MEDITERRANI
2ª part
2ª part
Els mariners van acabar de desembarcar el material que portaven als vaixells. Tothom hi va ajudar i la feina quedà enllestida ben aviat. Llavors es dedicaren a xerrar, a tombar per l'illa, a jugar a jocs de taula... i a preparar el dinar, que amb tantes panxes per omplir els cuiners s'hi havien de posar ben aviat. Del rebost dels vaixells en sortiren menjars de cada racó de mar i el menú començava a ser d'allò més variat: cus-cus, salses de gustos variats, pasta diversa, arrossos, coques de blat, bons vins, fruites diverses, dolços de mel, tès i tissanes. Un menú que deixà els mariners ben tips i contents i no tardaren en quedar-se mig endormiscats sobre la sorra de la platja. El lleuger ventijol que venia del mar semblava que els portés una fina veu que els acaronava el son.
Nani- Túnez
Nani- Túnez
Quina melodia més bonica que ens han portat aquests mariners de terres pròximes a Melita, de terres tunissianes. Una bonica cançó de bressol.
Molts dels mariners de la platja es quedaren dormits del tot en acabar la cançó, i els nous arribats atracaren el seu vaixell al costat dels altres i començaren a baixar a la sorra sense fer gaire xivarri.
Però la tranquil·litat va durar ben poc. Des de dins del bosc es sentí una remor de passos i veus d'home que s'apropaven. Alguns mariners es van despertar alertats pel soroll. Cada vegada les veus s'escoltaven de més aprop; era clar que es dirigien cap a la platja.
Molts dels mariners de la platja es quedaren dormits del tot en acabar la cançó, i els nous arribats atracaren el seu vaixell al costat dels altres i començaren a baixar a la sorra sense fer gaire xivarri.
Però la tranquil·litat va durar ben poc. Des de dins del bosc es sentí una remor de passos i veus d'home que s'apropaven. Alguns mariners es van despertar alertats pel soroll. Cada vegada les veus s'escoltaven de més aprop; era clar que es dirigien cap a la platja.
Bubamara (Balcans)
Qui devia ser aquella gent que venia pel bosc? Tots els que érem allí havíem arribat per mar.
Dels primers pins que llinden amb la platja en va començar a sortir homes que, per la roba que portaven, semblaven també mariners. Caminaven xerrant i rient entre ells, i en veure tota la gent que hi havia a la platja alleugeriren el pas amb crits d'alegria per saludar-se i donar-se la bevinguda.
- Bona tarda a tothom. - Va dir un mariner que semblava ser el capità. - Venim de les terres dels Balcans. Vam arribar ahir a la tarda i hem deixat el vaixell a la primera platja que vam trobar, a la part nord d l'illa. perquè de la tempesta que ens va caure a sobre se'ns va foradar la vela del pal major i sense ella no podíem seguir el camí. Així doncs, hem fet nit al vaixell i aquest matí ens hem llevat ben aviat i ens hem posat a caminar... fins ara, que ja us hem trobat.
Els mariners de la platja els oferiren menjar i beure, ja que després de tantes hores caminant devien d'estar ben cansats i assedegats. Van endrapar fins que no pogueren més. Mentrestant, els altres mariners començaren a adequar el lloc per poder fer l'assemblea on es parlaria i es debatria sobre el nostre mar. Alguns van anar a buscar llenya, altres preparaven ja el sopar, uns estaven pescant musclos a les roques, d'altres feinejaven tragalets amunt i avall... entre ells parlaven i opinaven sobre l'important tema que els havia citat allí.
Salam Aleikum- Marroc
Dels primers pins que llinden amb la platja en va començar a sortir homes que, per la roba que portaven, semblaven també mariners. Caminaven xerrant i rient entre ells, i en veure tota la gent que hi havia a la platja alleugeriren el pas amb crits d'alegria per saludar-se i donar-se la bevinguda.
- Bona tarda a tothom. - Va dir un mariner que semblava ser el capità. - Venim de les terres dels Balcans. Vam arribar ahir a la tarda i hem deixat el vaixell a la primera platja que vam trobar, a la part nord d l'illa. perquè de la tempesta que ens va caure a sobre se'ns va foradar la vela del pal major i sense ella no podíem seguir el camí. Així doncs, hem fet nit al vaixell i aquest matí ens hem llevat ben aviat i ens hem posat a caminar... fins ara, que ja us hem trobat.
