viernes, 15 de noviembre de 2013

ACTIVITAT LA VEU HUMANA

A continuació us passo un enllaç a una pàgina web, en la que està dividida en diverses seccions:
  • Parlar. Cantar. Veus especials.
  • Registres de la veu.
  • Producció de la veu.
  • Aparell respiratori.
  • Aparell fònic.
  • Caixa de ressonància.
  • Trastorns de la veu.
  • Perdre i conservar la veu.
Tot i que nosaltres sols necessitarem el primer punt per realitzar les activitats, no estaria malament que li féssiu un cop d'ull a la resta de punts.

ACTIVITAT SISTEMA RESPIRATORI I FONACIÓ

A continuació us passo un vídeo en el que ens explica quin és el procés que realitzem quan respirem i com és produeix la fonació (la veu).
Recordeu realitzar la fitxa d'activitats i donar-li-la al vostre professor.

ACTIVITAT LES VEUS, LES ÒPERES

Aquest capítol del programa "Atrapa-sons" està dedicat a la veu humana, l'instrument musical més expressiu de tots. L'espai també inclou una animació de "La flauta màgica" i la interpretació de la peça "Ah, vous dirai-je, maman", totes dues de W.A. Mozart.
Recordeu que heu d'emplenar la fitxa d'activitats i lliurar-li-la al vostre professor.

viernes, 4 de octubre de 2013

PROJECTE 3r ESO (1r TRIMESTRE)

El primer projecte que haureu de fer en aquest curs serà realitzar l'explicació d'una obra de música clàssica per mig de la tècnica d'Stop Motion. Per realitzar aquest projecte podreu ser vosaltres els protagonistes o podeu utilitzar joguines o fins i tot podeu realitzar vosaltres diversos dibuixos per aconseguir l'efecte desitjat.

Els gups per realitzar el projecte seran de 4/5 persones (ja que hi haurà molta feina a fer).

El primer que anem a fer és a veure un vídeo per saber en que consisteix aquesta tècnica d'Stop Motion:




Com heu pogut observar la tècnica d'Stop Motion consisteix en realitzar fotografies a cada un dels moviments que realitzem i després ho unim tot en un processador de vídeos.

A partir d'aquí, el que heu de fer és escollir una de les següents històries i explicar-la per mig d'aquesta tècnica. També us passo la música que acompanyarà a cada història.
  • El llac dels cignes, de Tchaikovsky.
Jardins del castell del príncep Sígfrid:
El príncep Sígfrid celebra el seu 21è aniversari acompanyat pels seus amics. Les trompetes anuncien l'arribada dels seus convidats que són saludats cordialment per Sígfrid començant la festa i els balls. La reina, mare de Sígfrid, irromp en la festa amb les seves dames d'honor, aquesta el renya per la seva vida despreocupada i li informa que li ha preparat un ball que tindrà lloc la nit següent i en la qual haurà d'escollir esposa. Això provoca una gran malenconia en Sígfrid que rebutja obstinadament l'ordre de la seva mare. Al final, però, l'acaba acceptant, Quan la reina es retira es reprèn la diversió i el príncep i els seus amics beuen i ballen amb les jovenetes de la festa.
Aviat es fa fosc i se senten les ales d'uns cignes. Els amics de Sígfrid li proposen anar a caçar. Agafen les ballestes i les torxes i s'en van al bosc.
El llac dels cignes:
En el bosc, prop d'un llac il·luminat per la lluna, comencen a sortir de les aigües unes precioses donzelles-cigne. Els amics del príncep arriben al llac; els joves busquen als cignes entre els arbres però queden extasiats quan veuen que aquests es troben nedant plàcidament sobre les tranquil·les aigües del llac. Quan Sígfrid s'hi uneix, es disposa a ordenar la batuda de caça. però un estrany fenomen el deté.
Mentre ell s'amaga darrera d'uns arbustos apareix al llac una extraordinària i màgica criatura, més dona que cigne;la seva cara està emmarcada per blanques plomes i una delicada tiara de brillants. Al adonar-se de la presència de Sígfrid la noia intenta fugir. El príncep, completament enamorat de la dona-cigne, li demana que es quedi i ella li suplica que no dispari la seva ballesta. Al preguntar-li el príncep qui és, ella li respon que és Odette, la reina dels cignes, que va ser encantada amb les seves companyes pel mag Rothbart i seguiran sent cignes, excepte entre la mitjanit i l'albada, fins que algú li juri amor etern. Els dos joves s'enamoren ràpidament i la seva alegria s'expressa amb la dansa dels cignes. Quan Sígfrid està a punt de jurar-li amor etern a Odette però, apareix Rothbart que fa que les donzelles es tornin a transformar en cignes per tal que el príncep no pugui trencar l'encanteri.
Tanmateix, abans que marxi odette, el princep la convida al ball de la nit següent. Odette s'allunya convertida en cigne.
El castell del príncep Sígfrid:
Tot està preparat al castell pel començament del gran ball en honor del príncep. En el saló principal, ricament decorat, els convidats esperen l'arribada de la reina i el seu fill. Quan aquests entren, comença la festa. Es presenten les noies que la reina ha escollit com a candidates a princesa. Sígfrid balla amb elles però es mostra absent i indiferent amb elles. El príncep cau sota l'encanteri d'Odile que es mostra seductora i calculadora. Ell en cap moment es planteja que Odile no sigui Odette. Així, la festa continua i els convidats, contents amb la celebració, ofereixen una sèrie de danses tradicionals.
Rothbart, satisfet amb el resultat del seu engany proposa al príncep que balli amb Odile. Durant el pas de deux entre Sígfrit i Odile, aquesta reafirma el seu poder sobre el príncep. Al final, el jove demana a Rothbart la mà de la seva filla i li jura amor etern. Al fer Sígfrid el jurament, se sent un terrabastall de trons, la sala s'enfosqueix i els cortesans fugen atemorits. De lluny es veu la vertadera Odette. Sígfrid s'adona del seu error i corre desesperat al llac.
El llac dels cignes:
És de nit i a la ribera del llac les donzelles-cigne ballen entristides pel destí de la seva reina. Odette arriba plorant desconsolada i les seves amigues intenten calmar-la. Sígfrid no tarda en aparèixer descomposat per implorar-li el seu perdó; la busca entre els cignes i quan l'entreveu envoltada per les seves donzelles la pren tendrament de la mà i li jura amor infinit. Malauradament, Odette li anuncia a Sígfrid que ni tan sols el seu jurament de fidelitat la podrà salvar ja que Rothbart l'ha condemnat a morir si era traïda. Apareix llavors el mag, enfurismat, reclamant el retorn dels cignes. Sígfrid i Odette lluiten amb ell vencent-lo. Però és en va. L'encanteri no s'ha trencat i Odette està sentenciada a viure eternament com un cigne. Només la seva mort el podrà desfer. Així, Odette es tira al llac i Sígfrid, bojament enamorat d'ella, també s'hi enfonsa darrera. El sacrifici d'amor d'Odette i Sígfrid trenca el malefici i amb la sortida del sol els cignes recuperen la seva forma de donzella per sempre més. Sobre el llac apareixen els esperits d'Odette i Sígfrid que s'encaminen cap a una eterna felicitat.



