-BOP:

• Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i es converteix en un instrument autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar.
• Els instruments toquen les frases a una velocitat tant ràpida que s'elimina qualsevol comparació amb la seu negra. Gran habilitat tècnica dels intèrprets.
• Interval de 5ª disminuïda descendent: és el més popular d'aquesta època i caracteritza harmònicament a aquest estil.
• Improvisacions emmarcades pel tema principal presentat a l'uníson a l'inici i al final de la peça generalment tocat per trompeta i saxo.
• L'harmonia i els ritmes del be-bop són més complexes i la seva interpretació requereix més virtuosisme per part de l'intérpret i més esforç intel·lectual per part de l'oient.
• El piano té una faceta més percutiva.

Charlie Parker

Representants més importants: Charlie Parker, de sobrenom "bird" (saxo), Dizzy Gillespie (trompeta), Thelonius Monk (piano) i Kenny Clarke (bateria).

A aquest estil també se l'anomena, per abreviació, bop i als seus músics boppers.

A PARTIR DELS ANYS 50: COOL JAZZ, THIRD STREAM, HARD-BOP, FREE JAZZ, JAZZ FUSIÓ:

Fins el 1950 la comunitat negra vivia segregada de la resta del país fins que el sistema consumista la va absorbir per crear un mercat encara més nombrós.

Blancs i negres són bombardejats per igual pel consum. El race records van desapareixent i la producció discogràfica s'unifica. El públic ja no decidia entre un tipus de música o altre. era l'aparell comercial el que ho feia imposant les modes.

A partir de 1950 hi ha diferents tendències en el jazz.

1. Els innovadors, seguidors del be-bop i que derivaran en estils deferents del jazz.
2. Els nous clàssics del jazz, que retornen als origens i donen lloc a altres estils més senzills i comercials: rock, soul, funk, etc.

Els innovadors, seguidors del be-bop, derivaran en els següents estils:

COOL JAZZ:

Apareix cap el 1950 i el practicaran els seguidors de Dizzy Gillespie, havia de ser una música fresca, gens apasionada o emotiva ia amb una pulsació mecànica. El representant més significatiu es Miles Davis.

• Estil sobri, autolimitat, lleuger, relaxat i cerebral a vegades.
• Sonoritats més lleus i tènues.
• S'imprimeix una atmosfera fresca (cool).

Representants: Miles Davis, Lennie Tristano (pianista cec), Stan Getz.

Miles Davis

Stan Getz

All blues (Miles Davis)

THIRD STREAM:

(Tercer corrent) Moviment d'aproximació a la música contemporània culta europea.
És més important la composició que la improvisació en aquest estil que té arranjadors importants: per exemple, Gil Evans arranja el Concert d'Aranjuez per Miles Davis.
El Modern Jazz Quartet és el conjunt més representatiu d'aquest corrent i el músic més famós és Dave Brubeck, alumne de Schonberg i excel·lent compositor.

HARD BOP:

Apareix com a reacció a la degradació dels dos estils anteriors. Retorn a les formes del be-bop inicial però de forma més agressiva. És una repetició històrica de l'enfrontament entre negres i blancs.

• S'inspira en valors més autèntics de la cultura afro-americana.
• Desapareix l'atmosfera cool i s'utilitzen les del gospel, blues i altres típiques dels negres.

El conjunt més representatiu és el dels Jazz Messengers organitzat pel bateria Art Blaquey (1954).

FREE JAZZ:

(També anomenat "nueva ola") Eleva al punt màxim la llibertat dels músics per improvisar, fugint de la tonalitat i formant als inicis en que els músics tocaven de forma espontània.
Característiques:

• Improvisacions continues sobre pocs elements bàsics.
• Es prescindeix d'enllaços harmònics, disciplines i restriccions musicals. L'intèrpret toca el que desitja en cada moment.
• No hi ha un model rítmic fixe, atonalitat, tot val.
• Omette Colemann és el líder d'aquest moviment.
• Free Jazz, és també l'expressió més radical dels moviments dels negres americans en lluita per la consecució dels drets civils.

Ornette Coleman

JAZZ FUSIÓ:

Des dels anys 40 el jazz havia ja incorporat elements de música cubana. Durant els 60 apareixen intents de renovar el jazz amb elements d'altres llenguatges musicals, principalment de la música brasilera amb el ritme de la bossa nova, llatinoamericana i el rock (jazz-rock). Aquesta tendència discutida pels puristes ha anat perdurant fins ara.
Representants: Miles Davis, Stan Getz, Chick Corea.