Els mariners de la platja els oferiren menjar i beure, ja que després de tantes hores caminant devien d'estar ben cansats i assedegats. Van endrapar fins que no pogueren més. Mentrestant, els altres mariners començaren a adequar el lloc per poder fer l'assemblea on es parlaria i es debatria sobre el nostre mar. Alguns van anar a buscar llenya, altres preparaven ja el sopar, uns estaven pescant musclos a les roques, d'altres feinejaven tragalets amunt i avall... entre ells parlaven i opinaven sobre l'important tema que els havia citat allí.
Salam Aleikum- Marroc
Tothom es girà sorprès per aquell crit i mirà lluny del mar. El crit provenia d'un vaixell que s'apropava amb rapidesa a la platja.
Aquella embarcació havia salpat feia pocs dies de les costes marroquines, tocant a l'Estret de Gibraltar. Havia anat vorejant tota la costa mediterrània fins al Cap Bon, des d'on s'endinsà mar enllà fins arribar a l'illa. Es tractava d'un "vaixell escombraire" que anava recollint amb les seves xarxes tota mena de deixalles que trobava al seu pas: plàstics de tota mena, llaunes d'oli, fustes trencades, matalassos, pneumàtics... i ho portava tot a una deixalleria que hi ha al costat del seu port per poder-ho reciclar. Els mariners de terra, al veure de quina mena de vaixell es tractava, arrencaren a aplaudir quan aquest ancorà a la platja. Els mariners marroquins baixaren del vaixell amb el cap ben alt i agraïts per aquella calurosa benvinguda.
La platja estava ocupada per desenes de mariners de tot arreu, allò semblava l'ONU. No hi cabia ningú més, i molts creien que ja no vindria cap més vaixell, però decidiren esperar fins que el sol marxés del tot. I van fer bé, perquè just quan les ombres començaren a aparèixer, arribà l'última embarcació solcant les ones, ajudada pel vent que l'impulsava cap a la costa. Era un vaixell petit i molt ràpid, que venia de les costes gregues, i en un tres i no res els seus homes ja havien ancorat i baixat a la platja per afegir-se als altres mariners.
Ara sí que hi eren tots!!! Van sopar amb alegria i xerrameca tots plegats. Cantant, menjant, rient, i explicant-se històries i llegendes del mar... Va ser un sopar molt divertit.
Ben entrada la nit, començà la gran assemblea. Tots els mariners dels diferents pobles seien al voltant d'un cercle format per petites fogueres que havien fet a la platja per poder calentar-se de la fresca i poder veure's les cares per parlar. Un dels mariners s'aixecà i encetà el debat dient en veu alta:
- El mar diu que ja no aguanta més, que l'hem d'ajudar; que per això a tots ens ha citat en aquesta illa, a Melita, per trobar una solució. I l'hem de trobar sigui com sigui.
Tots estigueren d'acord amb aquelles paraules. Un altre mariner demanà la paraula:
- Si ha sigut el mar qui ens ha avisat, la cosa és més seriosa del que ens pensem.
- Ja fa temps que ens està avisant. - Saltà un altre. - Però nosaltres no ho hem sabut veure.
- A la nostra terra tenim un mar que ja fa temps que està negre!!!
- I nosaltres un que fins i tot està mort!!! Ja em diràs.
- Doncs si no volem que passi el mateix amb el Mediterrani, alguna cosa haurem de fer, no? - Tots assentiren i digueren que sí que sí que sí...
Van començar a discutir i a parlar de què haurien de fer i de canviar per poder conviure amb el mar sensee perjudicar-lo com ho estaven fent fins ara.
Cadascú hi va dir la seva... prou llençar residus al mar... controlar més la pesca... hem de cuidar més les platges... i vigilar els petrolers i els seus forats... compartir els recursos entre tots serà difícil... no hem de fer tants apartaments a la costa... no al transvassament... i així van estar hores i hores fins que van decidir resumir totes les propostes exposades en un extens manifest que tots els pobles es comprometeren a posar en pràctica tan bon punt arribessin a la seva terra.
Així doncs, i resumint aquesta història, la solució més important al problema que tenim és ben senzilla: hem de saber conviure amb el mar i saber conviure amb tots els pobles del nostre mar.
Dit així sembla tan fàcil...
Tan de bo fos així de fàcil...
Rumba Del Mar- Catalunya
Aquella embarcació havia salpat feia pocs dies de les costes marroquines, tocant a l'Estret de Gibraltar. Havia anat vorejant tota la costa mediterrània fins al Cap Bon, des d'on s'endinsà mar enllà fins arribar a l'illa. Es tractava d'un "vaixell escombraire" que anava recollint amb les seves xarxes tota mena de deixalles que trobava al seu pas: plàstics de tota mena, llaunes d'oli, fustes trencades, matalassos, pneumàtics... i ho portava tot a una deixalleria que hi ha al costat del seu port per poder-ho reciclar. Els mariners de terra, al veure de quina mena de vaixell es tractava, arrencaren a aplaudir quan aquest ancorà a la platja. Els mariners marroquins baixaren del vaixell amb el cap ben alt i agraïts per aquella calurosa benvinguda.
La platja estava ocupada per desenes de mariners de tot arreu, allò semblava l'ONU. No hi cabia ningú més, i molts creien que ja no vindria cap més vaixell, però decidiren esperar fins que el sol marxés del tot. I van fer bé, perquè just quan les ombres començaren a aparèixer, arribà l'última embarcació solcant les ones, ajudada pel vent que l'impulsava cap a la costa. Era un vaixell petit i molt ràpid, que venia de les costes gregues, i en un tres i no res els seus homes ja havien ancorat i baixat a la platja per afegir-se als altres mariners.
Publish at Scribd or explore others:
Ara sí que hi eren tots!!! Van sopar amb alegria i xerrameca tots plegats. Cantant, menjant, rient, i explicant-se històries i llegendes del mar... Va ser un sopar molt divertit.
Ben entrada la nit, començà la gran assemblea. Tots els mariners dels diferents pobles seien al voltant d'un cercle format per petites fogueres que havien fet a la platja per poder calentar-se de la fresca i poder veure's les cares per parlar. Un dels mariners s'aixecà i encetà el debat dient en veu alta:
- El mar diu que ja no aguanta més, que l'hem d'ajudar; que per això a tots ens ha citat en aquesta illa, a Melita, per trobar una solució. I l'hem de trobar sigui com sigui.
Tots estigueren d'acord amb aquelles paraules. Un altre mariner demanà la paraula:
- Si ha sigut el mar qui ens ha avisat, la cosa és més seriosa del que ens pensem.
- Ja fa temps que ens està avisant. - Saltà un altre. - Però nosaltres no ho hem sabut veure.
- A la nostra terra tenim un mar que ja fa temps que està negre!!!
- I nosaltres un que fins i tot està mort!!! Ja em diràs.
- Doncs si no volem que passi el mateix amb el Mediterrani, alguna cosa haurem de fer, no? - Tots assentiren i digueren que sí que sí que sí...
Van començar a discutir i a parlar de què haurien de fer i de canviar per poder conviure amb el mar sensee perjudicar-lo com ho estaven fent fins ara.
Cadascú hi va dir la seva... prou llençar residus al mar... controlar més la pesca... hem de cuidar més les platges... i vigilar els petrolers i els seus forats... compartir els recursos entre tots serà difícil... no hem de fer tants apartaments a la costa... no al transvassament... i així van estar hores i hores fins que van decidir resumir totes les propostes exposades en un extens manifest que tots els pobles es comprometeren a posar en pràctica tan bon punt arribessin a la seva terra.
Així doncs, i resumint aquesta història, la solució més important al problema que tenim és ben senzilla: hem de saber conviure amb el mar i saber conviure amb tots els pobles del nostre mar.
Dit així sembla tan fàcil...
Tan de bo fos així de fàcil...
Rumba Del Mar- Catalunya
Oh, Mediterrani!!!, petit - gran mar tan nostrat, tan viu i tan ple de vida;
ets l'espina dorsal de nostra cultura i lligam entre pobles,
creences i vides. Ones fugisseres que van i vénen
com petites gotes missatgeres mullades de poesia, de tonades,
de vivències, de cançons i tradicions, que arriben a les costes
de tots els pobles que vorejes. Moltes d'elles perduren i
segueixen encara mullant els sentits dels teus hereus terrestres.
Som aigua, som mar, som fruit de tu, som part de tu.
ets l'espina dorsal de nostra cultura i lligam entre pobles,
creences i vides. Ones fugisseres que van i vénen
com petites gotes missatgeres mullades de poesia, de tonades,
de vivències, de cançons i tradicions, que arriben a les costes
de tots els pobles que vorejes. Moltes d'elles perduren i
segueixen encara mullant els sentits dels teus hereus terrestres.
Som aigua, som mar, som fruit de tu, som part de tu.
FI
No hay comentarios:
Publicar un comentario