UNITAT 2: LA VEU

LA VEU I EL CANT

VEU PARLADA I CANT.

La veu parlada és un conjunt de sons que tenen una altura indeterminada.

Aquests sons, articulats en nombroses combinacions, configuren les paraules i les frases que fem servir per comunicar-nos oralment en els diversos idiomes.

En canvi, quan cantem, la veu emet sons que tenen una altura determinada.

Aquests sons, emesos en diverses combinacions d’altura i de durada (notes i figures), donen lloc a les melodies vocals o cançons.

• Veu natural:

La veu natural és la que fem servir la majoria de personen, inclosos molts cantants professionals de música lleugera. Si s’ha de sentir en grans espais és necessari que l’amplifiquem per mitjà d’un micròfon.

• Veu impostada:

La veu impostada és la que fan servir els cantants d’òpera. Per impostar la veu cal una tècnica que consisteix a treballar tant com es pugui les possibilitats de ressonància sonora que ens ofereix el nostre cos i que se situen en les cavitats bucal i nasal, i al pit.

Utilitzant aquesta tècnica la veu adquireix molta més intensitat, i per això resulta innecessari, a les sales de concert i als teatres, l’ús de micròfon per amplificar el so.

LA CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS.

Les veus es poden classificar:

• Segons si són veus infantils, veus de dona o veus d’home.
• Segons el seu àmbit melòdic o “tessitura” (és a dir, des de la nota més greu a la més aguda que es pot emetre amb una bona qualitat de so).

Recorda que no hi ha dues veus iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues empremtes digitals o dos iris oculars iguals.

A més de la tessitura, cada veu té un timbre personal i únic, amb uns harmònics que permeten distingir-la de totes les altres. Una veu pot ser fosca, vellutada, brillant, clara, metàl·lica...

L’APARELL FONADOR

L’aparell fonador està integrat per tots aquells òrgans que intervenen en l’emissió de la veu parlada o cantada.

Consta del sistema respiratori (que s’encarrega de l’emissió de la columna d’aire), de les cordes vocals (que vibren i produeixen ones sonores) i de les cavitats de ressonància (que amplifiquen el so).

L’EMISSIÓ DE LA VEU.

L’aparell fonador està íntimament lligat al de la respiració. Quan inspirem, l’aire entra pel nas o pe la boca, passa per la faringe i la laringe, i baixa per la tràquea fins als pulmons. Quan expirem, l’aire recorre el camí invers.

El so es produeix durant l’expiració; l’aire puja per la laringe i fa vibrar les cordes vocals. Aquesta vibració produeix l’emissió d’ones sonores.

Les cavitats de ressonància amplifiquen les ones sonores que produeixen les cordes vocals. Sense els ressonadors, la veu seria gairebé imperceptible; a més, els ressonadors són els responsables del timbre propi de cada persona. Les cavitats de ressonància es troben en els ossos de la cara, a les fosses nasals, a la boca i a la faringe, i a la caixa toràcica.

La respiració:

• Durant la inspiració el diafragma es contreu i baixa, la caixa toràcica s’eixampla i els pulmons s’omplen d’aire.
• Durant l’expiració el diafragma es relaxa, el tòrax s’encongeix i els pulmons es buiden.

Les cordes vocals:

Són uns plecs de la mucosa laríngia disposats horitzontalment. S’ajunten i se separen amb molta rapidesa i mobilitat.

•  Les cordes vocals estan separades durant la respiració.
• Les cordes vocals s’ajunten durant l’emissió de so.

LA COMUNICACIÓ ORAL.

Els éssers humans ens podem comunicar amb els altres per mitjà del llenguatge corporal (els gestos, l’expressió de la cara...), el llenguatge escrit, l’artístic (la pintura, l’escultura...) etc. Però, sens dubte, el llenguatge que fem servir més és el llenguatge oral.

L’aparell fonador i l’aparell auditiu ens permeten disposar d’un centre d’emissió sonora (la veu) i d’un centre de recepció sonora (l’oïda). Dit d’una altra manera, els aparells fonador i auditiu són els que fan possible el llenguatge oral.

Treure el màxim partit de la nostra veu pot ser de molta ajuda a l’hora de comunicar-nos amb els altres. Encara que no podem canviar el timbre de la veu, podem aprendre a modular-la, tot variant l’entonació i la intensitat del discurs, i fins i tot el flux de les paraules, que pot ser accelerat o pausat.

A més, captarem millor l’atenció de les persones que ens escolten si tenim una bona dicció i fem servir adequadament la llengua i els llavis per articular les paraules.

CONSELL PER TENIR CURA DE LA VEU

La veu és un instrument que ens permet expressar-nos i comunicar-nos amb els altres. Per aquesta raó és important que aprenguis a tenir-ne cura i a preservar-la. Evita cridar i parlar en ambients sorollosos o contaminats (fum, manca de ventilació...). Les cordes vocals es poden inflamar i aleshores no vibren correctament. Si et quedes afònic, el millor que pots fer és no parlar. No fumis. El tabac afecta la salut en general i, concretament, el bon funcionament de l’aparell respiratori i fonador. Molts fumadors pateixen de ronquera i d’una inflamació crònica de la laringe. No forcis la veu quan cantis. Durant la fase de la pubertat es produeix el canvi de la veu. En allargar-se les cordes vocals canvien el timbre i el registre vocal: la veu infantil deixa pas a la veu de dona i d’home adults. Respira correctament. Una bona respiració es fa pel nas, per escalfar l’aire, fent servir el diafragma (respiració baixa) i sense aixecar la clavícula (respiració alta).

LES AGRUPACIONS VOCALS.

L’ésser humà fa mil·lennis que fa servir el cant mentre realitza les seves activitats. Durant la prehistòria i l’antiguitat, el cant i la dansa s’utilitzaven per celebrar rituals. Des d’aleshores formen part de la vida social de les dones i dels homes.

Les formacions dedicades al cant han anat variant en cada època i s’han ajustat a les necessitats i als gustos del moment.

Les podem classificar segons el nombre de components, és a dir, considerant si les agrupacions són petites, mitjanes o grans.

Agrupacions petites:

Estan integrades per un nombre reduït de cantants: duo, trio, quartet, quintet, sextet, septet... Les veus poden ser només masculines, només femenines o de tots dos sexes.

Les formacions vocals petites van tenir el seu moment d’esplendor en l’època en què els reis i la noblesa vivien en castells i palaus. Com que comptaven amb pocs cantants, resultaven adequades per actuar dins de les estances o cambres reials; és per això que la música culta per ser interpretada per agrupacions petites s’anomena “música de cambra”.

Agrupacions mitjanes:

Reben el nom de cor o coral. Les corals no tenen un nombre concret de cantants i poden ser de veus iguals (femenines o masculines) o de veus mixtes.

Tot i que segueixen l’esquema de les agrupacions petites, que sovint fan servir veus mixtes, les corals compten amb un nombre més elevat de cantants en cada tessitura per poder augmentar d’aquesta manera el volum i la potència del cor. Generalment, les agrupacions mitjanes no sobrepassen els 15 o 20 membres.

Agrupacions grans:

Estan formades per un gran nombre de cantants, que poden arribar al centenar. Poden ser mixtes o no i, segons el repertori que interpreten, reben els noms següents: gran cor o coral, orfeó i escolania (integrada únicament per veus infantils).

Independentment de si és petita, mitjana o gran, en cada tipus d’agrupació hi pot haver un solista. El solista o la solista canta sol o bé canta una part (veu principal o lead) que destaca per sobre de les altres veus. Pot ser una veu infantil o bé una veu femenina o masculina adulta.