Aquí us passo la història en dibuixos animats:


  • El trencanous, de Tchaikovsky.

La història comença a casa dels Stahlbaum, en la qual es prepara la festa de la vigília de Nadal. Clara, el seu germanet Fritz i els seus pares estan celebrant la nit amb amics i família, quan entra el padrí misteriós, Herr Drosselmeyer. Es treu de pressa un sac de regals per a tots els nens. Tots estan feliços, excepte Clara, qui no ha rebut un regal encara. Herr Drosselmeyer presenta llavors tres nines de grandària natural, cadascuna ballant entorn de si. Quan estan completes les danses, Clara s'apropa a Herr Drosselmeyer demanant un regal. Sembla que a ell li falten més regals, i Clara corre a la seva mare tenint una arrencada de llàgrimes. Drosselmeyer presenta després una joguina de trencanous, en la forma tradicional d'un soldat amb uniforme de formació. Clara està encantada, però el seu germà sent enveja i fallida el trencanous. La festa acaba i la família Stahlbaum se'n va a dormir. Mentre tots estan dormint Herr Drosselmeyer arregla el Trencanous. Després Clara es desperta i veu que la seva finestra és oberta. Quan el rellotge toca la mitjanit, Clara sent el so de ratolins. Es desperta i tracta d'escapolir-se, però els ratolins la detenen. Potser Clara estigui somiant encara: L'arbre de Nadal de sobte es torna enorme, omplint la sala. El trencanous pren vida, ell i els seus soldats s'aixequen per defensar a Clara, i el Rei dels ratolins encapçala als seus ratolins en batalla. Succeeix un conflicte, i quan Clara ajuda al Trencanous sostenint la cua del rei dels ratolins i tirant-li una sabata, aquest aprofita l'oportunitat i apunyala al rei, que mor. Els ratolins es retiren portant-se al seu líder. Després, el trencanous es transforma en un príncep. Clara i el príncep viatgen a un món on flocs de neu ballarins els saluden i on fades i reines ballen per donar-los la benvinguda a Clara i al príncep al seu món. La música expressa les imatges meravelloses presentant un cor de nens sense paraules.
Després de les celebracions, Clara es desperta sota l'arbre nadalenc amb el seu Trencanous de fusta, alegre per la seva meravellosa aventura.


Aquí us passo la història en dibuixos animats:



Recordeu de lliurar la gravació al vostre professor.

PROJECTE 2n ESO (1r TRIMESTRE)

El primer projecte que haureu de fer en aquest curs serà realitzar un anunci publicitari en grups de 3/4 persones.

Per realitzar correctament l'anunci heu de seguir les següents indicacions:
  • Aparèixer tots els membres del grup.
  • Inventar un producte.
  • Escollir una música que s'adapte al públic que va destinat.
  • L'anunci ha de tenir una durada entre 1 i 2 minuts.
  • Gravar l'anunci i lliurar-lo al vostre professor.
A continuació us passo un anunci publicitari:

PROJECTE 1r ESO (1r TRIMESTRE)

El primer projecte que haureu de fer en aquest curs serà realitzar un ball en grups de 4/5 persones. Les cançons proposades són arranjaments de música clàssica adaptades a un estil de música heavy. Llavors, l'escenificació haurà de ser moderna.

Podreu escollir la música entre els següents vídeos proposats:
  • L'hivern "Les quatre estacions", de Vivaldi (fins el minut 3'41").



  • El llac dels cignes, de Tchaikovsky (fins el minut 4'25").

  • 5ena Simfonia, de Beethoven.

  • Dansa Hogaresa, de Brahms.

Un cop escollit el vídeo, haureu de realitzar la coreografia (en la qual haureu de participar tots els membres del grup).
Tots els grups us haureu de gravar i presentar aquesta gravació per a que se us pugui avaluar.

domingo, 29 de septiembre de 2013

ACTIVITAT ELS SONS QUE SENTIM

En aquest capítol de l'"Atrapa-sons" podreu veure la diferència entre sons greus i aguts, com funciona l'oïda humana, una breu història del saxo i escoltar dues obres, una de Paul Dukas i l'altra de W.A. Mozart.
Escolteu amb atenció i responeu a les preguntes que us formularan. No oblideu de lliurar les activitats al vostre professor.
Edu3.cat

jueves, 19 de septiembre de 2013

PIRATES DEL CARIB


Pirates del Carib és el títol de la tetralogia cinematogràfica de Walt Disney Pictures integrada per Pirates of the Caribbean: The Cure of the Black Pearl (2003), Pirates of the Caribbean: Dead Man's Chest (2006), Pirates of the Caribbean: At World's End (2007) i Pirates of the Caribbean: On Stranger Tides (2011).
Els arguments de cada una de les pel·lícules, inspirades directament per el llibre En costas extrañas de Tim Powers i l'atracció mecànica Pirates of the Caribbean del parc temàtic Disneyland, descriuen les aventures del fictici pirata Jack Sparrow, el ferrer Will Turner i l'aristòcrata Elizabeth Swann, així com els seus enfrentaments amb els principals personatges antagònics de la tetralogia, tals com el capità Héctor Barbossa, el Kraken, Davy Jones i Barbanegra, així com els britànics Lord Cutler Beckett i James Norrington.


viernes, 13 de septiembre de 2013

UNITAT 2: LA VEU

LA VEU I EL CANT
VEU PARLADA I CANT.

La veu parlada és un conjunt de sons que tenen una altura indeterminada.
Aquests sons, articulats en nombroses combinacions, configuren les paraules i les frases que fem servir per comunicar-nos oralment en els diversos idiomes.
En canvi, quan cantem, la veu emet sons que tenen una altura determinada.
Aquests sons, emesos en diverses combinacions d’altura i de durada (notes i figures), donen lloc a les melodies vocals o cançons.
  • Veu natural:

La veu natural és la que fem servir la majoria de personen, inclosos molts cantants professionals de música lleugera. Si s’ha de sentir en grans espais és necessari que l’amplifiquem per mitjà d’un micròfon.
  • Veu impostada:

La veu impostada és la que fan servir els cantants d’òpera. Per impostar la veu cal una tècnica que consisteix a treballar tant com es pugui les possibilitats de ressonància sonora que ens ofereix el nostre cos i que se situen en les cavitats bucal i nasal, i al pit.
Utilitzant aquesta tècnica la veu adquireix molta més intensitat, i per això resulta innecessari, a les sales de concert i als teatres, l’ús de micròfon per amplificar el so.

LA CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS.

Les veus es poden classificar:
  • Segons si són veus infantils, veus de dona o veus d’home.
  • Segons el seu àmbit melòdic o “tessitura” (és a dir, des de la nota més greu a la més aguda que es pot emetre amb una bona qualitat de so).

Recorda que no hi ha dues veus iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues empremtes digitals o dos iris oculars iguals.
A més de la tessitura, cada veu té un timbre personal i únic, amb uns harmònics que permeten distingir-la de totes les altres. Una veu pot ser fosca, vellutada, brillant, clara, metàl·lica...


L’APARELL FONADOR

L’aparell fonador està integrat per tots aquells òrgans que intervenen en l’emissió de la veu parlada o cantada.

Consta del sistema respiratori (que s’encarrega de l’emissió de la columna d’aire), de les cordes vocals (que vibren i produeixen ones sonores) i de les cavitats de ressonància (que amplifiquen el so).


L’EMISSIÓ DE LA VEU.

L’aparell fonador està íntimament lligat al de la respiració. Quan inspirem, l’aire entra pel nas o pe la boca, passa per la faringe i la laringe, i baixa per la tràquea fins als pulmons. Quan expirem, l’aire recorre el camí invers.
El so es produeix durant l’expiració; l’aire puja per la laringe i fa vibrar les cordes vocals. Aquesta vibració produeix l’emissió d’ones sonores.
Les cavitats de ressonància amplifiquen les ones sonores que produeixen les cordes vocals. Sense els ressonadors, la veu seria gairebé imperceptible; a més, els ressonadors són els responsables del timbre propi de cada persona. Les cavitats de ressonància es troben en els ossos de la cara, a les fosses nasals, a la boca i a la faringe, i a la caixa toràcica.

La respiració:

  • Durant la inspiració el diafragma es contreu i baixa, la caixa toràcica s’eixampla i els pulmons s’omplen d’aire.
  • Durant l’expiració el diafragma es relaxa, el tòrax s’encongeix i els pulmons es buiden.

Les cordes vocals:

Són uns plecs de la mucosa laríngia disposats horitzontalment. S’ajunten i se separen amb molta rapidesa i mobilitat.

  •  Les cordes vocals estan separades durant la respiració.
  • Les cordes vocals s’ajunten durant l’emissió de so.

LA COMUNICACIÓ ORAL.

Els éssers humans ens podem comunicar amb els altres per mitjà del llenguatge corporal (els gestos, l’expressió de la cara...), el llenguatge escrit, l’artístic (la pintura, l’escultura...) etc. Però, sens dubte, el llenguatge que fem servir més és el llenguatge oral.
L’aparell fonador i l’aparell auditiu ens permeten disposar d’un centre d’emissió sonora (la veu) i d’un centre de recepció sonora (l’oïda). Dit d’una altra manera, els aparells fonador i auditiu són els que fan possible el llenguatge oral.
Treure el màxim partit de la nostra veu pot ser de molta ajuda a l’hora de comunicar-nos amb els altres. Encara que no podem canviar el timbre de la veu, podem aprendre a modular-la, tot variant l’entonació i la intensitat del discurs, i fins i tot el flux de les paraules, que pot ser accelerat o pausat.
A més, captarem millor l’atenció de les persones que ens escolten si tenim una bona dicció i fem servir adequadament la llengua i els llavis per articular les paraules.

CONSELL PER TENIR CURA DE LA VEU
La veu és un instrument que ens permet expressar-nos i comunicar-nos amb els altres. Per aquesta raó és important que aprenguis a tenir-ne cura i a preservar-la.
  • Evita cridar i parlar en ambients sorollosos o contaminats (fum, manca de ventilació...). Les cordes vocals es poden inflamar i aleshores no vibren correctament. Si et quedes afònic, el millor que pots fer és no parlar.
  • No fumis. El tabac afecta la salut en general i, concretament, el bon funcionament de l’aparell respiratori i fonador. Molts fumadors pateixen de ronquera i d’una inflamació crònica de la laringe.
  • No forcis la veu quan cantis. Durant la fase de la pubertat es produeix el canvi de la veu. En allargar-se les cordes vocals canvien el timbre i el registre vocal: la veu infantil deixa pas a la veu de dona i d’home adults.
  • Respira correctament. Una bona respiració es fa pel nas, per escalfar l’aire, fent servir el diafragma (respiració baixa) i sense aixecar la clavícula (respiració alta).


LES AGRUPACIONS VOCALS.

L’ésser humà fa mil·lennis que fa servir el cant mentre realitza les seves activitats. Durant la prehistòria i l’antiguitat, el cant i la dansa s’utilitzaven per celebrar rituals. Des d’aleshores formen part de la vida social de les dones i dels homes.
Les formacions dedicades al cant han anat variant en cada època i s’han ajustat a les necessitats i als gustos del moment.
Les podem classificar segons el nombre de components, és a dir, considerant si les agrupacions són petites, mitjanes o grans.

Agrupacions petites:

Estan integrades per un nombre reduït de cantants: duo, trio, quartet, quintet, sextet, septet... Les veus poden ser només masculines, només femenines o de tots dos sexes.
Les formacions vocals petites van tenir el seu moment d’esplendor en l’època en què els reis i la noblesa vivien en castells i palaus. Com que comptaven amb pocs cantants, resultaven adequades per actuar dins de les estances o cambres reials; és per això que la música culta per ser interpretada per agrupacions petites s’anomena “música de cambra”.

Agrupacions mitjanes:

Reben el nom de cor o coral. Les corals no tenen un nombre concret de cantants i poden ser de veus iguals (femenines o masculines) o de veus mixtes.
Tot i que segueixen l’esquema de les agrupacions petites, que sovint fan servir veus mixtes, les corals compten amb un nombre més elevat de cantants en cada tessitura per poder augmentar d’aquesta manera el volum i la potència del cor. Generalment, les agrupacions mitjanes no sobrepassen els 15 o 20 membres.

Agrupacions grans:

Estan formades per un gran nombre de cantants, que poden arribar al centenar. Poden ser mixtes o no i, segons el repertori que interpreten, reben els noms següents: gran cor o coral, orfeó i escolania (integrada únicament per veus infantils).
Independentment de si és petita, mitjana o gran, en cada tipus d’agrupació hi pot haver un solista. El solista o la solista canta sol o bé canta una part (veu principal o lead) que destaca per sobre de les altres veus. Pot ser una veu infantil o bé una veu femenina o masculina adulta.

UNITAT 1: L'APARELL AUDITIU

El nostre òrgan de l’audició és l’orella. L’orella es divideix en tres parts: orella externa, orella mitjana i orella interna.

COM HI SENTIM?

El pavelló auditiu recull les ones sonores; aquestes passen a través del conducte auditiu extern i arriben al timpà, una membrana elàstica que separa l’orella externa de l’orella mitjana.
Quan les ones sonores topen contra el timpà, aquest vibra i transmet la vibració a la cadena d’ossets de l’orella mitjana, els quals l’amplifiquen.
El moviment vibratori dels ossets es transmet al caragol, a l’orella interna, el qual transforma les vibracions en impulsos nerviosos que arriben al cervell a través del nervi acústic. El cervell interpreta l’impuls rebut com una sensació sonora, i reacciona.


Els sons que no podem sentir:

Hi ha ones sonores que vibren tan ràpid o tan lentament que no fan vibrar el timpà i, per tant, la nostra orella no rep cap senyal. Aquestes ones s’anomenen:
  • Subtons: quan vibren més lentament del que pot captar la nostra orella.
  • Ultrasons: quan vibren més ràpidament del que pot captar la nostra orella.
A l’orella externa hi tenim pèls petits i també hi fabriquem cera. La funció de tots dos és protegir l’orella interna de la pols i dels bacteris.

