martes, 27 de agosto de 2013

UNITAT 4: EL CLASSICISME

INTRODUCCIÓ:

El Classicisme és un període que s’emmarca entre el Barroc i el Romanticisme. Sol datar-se convencionalment entre 1750 (mort de J. S. Bach) i 1827 (any en el que mor Beethoven). És una etapa curta que marca la transició de l’Edat Moderna a l’Edat Contemporània.

CONTEXT HISTÒRIC

És l’època de l’ascensió de la burgesia a amplis sectors del poder polític i econòmic, per tant tindrà conseqüències en el món de la cultura i de la música. En la 2ona meitat del segle XVIII es donaran una sèrie d’esdeveniments històrics importants i reformes socials que donaran lloc a violents moviments de masses, destacant entre ells “La Revolució Francesa” de 1789, fet que trencarà amb les monarquies absolutes. El lema revolucionari de “Llibertat, Igualtat i Fraternitat” es durà a tots els contextos, també al de la música.

CONTEXT CULTURAL

El Classicisme és l’època de la Il·lustració, un moviment intel·lectual promogut per la burgesia i la petita noblesa, en que la seva principal manifestació va ser l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert que divulgarà la cultura en amplies capes de la població. En França, al moviment de la Il·lustració se li denomina Enciclopedisme. Aquest moviment encapçalarà la Revolució Francesa.
Els artistes, trobaran en la burgesia un nou públic que paga per apreciar les seves obres i al que havien de satisfer amb creacions entretingudes i naturals; d’aquesta forma es van alliberar poc a poc de les obligacions de treballar supeditats al gust dels mecenes, obtenint així una major independència creativa però contant amb el repte de tenir que dependre del públic per a rendibilitzar els seus ingressos.
CONTEXT MUSICAL

La música anirà abandonant els cercles eclesiàstics i palatins per a desenvolupar-se en cases privades de la burgesia i en espectacles públics.
En aquest període es produeix una tornada als ideals de la cultura clàssica grecoromana, basada sobretot en l’equilibri, la senzillesa i la bellesa (deixant enrere l’estil recarregat del Barroc); per això, en la resta de les arts es coneix a aquest període com “Neoclassicisme”. No succeeix açò amb la música, ja que no poden copiar els models clàssics perquè no ens han arribat; tot i això, sí que comparteixen la recerca de la bellesa i la perfecció formal.
Entre els precursors de la música d’aquest període podem nombrar a dos dels fills de Bach: C. P. E. Bach i J. C. Bach, però els tres compositors que es convertiran en les grans figures d’aquest període són Haydn, Mozart i Beethoven, que treballaran en Viena, ja que és considerada la ciutat més important dintre del context musical.

CARACTERÍSTIQUES MUSICALS:

Els compositors d’aquest període orienten la seva música cap a un equilibri basat en la proporció i l’ordre, una claredat que es transmet a través de melodies i harmonies simples i una senzillesa que permet a l’oient una gran facilitat de comprensió. Aquests són els tres ideals de la música del Classicisme, que queden plasmats en una nova forma de compondre.
La música d’aquesta època es refinada, elegant, continguda i equilibrada. Per a aconseguir una música d’aquestes característiques els compositors treballaran sobre tot dos aspectes:
  • MELODIA: Les melodies de Barroc adoptaven estructures irregulars. Per el contrari, en el Classicisme s’ajusten a una estructura ordenada i regular. La melodia s’articula en una frase ben diferenciada d’un nombre determinat de compassos. Seguint el principi de proporció, cada frase pot dividir-se en parts d’igual duració respectant la simetria. Els compositors busquen concentrar tot l’interès en la melodia principal. Les altres veus tenen un paper d’acompanyament, de suport harmònic.
  • HARMONIA: En el Classicisme es suprimeix el baix continu tan utilitzat en el període anterior. Es segueix desenvolupant els principis harmònics que s’havien establert en el Barroc tardà. Les funcions tonals (tònica, subdominant i dominant) organitzen tot l’obra.

LA MÚSICA RELIGIOSA:

Com ja havíem avançat, la música religiosa va a estar en declivi en aquesta època, ja que tant la música instrumental com l’òpera es convertiran en gèneres molt més sol·licitats per el públic en general.
En el terreny de la música religiosa, no cap assenyalar grans canvis musicals respecte a l’època anterior. Es seguiran creant pràcticament els mateixos gèneres, dintre dels quals destacarà la missa. Un tipus de missa especial que adquirirà gran importància en aquest període és el Rèquiem.
El Rèquiem és la música composta per a la missa dels difunts de l’esglèsia catòlica. Aquesta música és lleugerament diferent de la de les altres misses, ja que es prescindeix de les parts considerades molt alegres per a una ocasió de dol.
Dintre d’aquest tipus de gènere, podem destacar “El Rèquiem de Mozart”, obra mestra de la música clàssica. Segons conta la llegenda, aquesta obra va ser encarregada a Mozart per un desconegut. El compositor, que aleshores ja estava greument malalt, va creure que es tractava d’un encàrrec del més enllà per al seu propi funeral i va morir component la sèptima part de l’obra que porta per títol “Lacrimosa”. Aquesta part acaba amb la paraula Amen, paraula que s’utilitzava al final de la missa, una mica estrany, ja que a Mozart encara li faltava la meitat del rèquiem per compondre. L’obra va ser completada, seguint les instruccions que el compositor va deixar escrites, per el seu alumne Süsmayr.

L’ÒPERA:
L’ÒPERA SERIOSA

El classicisme fou un dels períodes històrics més importants per al gènere operístic. Aquest gènere, nascut en el Barroc dintre dels cercles aristocràtics, experimentarà durant el Classicisme un canvi, ja que s’eliminaran els excessos barrocs i es tendirà a la naturalitat i apropament de l’argument al públic.
Els teatres es multiplicaren, el públic va augmentar en gran mesura i els compositors trobaran en l’òpera una de les seves formes favorites d’expressió.
A mitjan del segle XVIII, i especialment en França, l’òpera seriosa havia aconseguit una gran complexitat i artificiositat: els arguments sobre temes mitològics eren massa sofisticats i difícils d’entendre, els cantats s’inventaven parts senceres degut a la complexitat de les àries... Açò feia que el públic cada vegada estigués més descontent amb aquest tipus d’òpera.
En 1752 es va produir un canvi, ja que una companyia ambulant d’òpera es va instal·lar en Paris i va presentar la famosa òpera bufa de Pergolesi “La serva padrona”. El seu èxit va ser molt gran, fins a tal punt que es van crear dos bàndols, un que defensaria aquest tipus d’òpera i altre que estaria en contra. A aquest enfrontament se li coneix amb “La querella de los bufones”.
En un bàndol estaran els que defensarien la tradició de l’òpera seriosa francesa, molt més elaborada que la bufa italiana, a la que acusaven de frívola i superficial. Encapçalava aquest grup Rameau. En l’altre bàndol, estaven els defensors de la nova òpera que havia arribat des d’Itàlia, la qual consideraven que s’ajustava millor als ideals del Classicisme de senzillesa i claredat. Era molt més fàcil d’entendre per a tot tipus de públic, ja que els seus arguments eren molt més propers al poble i a més a més destacaven per la bellesa de les seves melodies. Al front d’aquest grup estava Rouseau i alguns altres enciclopedistes.
En aquest context d’enfrontament va sorgir la figura de W. C. Gluck, que va buscar la reconciliació dels dos bàndols, realitzant una reforma de l’òpera seriosa per a que s’aproparen més al que el públic demanava. En el prefaci de la seva òpera “Orfeo y Eurídice”, exposa els principis de la reforma que l’òpera seriosa havia d’adoptar, que es resumeixen en els següents punts:
  • Utilitzar música senzilla, deixant de banda la complexitat a la que havia arriba l’òpera seriosa.
  • Evitar els contrastos entre recitatiu i ària fent les àries més simples i els recitatius més expressius.
  • L’argument ha de ser més senzill i versemblant, rebutjant els elements fantàstics i artificials del Barroc.
  • La música ha d’estar sempre al servei del llibret i dels personatges.

Baix aquests paràmetres es va a compondre la major part de l’òpera seriosa en Europa.

L’ÒPERA BUFA

És en aquesta època quan l’òpera bufa va a guanyar importància gràcies, sobre tot a l’arribada de la burgesia al poder. En Nàpols era habitual intercalar fragments còmics entre els diferents actes de les òperes serioses. Aquests fragments es van anar desenvolupant i van acabar independitzant-se, donant lloc a un gènere nou anomenat òpera bufa. Açò va succeir a finals del Barroc i principis del Classicisme.
Molt aviat es va convertir en el gènere preferit del públic, que agafarà el model de la Serva Padrona de Pergolesi i aconseguirà el seu màxim esplendor en les òperes de W. A. Mozart. A pesar d’utilitzar les mateixes característiques musicals que l’òpera seriosa, l’òpera bufa contava amb algunes particularitats:
  • Els arguments recullen temes de la vida quotidiana, donant-los un caràcter còmic i en ocasions sentimental.
  • Utilitzen l’idioma de cada país i en ocasions substitueixen els recitatius per parts parlades.
  • Els duets i els conjunts vocals es van anar fent cada vegada més habituals.
  • En els finals d’acte els personatges entraven de manera gradual, de forma que la tensió anava augmentant i es resolia quan tots cantaven al final.
  • El llenguatge que utilitzaven era assequible, sense grans grandiloqüències.
Es tracta per tant d’una òpera molt més fresca i alegre que la seriosa. Açò no és d’estranyar si tenim en compte que la seva principal missió era la d’entretenir al públic, cada cop més ampli i sense coneixements musicals. Mozart, que com hem dit serà un dels principals compositors d’aquest gènere, escriurà òperes bufes tant en italià “Las bodes de Fígaro” com en alemany “La flauta Màgica”. L’òpera bufa italiana va arribar a tota Europa. En Alemanya es denomina Singpiel i en França s’anomena Òpera Còmica.

LA MÚSICA INSTRUMENTAL:

AGRUPACIONS INSTRUMENTALS

La música instrumental del Classicisme va a girar en torn a tres agrupacions característiques:
  • LA MÚSICA DE CAMBRA:

Anomenarem així a la música composta per a un grup reduït d’instruments, en contraposició a la música d’orquestra. El nom ve dels llocs en els que assajaven petits grups de músics durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. A aquestes habitacions, no molt grans, s’anomenaven cambres.
Relegada fins aleshores als salons de l’aristocràcia, la música de cambra començarà poc a poc a difondre’s en petites sales de concert i en cases particulars, Açò ve provocat per l’accés de la burgesia a la pràctica instrumental i als coneixements musicals i també perquè econòmicament una agrupació de cambra era molt més rentable que una orquestra.
Amb freqüència, els compositors rebien encàrrecs de música senzilla que podia ser interpretada per aficionats.
Les obres de cambra podien ser per a un instrument solista (com el piano o la guitarra), per un trio (per exemple un violí, un piano o un violoncel)...; però sens dubte les agrupacions de cambra que es convertirien en favorites foren el quartet de corda (dos violins, viola i violoncel) i el quintet (que sumava a aquests instruments del quartet un instrument de vent).
No obstant això, dintre d’aquest tipus de música caben totes les possibilitats d’instruments i agrupacions que podem imaginar, sempre que no siguin grups massa nombrosos.
  • LA MÚSICA D’ORQUESTRA:

Durant el Classicisme, l’orquestra evoluciona fins a convertir-se en un dels mitjans d’expressió més utilitzats per els compositors.
La constitució de les orquestres va a seguir depenent de els possibilitats econòmiques i de la disponibilitat d’instruments. No obstant això, les orquestres poc a poc es van anar uniformitzant, de manera que cap a finals del segle XVIII ja podem parlar d’un nou model d’orquestra clàssica amb una secció de corda (violins, violes, violoncels i contrabaixos), una de vent (flautes, oboès, clarinets, fagots, trompes...) i una de percussió (timbales, plats...).
En aquesta concreció de l’orquestra va haver un personatge que va influir en gran mesura: Johann Stamitz. Aquest home fou promotor i director de l’Escola de Mannheim, una escola de música situada en aquesta localitat alemanya que en la seva època va contar amb la millor orquestra del món.
Dintre de les novetats que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra podem destacar les següents:
    • Disciplina en l’estudi: a la seva orquestra se li coneixia amb el sobrenom de “Exercit de generals”.
    • Treball per seccions instrumentals: abans de començar amb els assajos generals.
    • Recerca i desenvolupament del color orquestral: l’orquestra s’ha de comportar com un sol instrument, no com un conjunt d’instruments.
    • Incorporació de nous recursos que augmenten les possibilitats tímbriques de l’orquestra com el crescendo i el diminuendo.

Moltes d’aquestes i altres innovacions que Stamitz introdueix en el món de l’orquestra segueixen vigents avui en dia.

LES FORMES INSTRUMENTALS

Durant el Classicisme, els compositors van a treballar moltes formes musicals, que adaptaven les necessitats de les seves demandes o a les seves despeses. Algunes formes que destacaren foren el divertiment, la serenata o la cassació. No obstant això, les tres formes més importants de l’època foren les següents:
  • LA SONATA:

Aquesta forma instrumental sorgida al Barroc, es convertirà durant el Classicisme en el principal model de composició per a la música instrumental de l’època.
Es tracta d’una obra musical composta per a teclat o per a altre instrument acompanyat normalment per un instrument de teclat. La sonata consta de quatre parts denominades moviments. Cada un d’aquests moviments es distingeix per el seu tempo i per la seva estructura, diferent dels altres.
  1. Ràpid (Allegro) en la tonalitat principal.
  2. Lent (Andante o largo) en una tonalitat veïna.
  3. Lleuger (sol ser un Minueto) tonalitat lliure.
  4. Ràpid (Allegro o presto) tonalitat principal.
  •       LA SIMFONIA:

Podem dir que és una sonata construïda per a una orquestra completa tot i que de forma més complexa. Tenia, en principi, tres parts o moviments que després es convertiran en quatre. Es considera a Haydn com el compositor que va donar la forma definitiva a aquest gènere, tot i que els músics de l’Escola de Mannheim també desenvoluparen aquest gènere en gran mesura.
Les orquestres simfòniques reben aquest nom, ja que en principi eren concebides per a interpretar simfonies.
Per a numerar les simfonies s’utilitza el nombre d’ordre en el que s’han compost. Per això parlem de la 5ª simfonia de Beethoven o la 83 de Haydn. Moltes d’eles també tenen un sobrenom; per exemple, la tercera de Beethoven es coneix com “La Heroica” i la 101 de Haydn es coneix com “La Simfonia del rellotge”.
Entre els millors compositors de simfonies podem nombrar:
    • Haydn: que va compondre més de 100.
    • Mozart: que va compondre 41.
    • Beethoven: que va crear 9 simfonies.
  • CONCERT PER A INSTRUMENT SOLISTA I ORQUESTRA:

És una forma musical basada en l’alternança entre un instrument solista i tota l’orquestra. Generalment, la forma del concert és la mateixa que la de la simfonia però prescindeix del tercer moviment.
Aquest tipus d’obres es va convertir en un dels favorits dels compositors del Classicisme, ja que va conjuminar en una sola forma, els nous avenços de l’orquestra (timbre orquestral i novetats de l’Escola de Mannheim) i el virtuosisme del solista.
En un principi, l’instrument que més utilitzaven els compositors per a realitzar el paper de solista era el violí. No obstant això, poc a poc es van anar escrivint concerts per a altres instruments (violoncel, flauta travessera, trompeta, clarinet).

ELS INSTRUMENTS

Durant el període del Classicisme els instruments experimenten canvis notables. Alguns dels instruments de l’època barroca van caient en desús. Per exemple el clavicèmbal es reemplaçat pel piano, que posseeix millors possibilitats dinàmiques que el primer. Altres com el llaüt, la flauta de bec o la viola de gamba tendeixen a desaparèixer, ja que les seves característiques tímbriques no s’adeqüen al nou estil musical.
Altres instruments, sobre tot els de vent, milloraran les seves possibilitats ja que seran millorats tècnicament per els constructors. Açò permetrà ampliar registres, millorar timbres...
Una de les grans aportacions del Classicisme fou la millora i incorporació del clarinet a l’orquestra. Aquest instrument de vent va fascinar a Mozart, que va composar per a ell un dels seus millors concerts.

ELS COMPOSITORS:
  • Ludwig van Beethoven.
  • Luigi Boccherini.
  • Christoph W. Gluck.
  • Franz Joseph Haydn.
  • Wolfgang Amadeus Mozart

LA DANSA CLÀSSICA:

A finals del segle XVIII es van a produir una sèrie de canvis molt importants per a l’evolució de la dansa. Un d’ells fou l’accés de les dones als ballets oficials. De fet, fins a aquest moment sols es permetia ballar a les dones en les festes cortesanes. En les representacions teatrals i operístiques els papers femenins eren assumits per homes vestits de dona.
Altre aspecte destacable fou que la dansa es va independitzar de l’òpera. A partir d’aleshores, el ballet va posar en escena una història concreta, amb ajuda de música però sense ajuda de cantants que l’expliquessin.
La dansa del Classicisme hereta el sistema barroc de Feuillet, però s’anirà complicant fins a convertir-se en un art difícil i rigorós. Els ballarins tenen que realitzar una sèrie de moviments complexos per als que necessitaran una gran especialització. Naixeran així els ballarins professionals, que dedicaran la seva vida al ballet. És el que ha arribat fins als nostres dies com a dansa clàssica.
No obstant això, en els salons de la noblesa, es seguiran realitzant danses de nobles, heretades del període anterior. En aquest tipus de balls la influència francesa es va fer patent en tota Europa, per el que totes eixes danses tindran un caràcter delicat, elegant i fi a l’estil francès.

No hay comentarios: