CARACTERÍSTIQUES DEL JAZZ:
Definicions:
La procedència de la paraula jazz ens es desconeguda, però sembla ser que prové del mot jass i que s'associa aquesta paraula amb vitalitat i sexualitat.
Sempre s'ha dit que no hi ha cap definició del jazz universalment acceptada com a vàlida perquè doncs sota el concepte de jazz s'inclouen músiques d'estils diversos que van des del jazz d'estil New Orleans fins a diverses formes de jazz actual com l'àcid jazz, sense comptar amb les formes que en consideren antecedents del jazz com les worksongs, el blues, els espirituals, el gospel i el ragtime.
Els intents de donar una definició precisa han fracassat moltes vegades:
- Dialecte americà fortament influenciat pels negres.
- Idioma de la música ballable americana des de 1915.
- Forma especial d'execució en que la improvisació té un paper considerable i l'estil té major importància que el repertori i la matèria sonora (definicions puristes).
- Estil artístic musical sorgit als EEUU gràcies al trobament de la cultura negra amb la música europea.
També s'ha dit que el jazz es pot considerar la unió musical de dos continents, Europa i Àfrica, en un altre continent, Amèrica.
Característiques:
Trets característics de la música de jazz en els que semblen estar d'acord la majoria d'estudiosos:
- Es desenvolupa al sud-est dels EEUU. No es pot precisar una data exacta d'inici però és a començaments d'aquest segle quan s'inicia una música que es pot començar a anomenar jazz. En aquest naixement, és de gran importància una ciutat: New Orleans.
- Neix en la comunitat negra del sud-est dels EEUU en entrar en contacte les formes musicals pròpiament negres (influïdes per la música africana) amb la tradició musical popular europea, mentre que el ritme i el fraseig es podria considerar que deriven de la música africana.
- De la música africana es detecten les següents característiques:
- Gran importància del ritme (també polirítmies).
- La forma responsorial o repetició d'una frase musical acabada de produir-se a manera de "crida i resposta".
- L'associació entre la música i la dansa (fins el anys 40 la música de jazz era una música per ser ballada més que no pas escoltada).
- Gran importància de la improvisació en l'execució musical que converteix cada interpretació en una única i irrepetible (sense improvisació no es pot parlar de jazz.
- Una relació especial amb el tempo que moltes vegades es defineix com a swing i que consisteix entre d'altres coses en no recolzar el fraseig en els temps principals del compàs sinó més aviat al seu entorn.
- La tendència a utilitzar síncopes i l'accentuació dels temps febles del compàs.
- La sonoritat personal dels seus intèrprets vocals i instrumentals. Aquests últims intenten imitar el so, el color, les inflexions i els laments de la veu negra cantada.
PRECEDENTS DEL JAZZ:
La població esclava americana s'origina en una gran regió de l'Àfrica Occidental. En el segle XVIII comença el tràfic d'esclaus cap a Amèrica i en el segle XIX els negres americans ja tenen una cultura molt diferent a la dels seus avantpassats. A les zones del sud-est dels EEUU els esclaus negres comencen a fer cants en els llocs de treball: les worksongs.
Worksongs:
Eren cançons que els esclaus negres cantaven mentre treballaven. Els esclaus feien aquests cants en els camps de cotó i de sucre durant la recol·lecció, en els treballs per a la reconstrucció de les vies del tren i carreteres i en els camps de treballs forçats dels penitenciaris.
La línia melòdica d'aquests cants tenia caràcter trist i melancòlic, però rítmic, es cantava independentment del ritme, que es marcava amb les eines de treball. El ritme del treball els servia de base i s'acompanyaven del so de les eines. S'utilitzava com a forma l'estil responsorial (crida i resposta) on un treballador començava i els altres responien coralment amb murmuris, crits o repetint els mateixos versos.
Els espirituals són cançons de tema religiós que les comunitats negres cantaven a les esglésies en les seves celebracions litúrgiques. Aquestes comunitats van acceptar fàcilment el cristianisme integrant-se en les esglésies protestants ja que això els permetia lloar a Déu amb més llibertat i seguint la seva pròpia inspiració.