LA CONTAMINACIÓ ACÚSTICA.

Tots sabem el que significa contaminar: malmetre en major o menor grau alguna cosa del nostre entorn, alterant-ne l’estat natural. Podríem dir que contaminar és sinònim d’embrutar.
Un tipus de contaminació que sovint passa desapercebuda però que pot fer malbé la nostra salut és la contaminació acústica.
Al segle XX es va inventar el motor d’explosió –el motor dels cotxes, de les motos i de moltes màquines més. Si bé és cert que aquestes màquines han aportat grans beneficis, també s’ha pagat car, ja que contaminen l’ambient i l’espai sonor en què vivim.
La contaminació acústica es produeix en tres circumstàncies bàsiques:
  • Molts focus sonors envaeixen l’espai acústic. Aquest queda saturat d’ones que es creuen i es barregen, i arriben a la nostra orella com un “soroll de fons” (per exemple el trànsit del carrer).
  • Un o diversos focus sonors emeten vibracions en un volum molt alt. Arriben a la nostra orella com un agent molest (per exemple, una alarma).
  • Una font sonora emet un so puntual i continu en un àmbit de silenci. Això no deixa descansar ni l’aparell auditiu ni el nostre cervell (per exemple, una ràdio engegada a la nit).
Aquestes tres circumstàncies, i d’altres que veuràs més endavant poden provocar trastorns importants a persones i animals.

martes, 27 de agosto de 2013

UNITAT 4: EL CLASSICISME

INTRODUCCIÓ:

El Classicisme és un període que s’emmarca entre el Barroc i el Romanticisme. Sol datar-se convencionalment entre 1750 (mort de J. S. Bach) i 1827 (any en el que mor Beethoven). És una etapa curta que marca la transició de l’Edat Moderna a l’Edat Contemporània.

CONTEXT HISTÒRIC

És l’època de l’ascensió de la burgesia a amplis sectors del poder polític i econòmic, per tant tindrà conseqüències en el món de la cultura i de la música. En la 2ona meitat del segle XVIII es donaran una sèrie d’esdeveniments històrics importants i reformes socials que donaran lloc a violents moviments de masses, destacant entre ells “La Revolució Francesa” de 1789, fet que trencarà amb les monarquies absolutes. El lema revolucionari de “Llibertat, Igualtat i Fraternitat” es durà a tots els contextos, també al de la música.

CONTEXT CULTURAL

El Classicisme és l’època de la Il·lustració, un moviment intel·lectual promogut per la burgesia i la petita noblesa, en que la seva principal manifestació va ser l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert que divulgarà la cultura en amplies capes de la població. En França, al moviment de la Il·lustració se li denomina Enciclopedisme. Aquest moviment encapçalarà la Revolució Francesa.
Els artistes, trobaran en la burgesia un nou públic que paga per apreciar les seves obres i al que havien de satisfer amb creacions entretingudes i naturals; d’aquesta forma es van alliberar poc a poc de les obligacions de treballar supeditats al gust dels mecenes, obtenint així una major independència creativa però contant amb el repte de tenir que dependre del públic per a rendibilitzar els seus ingressos.
CONTEXT MUSICAL

La música anirà abandonant els cercles eclesiàstics i palatins per a desenvolupar-se en cases privades de la burgesia i en espectacles públics.
En aquest període es produeix una tornada als ideals de la cultura clàssica grecoromana, basada sobretot en l’equilibri, la senzillesa i la bellesa (deixant enrere l’estil recarregat del Barroc); per això, en la resta de les arts es coneix a aquest període com “Neoclassicisme”. No succeeix açò amb la música, ja que no poden copiar els models clàssics perquè no ens han arribat; tot i això, sí que comparteixen la recerca de la bellesa i la perfecció formal.
Entre els precursors de la música d’aquest període podem nombrar a dos dels fills de Bach: C. P. E. Bach i J. C. Bach, però els tres compositors que es convertiran en les grans figures d’aquest període són Haydn, Mozart i Beethoven, que treballaran en Viena, ja que és considerada la ciutat més important dintre del context musical.

CARACTERÍSTIQUES MUSICALS:

Els compositors d’aquest període orienten la seva música cap a un equilibri basat en la proporció i l’ordre, una claredat que es transmet a través de melodies i harmonies simples i una senzillesa que permet a l’oient una gran facilitat de comprensió. Aquests són els tres ideals de la música del Classicisme, que queden plasmats en una nova forma de compondre.
La música d’aquesta època es refinada, elegant, continguda i equilibrada. Per a aconseguir una música d’aquestes característiques els compositors treballaran sobre tot dos aspectes:
  • MELODIA: Les melodies de Barroc adoptaven estructures irregulars. Per el contrari, en el Classicisme s’ajusten a una estructura ordenada i regular. La melodia s’articula en una frase ben diferenciada d’un nombre determinat de compassos. Seguint el principi de proporció, cada frase pot dividir-se en parts d’igual duració respectant la simetria. Els compositors busquen concentrar tot l’interès en la melodia principal. Les altres veus tenen un paper d’acompanyament, de suport harmònic.
  • HARMONIA: En el Classicisme es suprimeix el baix continu tan utilitzat en el període anterior. Es segueix desenvolupant els principis harmònics que s’havien establert en el Barroc tardà. Les funcions tonals (tònica, subdominant i dominant) organitzen tot l’obra.

LA MÚSICA RELIGIOSA:

Com ja havíem avançat, la música religiosa va a estar en declivi en aquesta època, ja que tant la música instrumental com l’òpera es convertiran en gèneres molt més sol·licitats per el públic en general.
En el terreny de la música religiosa, no cap assenyalar grans canvis musicals respecte a l’època anterior. Es seguiran creant pràcticament els mateixos gèneres, dintre dels quals destacarà la missa. Un tipus de missa especial que adquirirà gran importància en aquest període és el Rèquiem.
El Rèquiem és la música composta per a la missa dels difunts de l’esglèsia catòlica. Aquesta música és lleugerament diferent de la de les altres misses, ja que es prescindeix de les parts considerades molt alegres per a una ocasió de dol.
Dintre d’aquest tipus de gènere, podem destacar “El Rèquiem de Mozart”, obra mestra de la música clàssica. Segons conta la llegenda, aquesta obra va ser encarregada a Mozart per un desconegut. El compositor, que aleshores ja estava greument malalt, va creure que es tractava d’un encàrrec del més enllà per al seu propi funeral i va morir component la sèptima part de l’obra que porta per títol “Lacrimosa”. Aquesta part acaba amb la paraula Amen, paraula que s’utilitzava al final de la missa, una mica estrany, ja que a Mozart encara li faltava la meitat del rèquiem per compondre. L’obra va ser completada, seguint les instruccions que el compositor va deixar escrites, per el seu alumne Süsmayr.

L’ÒPERA:
L’ÒPERA SERIOSA

El classicisme fou un dels períodes històrics més importants per al gènere operístic. Aquest gènere, nascut en el Barroc dintre dels cercles aristocràtics, experimentarà durant el Classicisme un canvi, ja que s’eliminaran els excessos barrocs i es tendirà a la naturalitat i apropament de l’argument al públic.
Els teatres es multiplicaren, el públic va augmentar en gran mesura i els compositors trobaran en l’òpera una de les seves formes favorites d’expressió.
A mitjan del segle XVIII, i especialment en França, l’òpera seriosa havia aconseguit una gran complexitat i artificiositat: els arguments sobre temes mitològics eren massa sofisticats i difícils d’entendre, els cantats s’inventaven parts senceres degut a la complexitat de les àries... Açò feia que el públic cada vegada estigués més descontent amb aquest tipus d’òpera.
En 1752 es va produir un canvi, ja que una companyia ambulant d’òpera es va instal·lar en Paris i va presentar la famosa òpera bufa de Pergolesi “La serva padrona”. El seu èxit va ser molt gran, fins a tal punt que es van crear dos bàndols, un que defensaria aquest tipus d’òpera i altre que estaria en contra. A aquest enfrontament se li coneix amb “La querella de los bufones”.
En un bàndol estaran els que defensarien la tradició de l’òpera seriosa francesa, molt més elaborada que la bufa italiana, a la que acusaven de frívola i superficial. Encapçalava aquest grup Rameau. En l’altre bàndol, estaven els defensors de la nova òpera que havia arribat des d’Itàlia, la qual consideraven que s’ajustava millor als ideals del Classicisme de senzillesa i claredat. Era molt més fàcil d’entendre per a tot tipus de públic, ja que els seus arguments eren molt més propers al poble i a més a més destacaven per la bellesa de les seves melodies. Al front d’aquest grup estava Rouseau i alguns altres enciclopedistes.
En aquest context d’enfrontament va sorgir la figura de W. C. Gluck, que va buscar la reconciliació dels dos bàndols, realitzant una reforma de l’òpera seriosa per a que s’aproparen més al que el públic demanava. En el prefaci de la seva òpera “Orfeo y Eurídice”, exposa els principis de la reforma que l’òpera seriosa havia d’adoptar, que es resumeixen en els següents punts:
  • Utilitzar música senzilla, deixant de banda la complexitat a la que havia arriba l’òpera seriosa.
  • Evitar els contrastos entre recitatiu i ària fent les àries més simples i els recitatius més expressius.
  • L’argument ha de ser més senzill i versemblant, rebutjant els elements fantàstics i artificials del Barroc.
  • La música ha d’estar sempre al servei del llibret i dels personatges.

Baix aquests paràmetres es va a compondre la major part de l’òpera seriosa en Europa.

L’ÒPERA BUFA

És en aquesta època quan l’òpera bufa va a guanyar importància gràcies, sobre tot a l’arribada de la burgesia al poder. En Nàpols era habitual intercalar fragments còmics entre els diferents actes de les òperes serioses. Aquests fragments es van anar desenvolupant i van acabar independitzant-se, donant lloc a un gènere nou anomenat òpera bufa. Açò va succeir a finals del Barroc i principis del Classicisme.
Molt aviat es va convertir en el gènere preferit del públic, que agafarà el model de la Serva Padrona de Pergolesi i aconseguirà el seu màxim esplendor en les òperes de W. A. Mozart. A pesar d’utilitzar les mateixes característiques musicals que l’òpera seriosa, l’òpera bufa contava amb algunes particularitats:
  • Els arguments recullen temes de la vida quotidiana, donant-los un caràcter còmic i en ocasions sentimental.
  • Utilitzen l’idioma de cada país i en ocasions substitueixen els recitatius per parts parlades.
  • Els duets i els conjunts vocals es van anar fent cada vegada més habituals.
  • En els finals d’acte els personatges entraven de manera gradual, de forma que la tensió anava augmentant i es resolia quan tots cantaven al final.
  • El llenguatge que utilitzaven era assequible, sense grans grandiloqüències.
Es tracta per tant d’una òpera molt més fresca i alegre que la seriosa. Açò no és d’estranyar si tenim en compte que la seva principal missió era la d’entretenir al públic, cada cop més ampli i sense coneixements musicals. Mozart, que com hem dit serà un dels principals compositors d’aquest gènere, escriurà òperes bufes tant en italià “Las bodes de Fígaro” com en alemany “La flauta Màgica”. L’òpera bufa italiana va arribar a tota Europa. En Alemanya es denomina Singpiel i en França s’anomena Òpera Còmica.

LA MÚSICA INSTRUMENTAL:

AGRUPACIONS INSTRUMENTALS

La música instrumental del Classicisme va a girar en torn a tres agrupacions característiques:
  • LA MÚSICA DE CAMBRA:

Anomenarem així a la música composta per a un grup reduït d’instruments, en contraposició a la música d’orquestra. El nom ve dels llocs en els que assajaven petits grups de músics durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. A aquestes habitacions, no molt grans, s’anomenaven cambres.
Relegada fins aleshores als salons de l’aristocràcia, la música de cambra començarà poc a poc a difondre’s en petites sales de concert i en cases particulars, Açò ve provocat per l’accés de la burgesia a la pràctica instrumental i als coneixements musicals i també perquè econòmicament una agrupació de cambra era molt més rentable que una orquestra.
Amb freqüència, els compositors rebien encàrrecs de música senzilla que podia ser interpretada per aficionats.
Les obres de cambra podien ser per a un instrument solista (com el piano o la guitarra), per un trio (per exemple un violí, un piano o un violoncel)...; però sens dubte les agrupacions de cambra que es convertirien en favorites foren el quartet de corda (dos violins, viola i violoncel) i el quintet (que sumava a aquests instruments del quartet un instrument de vent).
No obstant això, dintre d’aquest tipus de música caben totes les possibilitats d’instruments i agrupacions que podem imaginar, sempre que no siguin grups massa nombrosos.
  • LA MÚSICA D’ORQUESTRA:

Durant el Classicisme, l’orquestra evoluciona fins a convertir-se en un dels mitjans d’expressió més utilitzats per els compositors.
La constitució de les orquestres va a seguir depenent de els possibilitats econòmiques i de la disponibilitat d’instruments. No obstant això, les orquestres poc a poc es van anar uniformitzant, de manera que cap a finals del segle XVIII ja podem parlar d’un nou model d’orquestra clàssica amb una secció de corda (violins, violes, violoncels i contrabaixos), una de vent (flautes, oboès, clarinets, fagots, trompes...) i una de percussió (timbales, plats...).
En aquesta concreció de l’orquestra va haver un personatge que va influir en gran mesura: Johann Stamitz. Aquest home fou promotor i director de l’Escola de Mannheim, una escola de música situada en aquesta localitat alemanya que en la seva època va contar amb la millor orquestra del món.
Dintre de les novetats que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra podem destacar les següents:
    • Disciplina en l’estudi: a la seva orquestra se li coneixia amb el sobrenom de “Exercit de generals”.
    • Treball per seccions instrumentals: abans de començar amb els assajos generals.
    • Recerca i desenvolupament del color orquestral: l’orquestra s’ha de comportar com un sol instrument, no com un conjunt d’instruments.
    • Incorporació de nous recursos que augmenten les possibilitats tímbriques de l’orquestra com el crescendo i el diminuendo.

Moltes d’aquestes i altres innovacions que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra segueixen vigents avui en dia.

LES FORMES INSTRUMENTALS

Durant el Classicisme, els compositors van a treballar moltes formes musicals, que adaptaven les necessitats de les seves demandes o a les seves despeses. Algunes formes que destacaren foren el divertiment, la serenata o la cassació. No obstant això, les tres formes més importants de l’època foren les següents:
  • LA SONATA:

Aquesta forma instrumental sorgida al Barroc, es convertirà durant el Classicisme en el principal model de composició per a la música instrumental de l’època.
Es tracta d’una obra musical composta per a teclat o per a altre instrument acompanyat normalment per un instrument de teclat. La sonata consta de quatre parts denominades moviments. Cada un d’aquests moviments es distingeix per el seu tempo i per la seva estructura, diferent dels altres.
  1. Ràpid (Allegro) en la tonalitat principal.
  2. Lent (Andante o largo) en una tonalitat veïna.
  3. Lleuger (sol ser un Minueto) tonalitat lliure.
  4. Ràpid (Allegro o presto) tonalitat principal.
  •       LA SIMFONIA:

Podem dir que és una sonata construïda per a una orquestra completa tot i que de forma més complexa. Tenia, en principi, tres parts o moviments que després es convertiran en quatre. Es considera a Haydn com el compositor que va donar la forma definitiva a aquest gènere, tot i que els músics de l’Escola de Mannheim també desenvoluparen aquest gènere en gran mesura.
Les orquestres simfòniques reben aquest nom, ja que en principi eren concebides per a interpretar simfonies.
Per a numerar les simfonies s’utilitza el nombre d’ordre en el que s’han compost. Per això parlem de la 5ª simfonia de Beethoven o la 83 de Haydn. Moltes d’eles també tenen un sobrenom; per exemple, la tercera de Beethoven es coneix com “La Heroica” i la 101 de Haydn es coneix com “La Simfonia del rellotge”.
Entre els millors compositors de simfonies podem nombrar:
    • Haydn: que va compondre més de 100.
    • Mozart: que va compondre 41.
    • Beethoven: que va crear 9 simfonies.
  • CONCERT PER A INSTRUMENT SOLISTA I ORQUESTRA:

És una forma musical basada en l’alternança entre un instrument solista i tota l’orquestra. Generalment, la forma del concert és la mateixa que la de la simfonia però prescindeix del tercer moviment.
Aquest tipus d’obres es va convertir en un dels favorits dels compositors del Classicisme, ja que va conjuminar en una sola forma, els nous avenços de l’orquestra (timbre orquestral i novetats de l’Escola de Mannheim) i el virtuosisme del solista.
En un principi, l’instrument que més utilitzaven els compositors per a realitzar el paper de solista era el violí. No obstant això, poc a poc es van anar escrivint concerts per a altres instruments (violoncel, flauta travessera, trompeta, clarinet).

ELS INSTRUMENTS

Durant el període del Classicisme els instruments experimenten canvis notables. Alguns dels instruments de l’època barroca van caient en desús. Per exemple el clavicèmbal es reemplaçat pel piano, que posseeix millors possibilitats dinàmiques que el primer. Altres com el llaüt, la flauta de bec o la viola de gamba tendeixen a desaparèixer, ja que les seves característiques tímbriques no s’adeqüen al nou estil musical.
Altres instruments, sobre tot els de vent, milloraran les seves possibilitats ja que seran millorats tècnicament per els constructors. Açò permetrà ampliar registres, millorar timbres...
Una de les grans aportacions del Classicisme fou la millora i incorporació del clarinet a l’orquestra. Aquest instrument de vent va fascinar a Mozart, que va composar per a ell un dels seus millors concerts.

ELS COMPOSITORS:
  • Ludwig van Beethoven.
  • Luigi Boccherini.
  • Christoph W. Gluck.
  • Franz Joseph Haydn.
  • Wolfgang Amadeus Mozart

LA DANSA CLÀSSICA:

A finals del segle XVIII es van a produir una sèrie de canvis molt importants per a l’evolució de la dansa. Un d’ells fou l’accés de les dones als ballets oficials. De fet, fins a aquest moment sols es permetia ballar a les dones en les festes cortesanes. En les representacions teatrals i operístiques els papers femenins eren assumits per homes vestits de dona.
Altre aspecte destacable fou que la dansa es va independitzar de l’òpera. A partir d’aleshores, el ballet va posar en escena una història concreta, amb ajuda de música però sense ajuda de cantants que l’expliquessin.
La dansa del Classicisme hereta el sistema barroc de Feuillet, però s’anirà complicant fins a convertir-se en un art difícil i rigorós. Els ballarins tenen que realitzar una sèrie de moviments complexos per als que necessitaran una gran especialització. Naixeran així els ballarins professionals, que dedicaran la seva vida al ballet. És el que ha arribat fins als nostres dies com a dansa clàssica.
No obstant això, en els salons de la noblesa, es seguiran realitzant danses de nobles, heretades del període anterior. En aquest tipus de balls la influència francesa es va fer patent en tota Europa, per el que totes eixes danses tindran un caràcter delicat, elegant i fi a l’estil francès.

viernes, 23 de agosto de 2013

DIDO I ENEES, DE HENRY PURCELL

Dido i Enees, del compositor anglès Henry Purcell, està basada en una història d'amor de l'Eneida de Virgili i és una de les òperes més importants del Barroc.

EL BURGÈS GENTILHOME, DE JEAN-BAPTISTE LULLY I MOLIÈRE

És una comèdia-ballet en què van col·laborar Jean-Baptiste Lully, el compositor de cambra de la cort de lluís XIV, i  el dramaturg i actor Molière.

CONCERTO GROSSO FATTO PER LA NOTTE DI NATALE, D'ARCANGELO CORELLI

El violinista i compositor Arcangelo Corelli va ser un dels màxims exponents del concerto grosso. Un dels més populars és el que va compondre per a la nit de Nadal.

SON TUS BELLOS OJOS SOLES, DE JOAN CEREROLS

El monjo benedictí i compositor Joan Cererols va compondre misses en llatí i villancents en castellà.

SELVA ENCANTADA DE AMOR, DE SEBASTIÁN DURÓN

Sebantián Durón va ser un dels compositors més importants de sarsuela barroca. Selva encantada de amor, sobre un tema mitològic, va ser composta l'any 1695.


Explicació sobre la sarsuela Selva encantada de amor:

LES QUATRE ESTACIONS, D'ANTONIO VIVALDI

Les quatre estacions són quatre concerts per a violí que evoquen les estacions de l'any. És una de les obres més famoses de la història de la música.

ORFEO, DE CLAUDIO MONTEVERDI

L'òpera Orfeo, composta l'any 1607, és una de les primeres òperes de la història. Per la seva qualitat, encara es representa actualment.

L'Orfeo favola in musica: