INTRODUCCIÓ:
SITUACIÓ
A
partir del Renaixement comença l’Edat Moderna. És un període que compren els
segles XV i XVI, cronològicament es situa entre l’Edat Mitjana i el Barroc. És
una etapa curta, però de les més importants dintre del món cultural i artístic.
En aquesta època podem trobar personatges com Miguel Ángel, Leonardo Da Vinci,
Rafael, El Greco, Cervantes, Shakespeare...; que desenvoluparan la cultura i
l’art com mai abans havia ocorregut.
CONTEXT HISTÒRIC
És
una època en la que el poder esta en mans de les monarquies absolutes, acabant
amb el feudalisme medieval (excepte en Itàlia, on sorgiran ciutats estats). Els
grans nobles i aristòcrates van a ser els mecenes dels artistes, que
treballaran en les seves corts a costa d’un salari. És una etapa de gran
desenvolupament econòmic, milloraran els mitjans de comunicació i els
transports, facilitant la mobilitat dels músics i l’intercanvi i propagació de
les idees musicals.
Per
altra banda, en l’àmbit religiós, la Reforma de Luter i la Contrareforma
Catòlica seran importants per a l’evolució de la música.
CONTEXT CULTURAL
En
l’àmbit cultural un dels ideals que van a triomfar en aquest període és el del
Humanisme, que considera a l´home com el centre de totes les coses, deixant
enrere les idees teocentristes de l’Edat Mitjana.
Algunes
de les característiques culturals d’aquesta etapa es resumeixen a continuació:
- Progressiva
laïcització de l’art: les obres d’art deixen de veure’s com alabances a Déu,
els artistes busquen com a finalitat la bellesa i el plaer dels sentits en les
seves obres.
- El naixement de la
impremta, que permetrà un major desenvolupament de la cultura en tots els seus
àmbits.
- El concepte d’autor:
deixem enrere l’artesà anònim de l’Edat Mitjana per a parlar a partir d’ara
d’artistes que signen les seves obres.
- Tornada als ideals
clàssics: el període de l’Edat Mitjana és vist per els renaixentistes com una
època fosca i sense interès artístic, per tant, menyspreen l’art d’aquest
període per a agafar com a referència l’art clàssic sobre tot de Grècia i Roma.
CONTEXT MUSICAL
Dintre
de l’àmbit de la música es donaran les següents característiques:
- Increment de la
cultura musical, que ve establert per les idees humanistes sobre la importància
de la cultura, a més a més de per la invenció de la impremta, ja que ara es
comença a imprimir les primeres partitures.
- Desenvolupament de la
música profana i instrumental, també influenciats per l’esperit humanista. Cada
vegada es crea més música de caràcter no religiós i en detriment de la música
sacra. Recordem que l’església havia menyspreat la música instrumental, i aquesta
ara experimentarà un gran desenvolupament.
- Professionalització
dels músics: la música segueix creixent en complexitat, com ja ho havia fet en
els últims segles de l’Edat Mitjana. Açò obliga als músics a especialitzar-se i
a dedicar la seva vida a aquest art.
CARACTERÍSTIQUES DE
LA MÚSICA RENAIXENTISTA
La
música del Renaixement sona diferent a la música de l’Edat Mitjana. Açò es deu
a que es van produir una sèrie de canvis, dels quals destaquem els següents:
- Desenvolupament de la
tècnica polifònica: ja en l’Ars Nova
la polifonia havia arribat a una gran complexitat; ara en el Renaixement l’ús
de grups de veus amb diferents timbres i tessitures es generalitzen. En aquest
període podem parlar ja de les quatre veus que arribaran fins als nostres dies
(soprano, contralt, tenor i baix). Dintre de l’àmbit polifònic destaquem dues
tècniques de composició, una contrapuntística (en la que les veus es mouen de
forma independent) i altra homofònica (en la que les veus es mouen de forma
homogènia).
- Substitució del ritme
irregular: degut a la complexitat que havia arribat la polifonia, els sistemes
de notació tenen que desenvolupar-se en quant a la mètrica, per això s’abandona
totalment el ritme lliure del gregorià per a establir una música amb mesures
fixes, en la que les duracions dels sons són absolutes.
- Canvis en l’harmonia:
els compositors van a començar a introduir en les seves obres veus a distàncies
de terceres superposades, que en l’Edat Mitjana no eren utilitzades. Aquesta
utilització de les terceres serà l’antecedent dels acords del nostre sistema
tonal actual.
PERÍODES DE LA MÚSICA
RENAIXENTISTA
El
Renaixement hem dit que compren els segles XV i XVI, dins d’aquest període
podem distingir tres etapes:
- Primer Renaixement: compren la primera meitat del segle XV. Conegut
també com el període franco-flamenc, ja que els ducs de Borgonya (que posseïen
territoris en els Països Baixos, Bèlgica, part de França i Luxemburg) actuaren
com a mecenes d’un grup d’artistes que es convertiran en els més importants
d’aquesta època. Entre els compositors més destacats d’aquesta etapa podem
nombrar a Dufay i Ockeghem. La major part de la música d’aquest autors serà
religiosa (misses i motets). Durant aquest Primer Renaixement serà molt freqüent
la tècnica compositiva denominada contrapunt imitatiu que es basa en projectar
un tema o motiu repetidament entre les diferents veus.
- Alt Renaixement: compren la segona meitat del
segle XV i primera del XVI. Els músics franco-flamencs s’estenen per Europa,
cada territori acull les novetats musicals i les adapta
a el seu estil compositiu. Es creen, per tant, els anomenats estils nacionals.
En Itàlia el gènere que més es va cultivar va ser el madrigal; en Alemanya es
va desenvolupar el lied (cançó) i en França
va destacar la chanson.
- Baix Renaixement: es va desenvolupar durant la segona meitat del segle
XVI. Itàlia es va convertir en el país més important musicalment parlant, les
innovacions més interessants vindran dintre de la música profana; però, les dues
figures més destacades en aquest període es dedicaran a la música religiosa, i
són Giovanni Pierluigi Palestrina i l’espanyol Tomás Luis de Victoria. Els
gèneres més importants segueixen següent el motet i la missa. En aquesta època
també tenim que destacar a l’italià Claudio Monteverdi, mestre indiscutible del
madrigal (del qual va escriure vuit tractats) i figura decisiva en el naixement
de l’òpera, amb Orfeu de 1607.
LA MÚSICA RELIGIOSA:
Durant
el Renaixement, l’església cristiana sofreix lluites internes que finalitzaran
amb la unitat del catolicisme. En alemanya, Marti Luter trenca amb Roma en
l’any 1519, ja que no comparteix algunes de les formes de comportament de
l’església vaticana; va a crear així el protestantisme, que es convertirà des
de llavors i fins als nostres dies en la religió majoritària d’Alemanya. A
aquest fet se li coneix amb la Reforma Protestant, ja que Luter portarà
endavant una sèrie de canvis, alguns dels quals afectaran a la música. Hem de
saber que Luter era un gran estudiós de la teoria musical.
Entre
els canvis més importants destaquem els següents:
- Utilitzar l’alemany
en les celebracions religioses, ja que per a Luter era molt important que la
gent comprengués el que es deia en la litúrgia i que inclòs pogués participar cantant.
Açò no podia ser possible si les celebracions es continuaven realitzant en
llatí, degut a que era una llengua que tan sols era utilitzada per l’església,
no per el poble.
- Evitar la polifonia
complexa, desenvolupant la música homofònica, ja que el gran desenvolupament al
que havia arribat la polifonia feia que no s’entengués el text. Luter crearà
una nova forma musical: el coral, que serà el gènere més important de
l’església protestant. Aquesta forma sol ser una composició senzilla, escrita
normalment a quatre veus, que es canta en alemany i presenta una textura
homofònica.
En
Anglaterra, el rei Enric VIII també es separa de l’església de Roma i crea
l’església anglicana, de la qual es proclama màxim mandatari, i així acapara
tot el poder polític i religiós del seu país. A partir d’aquest moment,
l’església anglicana desenvoluparà una nova forma musical anomenada anthem,
que és un motet a quatre veus, el qual es cantava durant les celebracions
litúrgiques.
L’església
catòlica, preocupada per aquestes lluites internes, decideix reunir-se per a
tractar d’arreglar els mals en els que està submergida. Des de 1545 fins a 1563
es celebra “El Concili de Trent”, en el que es tracten d’establir les
directrius de la nova església catòlica. Algunes de les novetats afectaran al
terreny musical, de les quals destaquem les següents:
- Continuar utilitzant el llatí
en les seves celebracions, ja que per a ells és un signe de unitat cristiana.
Aquesta norma continuarà vigent fins el Concili Vaticà II.
- Evitar la polifonia
complexa a la que s’havia arribat, ja que no era possible entendre els textos
religiosos, i recordem que la principal finalitat de la música religiosa era la
de transmetre el missatge cristià.
- Prohibir els cants
profans en els temples, ja que son territoris sagrats en els que sols es deu
interpretar música religiosa.
Els
gèneres més importants de la música religiosa catòlica seran el motet i la missa
(forma musical complexa, resultat de la
unió de totes les peces de la litúrgia), en els que s’evitarà la complexitat
polifònica. Els compositors principals de l’església catòlica són els italians
Giovanni Pierluigi de Palestrina i Orlando di Lasso (que també realitzaran
nombrosos madrigals), i els espanyols Tomás Luis de Victoria i Cristóbal de
Morales.
MÚSICA VOCAL PROFANA:
A
diferència de la música vocal religiosa, que té un estil internacional ja que
en tots els territoris s’escriu baix les mateixes pautes, la música vocal
profana va a tenir un estil propi en cada país; és el que es denomina com els
“Estils Nacionals”.
Algunes
de les característiques, que al començament del tema citàvem com generals, es
van mantenir, però cada país desenvoluparà diferents tipus de cançons escrites
en les llengües vernàcules (pròpies de cada territori) i no en llatí com succeïa
en la música religiosa. A continuació s’esposen els gèneres més importants
d’alguns països:
- Itàlia: el gènere més important és el MADRIGAL. Es tracta
d’una forma de polifonia complexa escrita per a quatre o cinc veus. Normalment
és música a capella, tot i que se li
pot afegir alguns instruments. És música de caràcter descriptiu escrita en
italià. Sol constar de cinc frases en les que s’intercala un ritornello (breu tornada). Entre els
compositors més importants destaquen: Luca Marenzio, Orlando Di Lasso i Claudio
Monteverdi.
- França: la forma més important d’aquest país és la CHANSON.
És una forma polifònica normalment amb acompanyament instrumental. També és
descriptiu. El compositor més destacat és Clement Janequin.
- Espanya: el gènere que destaca és el VILLANCICO, que és un
gènere que en el seu origen no té res a veure amb el Nadal. És una forma a
quatre veus de textura homofònica amb estructura de Tornada – Copla – Tornada.
El compositor més representatiu d’aquest tipus de música és Juan del Encina i
es conserven moltes d’aquestes peces en un llibre que porta per títol “El
cancionero de Palacio”. Junt amb el VILLANCICO en Espanya també hi haurà altres
gèneres importants com el Romanç o l’Ensalada.
LA MÚSICA
INSTRUMENTAL:
Una de las característiques més
importants del Renaixement va ser el ressorgiment de la música instrumental que
fins ara havia estat marginada. Ara poc a poc anirà guanyant prestigi i
rellevància degut en gran mida a la laïcització de la música promoguda per el
pensament humanista. Per primera vegada en la història es va a compondre música
instrumental pura, sense cap altra finalitat que el plaer de l’oït. Aquest
tipus de música evolucionarà en camp profà ja que l'Església continua amb la
seva prohibició de la utilització de instruments en els actes religiosos.
Altre
aspecte important es que amb la invenció de la impremta es van a difondre molts
llibres amb partitures i teoria musical, per el que molta gent va a poder
aproximar-se al mon de la música i aprendre a tocar un instrument.
Podem
parlar de quatre apartats en els que classificar la música del Renaixement:
- Peces adaptades
d’obres vocals: són obres que primitivament
estaven escrites per a vàries veus i que seran adaptades per a poder
interpretar-les amb instruments polifònics com l’orgue i altres instruments de
teclat. Destaquen en aquest grup formes com el ricercare o la canzona.
- Peces basades en la improvisació: aquestes peces podien ser de dos tipus: o bé
s’improvisava a partir d’una melodia o s’improvisava sobre la marxa. A aquest
tipus de música corresponen gèneres com la fantasia
o la tocata.
- Peces basades en la
variació: es tracta de que l’intèrpret parteix d’un tema
senzill que va repetint successivament incorporant variacions de tot tipus.
Dins d’aquest grup destaquen les diferencias;
aquest va ser el nom que va rebre en Espanya el tema amb variacions en el qual
va destacar el compositor espanyol Antonio de Cabezón.
- Peces creades per a
la dansa: per a aquest tipus de música anem a crear un apartat
especial titulat la dansa renaixentista.
ELS INSTRUMENTS DEL
RENAIXEMENT:
Alguns
instruments de l’època medieval seguiren utilitzant-se durant el Renaixement,
perfeccionant-se i adaptant-se a les noves exigències dels compositors. Com hem
vist en el punt anterior, durant el Renaixement es compon molta música
instrumental, açò farà que molts instruments agafen una gran importància.
A
continuació citarem alguns dels més importants:
AERÒFONS
- Flauta de bec o
flauta dolça: avui en dia s’utilitza amb una finalitat educativa;
fou un dels instruments més populars de l’època. També existien les flautes
travesseres de fusta.
- Cromorno: és un instrument de fusta, de llengüeta doble (com
la dolçaina) que acaba en forma de U.
- Trompetes rectes i
enrotllades: eren fabricades en metall i s’utilitzaven amb fins
militars i en desfilades.
- Xirimia: instrument format per un tub de fusta i llengüeta
doble (paregut als oboès però de major tamany).
- Sacabutx: és l’avantpassat del trombó de vares actual. Està
fabricat de metall.
CORDÒFONS
- La viola da gamba: és un instrument d’arc que pareix una mescla de
guitarra i violoncel. En Espanya el rep el nom de vihuela d’arc.
- La guitarra: es va establir en Espanya procedent dels països àrabs i prompte es va estendre per tota
Europa. Les primitives tenien quatre cordes.
- La vihuela: és un instrument típic
espanyol paregut a la guitarra. Va tenir
gran prestigi en el nostre país de la mà de compositors com Luis de Narváez o
Luis de Milan, els quals s’especialitzaren en aquest instrument.
- El llaüt: és un instrument que arriba de l’Edat Mitjana, però
en el Renaixement es converteix en un dels més importants.
- El clavicèmbal: és un instrument de teclat amb cordes puntejades. Es
va començar a fabricar en Itàlia en el segle XVI.
Per
a alguns d’aquests instruments de corda (la guitarra, la vihuela o el llaüt
entre altres) es va crear un sistema de notació nou que es va anomenar la
tablatura.
La tablatura és un sistema de
notació, aproximadament del segle XV, es propi dels instruments de corda
polsada tals com la vihuela o el llaüt.
En ell, es representa el màstil de l’instrument amb
les seves cordes (en aquest cas sis). Els números indiquen el traste que el
músic ha de tocar sobre la corda en la que està escrit. En la part de dalt
s’escriu una figura que indica el valor que hem de donar a cada una de les
notes, i baix s’escriuen anotacions que mostren la tècnica i l’articulació amb
les que es deu interpretar l’obra.
És un sistema senzill que permet a la gent que no té
estudis musicals iniciar-se en l’aprenentatge d’un instrument.
LA DANSA
RENAIXENTISTA:
La
dansa durant el període del Renaixement va obtenir una gran importància, sobre
tot entre les classes més altes, ja que en totes les celebracions va a estar
present. Però a més a més de la dansa cortesana, va a existir altra dansa menys
refinada i molt més alegre, que va a ser la del poble pla.
Les
danses cortesanes estaven destinades a ser ballades en grans salons. La dansa
era ballada per tots els nobles que participaven en la celebració (el aprendre
els balls era obligatori per als nobles), que anaven vestits amb les seues
millors gales. Els grans vestits eren els que impedien qualsevol tipus de
moviment accelerat i per tant aquests balls van a ser sempre molt pausats i
elegants.
Al
desenvolupament d’aquest tipus de música en aquest període va influir molt
l’evolució de la música instrumental, ja que bona part de aquest música era
dedicada a aquest gènere. Altre dels factors decisius que impulsaren les danses
foren la invenció de la impremta, ja que a partir d’aquest moment es van a
editar el primer llibre de coreografies.
Aquestes
eren algunes de les principals danses renaixentistes:
- La gallarda: és una de les principals
danses de l’època. S’interpretaren amb pas saltat. És una dansa en compàs
ternari i pas alegre. Normalment s’interpretaven després de la pavana.
- La pavana: era sens dubte la dansa més important de l’època.
Era la que obria el ball i normalment sols la ballaven els organitzadors de
l’event. Es pausada i refinada; és un passeig dels rics nobles per a que tot el
mon present els admiri.
- El branle: era una dansa que es ballava en cercle. Els ballarins
s’agregaven i anaven oscil·lant a dreta i a esquerra sense trencar el cercle.
A
més a més podem mencionar altres danses com: el ronde, la tarantel·la, la
sarabanda, la alemanda, el courant, el saltarelo, la calada,...
ELS COMPOSITORS:
Els
compositors més destacats d’aquest període foren:
- Andrea Gabrieli
- Giovanni Gabrieli
- Orlando Di Lasso
- Giovanni Perluigi da
Palestrina
- Tomás Luis de Victoria