Cantaven els cants religiosos seguint el seu estil habitual amb accentuacions rítmiques, afegint percussions de palmes en les celebracions i transformant la melodia. Posteriorment es començaren a fer versions polifòniques i amb solistes en que s'establia un diàleg musical entre el predicador i tots els assistents (crida i resposta) que elevava progressivament el to i el ritme. En aquestes celebracions litúrgiques s'arribava a graus d'autèntic èxtasi i exaltació.
Els gospels songs es consideren una evolució dels cants espirituals negres amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre i extravertit. La paraula gospel prové de God spell (Evangeli).
Swing Low, Sweet Chariot (espiritual - gospel)
El blues:
És una forma musical que sorgeix a finals del segle XIX. És una de les principals fonts que van contribuir al naixement del jazz i després també del rock and roll. Són cançons cantades pels negres i deriven de l'evolució de les worksongs. En aquest cant l'esclau expressava la tristesa de la seva situació acceptant amb resignació el seu destí.
El clima del blues és lent, trist, tens i amb una certa dosi d'ironia. Eren peces per ser interpretades al principi com a solista però aviat, es va acompanyar amb l'harmonia, la guitarra o el piano.
Com a forma musical adopta molt sovint una estructura de dotze compassos per cada estrofa dividida en tres versos de quatre compassos musicals cada una. No sempre el vers ocupa els quatre compassos sinó que molt sovint només n'ocupa tres i en deixa el quart per a la improvisació, comentari o contestació instrumental. El més característic és la seqüència d'acords anomenada "roda de blues" que acompanya a l'estrofa, que sempre es la mateixa:
Scott Joplin va ser el més famós compositor de ragtimes (1868 - 1917).
L'estil dixieland:
ELS ANYS 30: NOVA YORK I L'ERA DEL SWING:
Entre el 1929 i el 1934 Amèrica pateix una forta crisi econòmica amb la conseqüent davallada de les borses. Es produeix la segona gran migració de músics, aquesta vegada cap a New York. El barri de Harlem, a l'illa de Manhattan, es converteix en un barri per a gent de color després d'haver estat una zona residencial blanca i per tant en una zona d'activitat musical jazzística amb nombrosos clubs de jazz, entre ells el conegut Cotton Club.
Abans dels anys 30 ja es podien trobar músics continuadors del ragtime, que practicaven el piano-stride. (to stride: donar gambades: (mà esquerra) notes greus en els temps forts i acords en els febles; (mà dreta) la melodia. Fats Waller, va ser el principal intèrpret de piano-stride.
El jazz passa a mans de músics blancs. És l'època del swing i de les grans orquestres iniciada abans per Duke Ellington i Louis Armstrong. La gent després de la crisi necessita ballar i gaudir i ho fan amb aquest nou estil ballable i lleuger.
Duke Ellington
Take the A train (Duke Ellington)
Característiques principals del swing:
Sing, sing, sing (Bennie Goodman)
ELS ANYS 40: EL BE-BOP (1943-53):
El be-bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint.
La crisi que segueix a la segona guerra mundial (1939-1945), fa que les grans orquestres (big bands) desapareguin i es formin grups més reduïts: combos.
El be-bop és un rebuig del comercial swing que intentarà buscar noves sonoritats i noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura amb els atributs que fins llavors havien definit la música de jazz. Sorgeix també com a protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del jazz.
Característiques del BE-BOP:
La línia melòdica d'aquests cants tenia caràcter trist i melancòlic, però rítmic, es cantava independentment del ritme, que es marcava amb les eines de treball. El ritme del treball els servia de base i s'acompanyaven del so de les eines. S'utilitzava com a forma l'estil responsorial (crida i resposta) on un treballador començava i els altres responien coralment amb murmuris, crits o repetint els mateixos versos.
Espirituals negres i Gospel songs:
Els espirituals són cançons de tema religiós que les comunitats negres cantaven a les esglésies en les seves celebracions litúrgiques. Aquestes comunitats van acceptar fàcilment el cristianisme integrant-se en les esglésies protestants ja que això els permetia lloar a Déu amb més llibertat i seguint la seva pròpia inspiració.
Cantaven els cants religiosos seguint el seu estil habitual amb accentuacions rítmiques, afegint percussions de palmes en les celebracions i transformant la melodia. Posteriorment es començaren a fer versions polifòniques i amb solistes en que s'establia un diàleg musical entre el predicador i tots els assistents (crida i resposta) que elevava progressivament el to i el ritme. En aquestes celebracions litúrgiques s'arribava a graus d'autèntic èxtasi i exaltació.
Els gospels songs es consideren una evolució dels cants espirituals negres amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre i extravertit. La paraula gospel prové de God spell (Evangeli).
Swing Low, Sweet Chariot (espiritual - gospel)
És una forma musical que sorgeix a finals del segle XIX. És una de les principals fonts que van contribuir al naixement del jazz i després també del rock and roll. Són cançons cantades pels negres i deriven de l'evolució de les worksongs. En aquest cant l'esclau expressava la tristesa de la seva situació acceptant amb resignació el seu destí.
El clima del blues és lent, trist, tens i amb una certa dosi d'ironia. Eren peces per ser interpretades al principi com a solista però aviat, es va acompanyar amb l'harmonia, la guitarra o el piano.
Com a forma musical adopta molt sovint una estructura de dotze compassos per cada estrofa dividida en tres versos de quatre compassos musicals cada una. No sempre el vers ocupa els quatre compassos sinó que molt sovint només n'ocupa tres i en deixa el quart per a la improvisació, comentari o contestació instrumental. El més característic és la seqüència d'acords anomenada "roda de blues" que acompanya a l'estrofa, que sempre es la mateixa:
Cada quatre és un compàs quaternari
Acords: I = Tònica, IV = Subdominant, V = Dominant
El caràcter del blues també el donen les anomenades blue notes que són la 3ª, 5ª i 7ª de l'escala major rebaixades un semitò.
INICIS:
New Orleans, bressol del jazz:
Després de la guerra de Secessió (1861 - 65) s'aboleix l'esclavitud (1865) i els negres arriben a les grans ciutats com la de New Orleaans per a treballar-hi. Amb ells porten també la seva música (blues, worksongs i espirituals). Els esclaus alliberats poden adquirir instruments musicals en subhastes populars (bàsicament instruments de vent-metall) i els aprenen a tocar amb una tècnica pròpia.
organitzaven les seves pròpies bandes i toquen en els barris baixos de New Orleans (estat de Lousiana).
Els negres escolten les bandes militars, la música sacra de les esglésies i hi afegeixen les palmes i batiment de peus, blues i espirituals: neix el jazz.
Hi ha qui afirma que el jazz comença amb els funerals, doncs les societats benèfiques contractaven bandes de música i els enterraments es feien acompanyats de bandes de música a l'anada cap el cementiri es tocaven músiques lentes i tristes i a la tornada marxes ràpides i alegres.
Del 1900 al 1917 hi ha 3 llocs on es toca música jazz:
- Barri d'Storyville a New Orleans.
- Vaixells de vapor del Mississipi (riverboats) que difonen el jazz cap el nord.
- Desfilades pels carrers (street parades).
El jazz s'estén com a música de ball i entreteniment. Cada local disposava d'una orquestra o només d'un pianista o animador (entertainer): apareix el ragtime.
El ragtime:
És una música composta essencialment per al piano, sense improvisació, que té elements de la música romàntica per a piano del segle XIX, de les marxes (desfilades festives i militars) i de la polka. Tot i que té moltes característiques del jazz com la utilització constant de les síncopes i la utilització del model de "crida i resposta" no es considera pròpiament jazz, precisament per aquesta falta d'improvisació. Tot i això moltes de les seves melodies han servit més tard per improvisar-hi jazz.
El que té d'essencial és el contrast entre una línia de baix de ritme simple i enèrgic (mà esquerra del pianista) i una línia melòdica sincopada (mà dreta del pianista).
Maple leaf rag (Scott Joplin)
L'estil de New Orleans:
La manera de tocar i la composició instrumental de les primeres bandes de música negres determinen el que s'anomena estil New Orleans.
Característiques de l'estil New Orleans:
- Formació de la banda: de 6 a 9 músics.
- Secció rítmica: piano, banjo, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
- Secció melòdica: trompeta (melodia principal), clarinet (contrapunt improvisat), trombó (glissandos).
- Improvisació col·lectiva.
- Accents en temps fort.
- Ús de fórmules sincopades, harmonies elementals i ús del blues.
- Bandes famoses: banda de Buddy Nolden, Banda de Joe Oliver (L. Amstrong).
When the saints go marching in
L'estil dixieland és la imitació que de l'estil New Orleans en feien els blancs. El terme Dixieland prové de "terra Dixie" i així anomenaven als estats situats al sud dels EEUU on hi era New Orleans. Es va agafar aquest nom perquè la primera orquestra que va enregistrar música jazz d'aquest estil va ser la Original Dixieland Jass Band, una orquestra de joves blancs i també perquè aquest gènere va ser practicat sobretot per músics blancs a partir dels anys 50.
BREU HISTÒRIA DEL JAZZ
ELS ANYS 20: CHICAGO:
El 1917, per greus incidents, es tanquen els locals de jazz nocturns: els músics inicien un èxode seguint el riu Mississipi cap els estats del nord i Chicago com a gran ciutat. La primera guerra mundial (1914 - 1918) havia començat i les ciutat del nord necessitaven mà d'obra. Tot i que l'esclavitud estava abolida, els negres vivien separats en barris: South Side a Chicago i Harlem a New York.
- Chicago, Kansas City i New York es converteixen en la meta dels jazzmen.
- Als locals de Chicago es pot escoltar el veritable estil New Orleans, hi actuen els seus representants: King Oliver i la Creole Jazz Band (fundada per ell el 1920), Louis Amstrong, els Hot Five (després Hot Seven).
- És l'època dels primers grans solistes: Louis Amstrong i Duke Ellington.
- Els anys 20 són també els del blues clàssic. Bessie Smith és la millor representant de la misèria, la presó i els amors impossibles.
- En aquest moment també surten al mercat els Race Records, discos enregistrats especialment per a la comunitat negra i que ajuden a difondre el jazz i el blues per tot el territori nord-americà. és l'edat d'or del jazz. Es desenvolupa un nou estil derivat del New Orleans però amb diferències: l'estil Chicago.
Característiques de l'estil Chicago:
- Conjunt de 6 a 9 músics, algunes orquestres sobrepassen els 10.
- Secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
- Secció melòdica: trompeta, clarinet, trombó i per primera vegada incorporació del saxòfon.
- Improvisació individual: predomini dels solistes per damunt del conjunt en les improvisacions. Quan hi ha vàries línies melòdiques, acostumen a anar paral·leles.
- Pulsació rítmica en els temps febles. Es desplacen cap el 2n i 4t temps sobretot a la bateria.
Louis Armstrong:
Louis Armstrong es converteix en la gran figura del jazz d'aquesta època aportant, expressió emotiva, tècnica musical, sentit del swing, vibratos, ornaments i l'scat en l'estil vocal. Ha estat el músic amb més influència en el desenvolupament de la música de jazz.
Entre el 1929 i el 1934 Amèrica pateix una forta crisi econòmica amb la conseqüent davallada de les borses. Es produeix la segona gran migració de músics, aquesta vegada cap a New York. El barri de Harlem, a l'illa de Manhattan, es converteix en un barri per a gent de color després d'haver estat una zona residencial blanca i per tant en una zona d'activitat musical jazzística amb nombrosos clubs de jazz, entre ells el conegut Cotton Club.
Abans dels anys 30 ja es podien trobar músics continuadors del ragtime, que practicaven el piano-stride. (to stride: donar gambades: (mà esquerra) notes greus en els temps forts i acords en els febles; (mà dreta) la melodia. Fats Waller, va ser el principal intèrpret de piano-stride.
El jazz passa a mans de músics blancs. És l'època del swing i de les grans orquestres iniciada abans per Duke Ellington i Louis Armstrong. La gent després de la crisi necessita ballar i gaudir i ho fan amb aquest nou estil ballable i lleuger.
Duke Ellington
Take the A train (Duke Ellington)
Característiques principals del swing:
- Big bands: conjunts de 12 a 16 músics amb una gran importància dels solistes en contrast amb el conjunt. És la formació més gran i complexa del jazz que marcarà una època.
- Secció rítmica: piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.
- Secció melòdica: dues seccions de vent-metall: trompetes i trombons. Una secció de vent-fusta (saxos alts, saxos tenors i clarinets). Els instrumentistes es posen drets quan han de fer solos. Melodies molt més elaborades.
- Estil riff: frases de pregunta-resposta dins de l'orquestra.
- Pulsació rítmica marcada en 4 temps. Els estils anteriors marcaven un ritme de dos cops. En el swing el bombo marca els 4 temps però el 2n i el 4t s'accentuen amb un ritme especial treset de negra i corxera.
- Necessitat d'arranjaments per orquestra, ja que es guanya en complexitat orquestral i es perd en espontaneïtat i improvisació.
- Arranjadors: Duke Ellington, Glenn Miller (aconsegueix una sonoritat especial amb la seva Big Band amb una música més comercial).
- Època de grans solistes:
- Veus: Billie Holiday, Ella Fitzgerald.
- Saxos tenors: Lester Young, Coleman Hawkins.
- Saxos contralts: Benny Carter, Johnny Hodges.
- Clarinetistes: Benny Goodman, proclamat "Rei del swing", primer blanc que desafia la segregació racial integrant diversos músics de color en la seva orquestra.
- Bateries: Gene Krupa, Cozy Cole, Syd Catlet.
- Pianistes: Teddy Wilson, Fats Waller, Count Basie (pianista senzill amb poques notes o acords incisius i orquestra de gran riquesa rítmica).
- Trompetistes: Rex Stewart, Bunny Berigan.
- Època de grans orquestres o big bands:
- La de Benny Goodman.
- La de Glenn Miller, la de Duke Ellington.
- La de Count Basie.
- La de Fletcher Henderson.
- També es desenvolupa l'estil riff amb frases curtes i incisives pregunta-resposta i repeticions, seguint l'esquema de la música africana, amb accents als 4 temps. L'orquestra de Count Basie practica aquest estil i hi actuen personalitats com Billie Holiday i Lester Young (saxo).
Billie Holiday
Sing, sing, sing (Bennie Goodman)
El be-bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint.
La crisi que segueix a la segona guerra mundial (1939-1945), fa que les grans orquestres (big bands) desapareguin i es formin grups més reduïts: combos.
El be-bop és un rebuig del comercial swing que intentarà buscar noves sonoritats i noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura amb els atributs que fins llavors havien definit la música de jazz. Sorgeix també com a protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del jazz.
Característiques del BE-BOP:
- Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i es converteix en un instrument autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar.
- Els instruments toquen les frases a una velocitat tant ràpida que s'elimina qualsevol comparació amb la seu negra. Gran habilitat tècnica dels intèrprets.
- Interval de 5ª disminuïda descendent: és el més popular d'aquesta època i caracteritza harmònicament a aquest estil.
- Improvisacions emmarcades pel tema principal presentat a l'uníson a l'inici i al final de la peça generalment tocat per trompeta i saxo.
- L'harmonia i els ritmes del be-bop són més complexes i la seva interpretació requereix més virtuosisme per part de l'intérpret i més esforç intel·lectual per part de l'oient.
- El piano té una faceta més percutiva.
Charlie Parker
Representants més importants: Charlie Parker, de sobrenom "bird" (saxo), Dizzy Gillespie (trompeta), Thelonius Monk (piano) i Kenny Clarke (bateria).
A aquest estil també se l'anomena, per abreviació, bop i als seus músics boppers.
A PARTIR DELS ANYS 50: COOL JAZZ, THIRD STREAM, HARD-BOP, FREE JAZZ, JAZZ FUSIÓ:
Fins el 1950 la comunitat negra vivia segregada de la resta del país fins que el sistema consumista la va absorbir per crear un mercat encara més nombrós.
Blancs i negres són bombardejats per igual pel consum. El race records van desapareixent i la producció discogràfica s'unifica. El públic ja no decidia entre un tipus de música o altre. era l'aparell comercial el que ho feia imposant les modes.
A partir de 1950 hi ha diferents tendències en el jazz.
- Els innovadors, seguidors del be-bop i que derivaran en estils deferents del jazz.
- Els nous clàssics del jazz, que retornen als origens i donen lloc a altres estils més senzills i comercials: rock, soul, funk, etc.
Els innovadors, seguidors del be-bop, derivaran en els següents estils:
COOL JAZZ:
Apareix cap el 1950 i el practicaran els seguidors de Dizzy Gillespie, havia de ser una música fresca, gens apasionada o emotiva ia amb una pulsació mecànica. El representant més significatiu es Miles Davis.
- Estil sobri, autolimitat, lleuger, relaxat i cerebral a vegades.
- Sonoritats més lleus i tènues.
- S'imprimeix una atmosfera fresca (cool).
Representants: Miles Davis, Lennie Tristano (pianista cec), Stan Getz.
Miles Davis
Stan Getz
All blues (Miles Davis)
THIRD STREAM:
(Tercer corrent) Moviment d'aproximació a la música contemporània culta europea.
És més important la composició que la improvisació en aquest estil que té arranjadors importants: per exemple, Gil Evans arranja el Concert d'Aranjuez per Miles Davis.
El Modern Jazz Quartet és el conjunt més representatiu d'aquest corrent i el músic més famós és Dave Brubeck, alumne de Schonberg i excel·lent compositor.
HARD BOP:
Apareix com a reacció a la degradació dels dos estils anteriors. Retorn a les formes del be-bop inicial però de forma més agressiva. És una repetició històrica de l'enfrontament entre negres i blancs.
THIRD STREAM:
(Tercer corrent) Moviment d'aproximació a la música contemporània culta europea.
És més important la composició que la improvisació en aquest estil que té arranjadors importants: per exemple, Gil Evans arranja el Concert d'Aranjuez per Miles Davis.
El Modern Jazz Quartet és el conjunt més representatiu d'aquest corrent i el músic més famós és Dave Brubeck, alumne de Schonberg i excel·lent compositor.
HARD BOP:
Apareix com a reacció a la degradació dels dos estils anteriors. Retorn a les formes del be-bop inicial però de forma més agressiva. És una repetició històrica de l'enfrontament entre negres i blancs.
- S'inspira en valors més autèntics de la cultura afro-americana.
- Desapareix l'atmosfera cool i s'utilitzen les del gospel, blues i altres típiques dels negres.
El conjunt més representatiu és el dels Jazz Messengers organitzat pel bateria Art Blaquey (1954).
FREE JAZZ:
(També anomenat "nueva ola") Eleva al punt màxim la llibertat dels músics per improvisar, fugint de la tonalitat i formant als inicis en que els músics tocaven de forma espontània.
Característiques:
JAZZ FUSIÓ:
Des dels anys 40 el jazz havia ja incorporat elements de música cubana. Durant els 60 apareixen intents de renovar el jazz amb elements d'altres llenguatges musicals, principalment de la música brasilera amb el ritme de la bossa nova, llatinoamericana i el rock (jazz-rock). Aquesta tendència discutida pels puristes ha anat perdurant fins ara.
Representants: Miles Davis, Stan Getz, Chick Corea.
(També anomenat "nueva ola") Eleva al punt màxim la llibertat dels músics per improvisar, fugint de la tonalitat i formant als inicis en que els músics tocaven de forma espontània.
Característiques:
- Improvisacions continues sobre pocs elements bàsics.
- Es prescindeix d'enllaços harmònics, disciplines i restriccions musicals. L'intèrpret toca el que desitja en cada moment.
- No hi ha un model rítmic fixe, atonalitat, tot val.
- Omette Colemann és el líder d'aquest moviment.
- Free Jazz, és també l'expressió més radical dels moviments dels negres americans en lluita per la consecució dels drets civils.
JAZZ FUSIÓ:
Des dels anys 40 el jazz havia ja incorporat elements de música cubana. Durant els 60 apareixen intents de renovar el jazz amb elements d'altres llenguatges musicals, principalment de la música brasilera amb el ritme de la bossa nova, llatinoamericana i el rock (jazz-rock). Aquesta tendència discutida pels puristes ha anat perdurant fins ara.
Representants: Miles Davis, Stan Getz, Chick Corea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario