INTRODUCCIÓ:
SITUACIÓ
Es coneix amb el nom de Barroc al període que va des de 1600 fins a 1750.
Està enquadrat entre el Renaixement i el Classicisme. Els fets musicals que
enquadren aquesta etapa són la creació de la primera òpera “Orfeu” de l’italià
Claudio Monteverdi (1607) i la mort de Johann Sebastian Bach (1750), que serà
el geni indiscutible d’aquesta època.
CONTEXT HISTÒRIC
Les monarquies absolutes dominen el panorama polític d’una Europa que està
sumida en un continu de lluites polítiques i guerres. El poder segueix estant
en mans de l’aristocràcia i de l’església que volen mostrar la seva autoritat
organitzant grans espectacles en els que la música sempre estarà present. Es
convertien, per això, en mecenes dels majors artistes, els quals treballaran en
les seves grans corts i palaus.
CONTEXT CULTURAL
El Barroc és una època de gran fecunditat per al mon de la cultura, l’art i
la ciència. En aquesta època es donaran cita personatges importants en el mon
de la literatura com Lope de Vega, Calderón, Cornielle o Moliere; en la pintura
contarem amb artistes com Velázquez, Murillo, Rubens o Rembrant; a més a més de
destacar científics com Galileo Galilei, Torricelli o Newton.
La paraula Barroc significa recarregat, excessiu o adornat, per el que es
comú trobar obres d’art en les que no queda cap espai per emplenar. A açò se li
coneix amb el nom de “Horror Vacui”
(por al buit).
L’home barroc no persegueix la bellesa, tal i com s’havia fet en el
Renaixement, sino que fonamenta el pensament en torn a dos aspectes oposats: la
RAÓ i el SENTIMENT. La raó en quant que intenten buscar la lògica i el costat
científic de tot. El sentiment del ser humà que es farà evident en tots els
camps; en el musical sobretot en l’òpera.
CONTEXT MUSICAL
Aquest pensament barroc (raó – sentiment) es va a fer molt patent en el
panorama musical. Llavors, en aquest període es busca una codificació de tots
els paràmetres musicals (ritme, tonalitat...) com forma de ordenar i
racionalitzar la música. Açò ho podem constatar en la següent frase de J.P.
Rameau (considerat el fundador de la moderna harmonia):
“... la música és una ciència que ha de disposar
d’unes regles ben establertes; aquestes regles han de derivar d’un principi
evident, principi que no pot revelar-se sense l’ajuda de les matemàtiques...”
Però a més a més, es van a crear noves tècniques per a poder expressar de
la millor forma possible els sentiments (monodia acompanyada, contrastes
tímbrics, utilització de dinàmiques...) L’òpera serà el gènere que més desenvoluparà
l’expressió dels sentiments.
CARACTERÍSTIQUES DE LA
MÚSICA BARROCA
Dintre del llenguatge musical barroc es van a donar una sèrie d’importants
novetats que donaran a aquest període una sonoritat característica
indiscutible. A continuació destaquem les més importants:
- La
monodia: els compositors
del Barroc consideraren excessiva la complexitat a la que havia arribat el
contrapunt renaixentista, ja que així no es podia expressar cap tipus de
sentiment. Per això, una de les innovacions que van a crear és la utilització
de la monodia acompanyada (una sola melodia amb acompanyament instrumental).
Aquesta tècnica els va permetre comprendre el text i transmetre una major
expressivitat. En el camp on més es va desenvolupar va ser en l’òpera.
- El
baix continu: és una
línia de notes greus que s’interpreten de forma ininterrompuda des del
començament fins el final de la cançó. La melodia principal és acompanyada per
eixes senzilles notes del baix, però l’intèrpret pot improvisar sobre les
mateixes (mantenint la seva estructura), creant una harmonia que va canviant
durant tota l’obra. Normalment, els instruments que s’encarregaran del baix
continu seran instruments polifònics com l’orgue, el clavicèmbal o l’arpa.
- Establiment
de la tonalitat i del ritme: en el Barroc s’estableix el concepte de tonalitat. Es formulen tractats
d’harmonia en els que s’estableixen unes estrictes normes sobre les tonalitats
i la formació d’acords. A més a més, al llarg del segle XVII es generalitza
l’escriptura de la música utilitzant compassos. La música quedava mesurada per
complet i al darrere es deixava el ritme lliure utilitzat fins ara.
- Naixement
de l’estil Concertato: és una tècnica que naixerà sobretot per
a la música orquestral. Es basava en contraposar diferents plans sonors i
timbres d’un grup d’instruments (tutti, concertino, soli...) És un recurs per a
donar major expressivitat a la música.
PERIODES DE LA MÚSICA
BARROCA
Podem parlar de tres sub-períodes a l’hora d’estudiar la música barroca:
- Primer
Barroc: ocuparia la
primera meitat del segle XVII. Es dona un major predomini de la música vocal
sobre la instrumental. Els compositors realitzaran experiments harmònics que
més tard donaran lloc a la música tonal en cert mode produït per el naixement de
l’òpera. En aquesta època es refusa el contrapunt renaixentista. Els
compositors més destacats són: en Itàlia Claudio Monteverdi, J. Peri, G. Frescobaldi,
i en alemanya M. Praetorius.
- Barroc Mitjà: la música instrumental guanya terreny i es posa a
l’altura de la vocal. S’abandona poc a poc la música modal i hi ha un retorn
cap al contrapunt. Els compositors més rellevants d’aquesta època són: H.
Purcell en Anglaterra i J.B. Lully en França.
- Barroc
Tardà: es dona un
predomini de la música instrumental sobre la vocal. La tonalitat queda
totalment establerta. Les figures més representatives són: els italians A.
Vivaldi, D. Scarlatti i els alemanys J.S. Bach, G.F. Händel i G.P. Telemann.
EL DESENVOLUPAMENT DELS TEATRES
A finals del segles XVII es va a produir una novetat que tindrà molt que
veure en el posterior desenvolupament de la música; aquest fet va ser la
creació dels primers teatres públics. Fins eixe moment, aquell que volgués
escoltar música tenia que anar a l’església o bé ser convidat per les altes
esferes socials a les seves celebracions (possibilitat bastant remota si no
pertanyies a la noblesa). Açò va canviar quan començaren a sorgir els primers
teatres i sales de concerts que s’obrien a tot el públic baix el pagament d’una
entrada. El camp de la música, a partir d’aquest moment s’obri a tota la
població, que necessitades de consum musical acolliran la idea amb gran
acceptació.
D’aquesta manera es començaren a multiplicar els teatres i les sales de
concerts de les ciutats més importants, que aniran a la par amb les sales de
l’aristocràcia. Alguns exemples són:
- FRANÇA:
en Paris, durant el regnat de Lluis XIV, gran aficionat a la música, es
construeix un fascinant palau en Versalles en els que s’estrenaran les obres
del millor compositor del barroc francès: J.B. Lully, que destacarà sobre tot
en el pla del ballet.
- ANGLATERRA:
fou una de les primeres ciutats europees que va contar amb teatres públics. En
1661 es va inaugurar un dedicat exclusivament a l’òpera. En aquests centres
musicals destacarà un música anomenat H. Purcell amb òperes com Dido and Eneas.
- ITÀLIA:
serà el país que estarà al cap en el naixement de l’òpera i dels teatres
públics. Per exemple, en Venècia en 1637 (ciutat que contava amb uns 140000
habitants) existien 17 teatres a més a més de altres centres religiosos on
s’interpretava música.
- ESPANYA:
durant la primera meitat del s. XVIII gaudeix d’un intens ambient musical; en
la cort dels reis espanyols es donen cita alguns músics italians de gran renom
com el castrati Farinelli o D. Scarlatti. Proliferen teatres i sales de
concerts tals com el Coliseu del Buen
Retiro, el Teatre de la Granja o
el dels Caños del Peral (actual
Teatre Real).
LA MÚSICA RELIGIOSA:
La música religiosa, tot i que ha perdut la seva gran hegemonia, segueix
tenint un gran pes en el Barroc. Tant l’església protestant com la catòlica
aprofitaran les innovacions que es donen en la música profana per a crear noves
formes.
Una de les tècniques que més es desenvoluparan dintre
d’aquesta música serà el policoralisme, que es donarà sobre tot en l’escola
veneciana. Aquesta tècnica sorgeix en l’església de Sant Marc (Venècia), que en
el seu espai arquitectònic va permetre la col·locació de dos cors contraposats
. En Roma evolucionarà exigint varis cors que es col·loquen en diferents llocs
de l’església. L’exemple més espectacular l’encontrem en La missa de la catedral de Salzburg, composada per a 53 veus que es
col·loquen en diferents posicions ocupant tot el perímetre de l’església.
Aquesta missa se li atribueix a Orazio Benevoli.
L’església protestant segueix mantenint el coral com a forma més
representativa, i la catòlica continua cultivant motets i misses. Sobre aquests
gèneres s’aplicaran les novetats de la música barroca.
En aquest període, hi ha tres gèneres nous:
- L’oratori: és una espècie d’òpera religiosa, ja que
conta amb els mateixos apartats que aquesta (àries, cors, interludis,
recitatius...). A més a més, té altres similituds com la gran extensió i el
caràcter dramàtic; tot i això en l’oratori encontrem característiques pròpies.
- Els
textos són religiosos, normalment extrets de la Bíblia.
- L’oratori
no s’escenifica.
- S’interpreta
en un lloc de culte sagrat.
- Existeix
la figura d’un narrador que va explicant l’acció mitjançant el recitatiu.
Els grans compositors d’aquest gènere són
G.F. Händel, amb el seu oratori més conegut que és El Messies i J.S. Bach, amb l’obra Oratori de Nadal.
- La
cantata: el terme cantat
significa etimològicament “música per a cantar” i sorgeix en contraposició a la
sonata (música per a sonar). És un gènere que neix dintre de la música vocal
profana, destinat a ser interpretat en els salons de l’aristocràcia; tot i
això, foren els músics de l’església protestant els que el varen convertir en una
forma de música religiosa, canviant el text, que ara es basarà en fragments de
l’Evangeli, salms i altres temes religiosos. La cantata té els mateixos elements musicals que
l’oratori, però es diferència d’aquest en que serà més breu. Les melodies solen
estar dividides en frases que finalitzen amb un calderó (influència coral).
Entre els compositors més destacats podem nombrar
a J.S. Bach i la seva cantata 147 Jesús
la alegria dels homes i a G.P. Telemann.
- La
passió: és un oratori que
tracta exclusivament de la passió i la mort de Jesucrist, inspirant-se en els
Evangelis. En quant a la forma, la passió també té recitatius, àries, cors i
interludis. La figura del narrador és l’evangelista que relata mitjançant un
recitatiu tots els esdeveniments. Els personatges importants de l’Evangeli són
interpretats per els solistes, mentre que altres personatges (deixebles,
poble...) són interpretats per el cor.
El compositor més destacat d’aquest gènere és J.S.
Bach, amb dues obres fonamentals: La
passió segons Sant Mateu i La passió
segons Sant Joan.
L’ÒPERA:
ELS ORÍGENS DE L’ÒPERA
A finals del segle XVI, en Florència sorgeix un grup
d’artistes i intel·lectuals que treballaven amb un finançament per part del
comte Bardi. A aquest grups se’ls coneixerà com La Camerata Fiorentina. Aquests artistes estan en contra del
desenvolupament polifònic que havien arribat els compositors del Renaixement,
que per la seva complexitat, perdien la essència principal que deu complir la
música, que no es altra que la de commoure a l’oient i fer brotar en ell tot
tipus de sentiments.
Duran a terme un
treball d’investigació, intentant reprendre les arrels de la música grega.
Arriben a la conclusió de que en Grècia la música era monòdica i amb un
acompanyament instrumental; aquesta música estava repleta d’una gran
expressivitat. Basant-se en aquests principis naixerà la tècnica de la monodia
acompanyada, que serà la base fonamental de l’òpera posterior. Els artistes de
la Camerata buscaven un gènere capaç
de finalitzar les formes artístiques possibles i per això denominaran a l’òpera
com l’obra d’art total, ja que va a reunir en una sola forma a les diferents
arts; poesia, música, teatre, dansa...
L’òpera es va
convertir en el gènere més representatiu de l’època, ja que va aconseguir una
gran expressivitat gràcies a la unió ideal entre música i paraula; es va
consolidar com una de les formes amb més protagonisme al llarg dels posteriors
segles.
EL NAIXEMENT DE L’ÒPERA
L’òpera és un
gènere musical profà que va a sorgir en Itàlia a començament del segle XVII.
L’avantpassat més significatiu de l’òpera l’encontrem en entremezzo, que eren petites actuacions musicals que es
desenvolupaven en els intermedis dels drames teatrals. Aquests intermedis poc a
poc aniran prenen importància i cada vegada seran més llargs, fins que de forma
autònoma es confirmen com un nou gènere musical.
La primera òpera
de la que tenim notícia és Dafne, de
Jacobo Peri, estrenada en 1597; però aquesta obra no es conserva en la seva
totalitat, ja que alguns fragments s’han perdut. En 1600 es van estrenar dues
versions d’Eurídice, una de J. Peri i
l’altra de G. Caccini.
Però serà en
1607 quan Claudio Monteverdi va composar Orfeu,
que es confirmarà com la primera gran òpera degut a que va a complir amb tots
els requisits tant tècnics com estructurals de l’òpera que es desenvoluparà en
anys posteriors. Aquesta obra, serà agafada com a referència per tots els
compositors que el succeiran. A més a més, el propi Monteverdi, crearà altres
òperes que agafaran una gran fama com La
coronació de Popea i La tornada
d’Ulisses.
Aquest gènere va
anar agafant molta importància en tota Itàlia. Varies ciutats es van convertir
successivament en capitals operístiques (Roma, Venècia, Nàpols...) afegint cada
una les seves pròpies innovacions. La resta d’Europa adopta l’estil operístic
italià, excepte França que crearà el seu propi gènere.
PARTS DE L’ÒPERA
En l’òpera es
poden distingir les següents parts:
- Obertura: és la part inicial d’una òpera. És
instrumental. Normalment es breu i serveix com introducció a l’espectacle. La
música comença amb el teló tancat, que s’obri en el transcurs de l’obertura per
a que els espectadors tinguin la seva presa de contacte amb l’escenari.
- Recitatius: són parts cantades per els solistes en
les que es desenvolupa l’acció. Per a que açò sigui possible s’ha de realitzar
amb un text quasi declamat i sense adornaments. Existeixen dos tipus de
recitatius:
- Secco (acompanyament sols de baix continu).
- Acompagnato (amb acompanyament d’orquestra).
- Àries: són les parts més importants i més
vistoses de l’òpera. Realitzades per solistes; ara l’acció es para i el cantant
expressa els seus sentiments per mig del lluïment de la seva veu. És el màxim
exponent de la monodia acompanyada.
- Cors: són
fragments en els que canta un nombrós grup de personatges.
- Interludis: parts instrumentals que s’intercalen
entre tots els fragments anteriors. També es denominaren ritornellos.
A més a més d’aquests apartats, en l’òpera també pot haver duos, trios...
En l’òpera participaven moltíssims personatges: els músics de l’orquestra,
els cantats del cor, extres que no cantaven... Entre els personatges que més
sobresortien en les òperes figuraven els castrati.
ELS CASTRATI
El segle XVIII
va ser l’era del cantant castrat i el temps en el que es va desenvolupar la
major activitats. Tot i això, durant varis segles es va recórrer a la castració
masculina per a que el cantant pogués conservar la veu clara i aguda (blanca)
en la seva edat adulta. Aquesta pràctica té el seu origen en l’Edat Mitjana,
degut a que les dones tenien prohibit cantar a les esglésies. En el segle XVI
el papa Pablo IV va prohibir les veus femenines en la catedral de Sant Pere i
amb allò va començar l’hegemonia dels castrati.
Algunes
característiques d’aquests cantants, en el període barroc, són les següents:
- No es
dedicaven sols a la música religiosa, com en el seu origen, sino que cantaven
òperes i tot tipus de música profana.
- Els
castrati guanyaven molts diners. Eren molt famosos i el seu sou hui el podríem
equiparar amb el que guanya un famós, per exemple un futbolista d’elit.
- Treballaven molt la tècnica de la respiració
diafragmàtica, per el que alguns podien aguantar fins a un minut mantenint una
mateixa nota i sense respirar.
- Era
freqüent que la gent, al escoltar-los començarà a plorar o fins i tot, alguns,
perdien el coneixement de l’emoció.
- El
més famós de tots va ser Farinelli, que va treballar en la cort del rei
espanyol Felip V, al que diuen que va curar de la seva melancolia cantant-li
totes les nits, durant 10 anys, les mateixes quatre cançons.
TIPUS D’ÒPERA
Podem distingir dos grans tipus d’òpera:
- Òpera
seriosa: basada en
arguments mitològics i heroics. És el primer tipus d’òpera que va a existir i
serà el preferit per l’aristocràcia degut al seu refinament. És molt complexa
degut als seus arguments i al seu gran desplegament tècnic. A aquest tipus
pertany la primera òpera: Orfeu, de
C. Monteverdi.
- Òpera
bufa: es posterior a la
seriosa. Els arguments són quotidians i fàcils d’entendre. El desplegament dels
mitjans d’aquest gènere no es molt gran, es convertirà en l’òpera preferida del
poble, ja que a més a més de ser més assequible econòmicament i més fàcil
d’entendre per a tot tipus de persones, era bastant típic que l’argument fou
una critica social fins les classes poderoses. La primera òpera d’aquest tipus
fou escrita per un autor italià anomenat G.B. Pergolesi, titulada La Serva Padrona en 1733.
A més a més, podem distingir les diferències territorials
que va anar adquirint l’òpera en els diferents territoris en els que es va
desenvolupar:
- FRANÇA:
s’anomenarà Tragèdia Lírica. Les característiques principals seran la
introducció del ballet dins de l’espectacle i el gran desplegament de mitjos
que utilitzaran els francesos en les seves creacions. El compositor més
important va ser J.B. Lully.
- ANGLATERRA:
seu les seves bases amb l’obra de H. Purcell Dido and Eneas estrenada en l’any 1689.
- ALEMANYA:
tot i que també van desenvolupar òpera seriosa, hi ha un gènere que parteix de
l’òpera bufa italiana i que arribarà a un gran desenvolupament: el Singspiel.
- ESPANYA:
es crearà un gènere que s’anomenarà Sarsuela i la seva característica més
significativa serà la successió de parts cantades i parlades.
EL NAIXEMENT DE LA SARSUELA
La sarsuela és el nostre teatre musical més representatiu i la seva
història comença el dia 17 de gener de 1657 en un pavelló de caça construït en
mig de esbarzers i anomenat La Sarsuela (que avui en dia és el Retiro de
Madrid).
Eixe dia s’estrenava una obra titulada El
golfo de las sirenas, que el seu argument girava en torn a l’aventura
d’Ulisses amb les sirenes. Es tracta d’una obra declamada en dos actes en la
que s’intercalen fragments musicals. L’obra era de Pedro Calderón de la Barca,
per el que podem afirmar, que aquest autor es un dels fundadors dels nostre
teatre musical.
A partir d’aquest moment es van anar fent més obres d’aquest tipus, però
per desgràcia la major part d’elles s’han perdut i s’ignoren també el nom dels seus
primers compositors. Tot i això, coneixem el nom d’un d’ells, anomenat Juan
Hidalgo, que es va convertir en el músic oficial de teatre musical per a la
cort a mitjans del segle XVII.
LA MÚSICA INSTRUMENTAL:
INTRODUCCIÓ
La música instrumental en el Barroc aconsegueix la total autonomia que
havia començat en el Renaixement. En aquest desenvolupament, realitzaren un
paper decisiu l’evolució tècnica dels instruments i el naixement de l’orquestra
com a grup organitzat. Els intèrprets s’especialitzaren degut a la complexitat
que anirà adquirint aquest tipus de música, sorgint la figura del virtuós.
Podem parlar de tres formes musicals depenent de les agrupacions
instrumentals que els interpreten:
- Música per a instruments solistes: els compositors començaren a escriure pensant
específicament en un instrument concret, que elegien per les seves qualitats
tècniques i el seu timbre. Les peces per a instruments solistes permetien a
l’intèrpret fer gala d’un gran virtuosisme, lluint la seva habilitat tècnica i
la seva expressivitat musical. Un dels gèneres més importants de la música per
a solistes serà la fuga (forma contrapuntística), que serà desenvolupada per
autors com J.S. Bach. Dins dels instruments solistes destacaran l’orgue, el
violí, el clavicèmbal...
- Música
de cambra: es denomina
així a la música interpretada per dos o més instrumentistes sense arribar a ser
un grup nombrós. És música de caràcter íntim destinada a ser interpretada en
petites sales. Serà el gènere preferit per la noblesa. Normalment, en aquest
tipus de música, un instrument realitzarà els acords del baix continu, mentre
que els altres realitzaran les diferents melodies.
- Música
per a orquestra:
l’orquestra és un conjunt d’instruments de les tres famílies. Fins aquest
moment no s’indicaven els instruments que havien d’interpretar cada part de
l’obra, ja que no hi havia normes que regularen el nombre i la composició de
l’orquestra, i l’elecció dels instruments depenien de les circunstàncies i de
les possibilitats del concert. A partir del segle XVII els compositors
començaren a especificar en la partitura guió quants i quins eren els
instruments que havien d’interpretar cada part; un dels primers for Claudio
Monteverdi, que va indicar inclús la col·locació dels mateixos en la seva obra Orfeu.
FORMES DE LA MÚSICA
ORQUESTRAL
A partir de mitjans del segle XVII sorgiran les grans formes instrumentals
barroques, que marcaran no sols aquest període sino tota la música posterior.
- La
Suite: és una forma
complexa composada per la successió de danses de diferent caràcter. El nombre i
la disposició de les danses es variable. Tot i que existeixen suites escrites
per a un sol instrument, la forma es desenvoluparà més dins de la música
orquestral. El seu principal compositor fou J.S. Bach.
- La
Sonata: el significat de
la paraula sonata és “música per a sonar” (tocada per instruments). És una
forma complexa, ja que es desenvoluparà en quatre moviments que contrasten en
quant al temps. L’estructura d’aquesta fou establerta per Arcángelo Corelli.
- El
Concerto: el terme deriva
de la paraula concertare, que vol dir
contraposar coses diferents. És una forma complexa, normalment de tres
moviments contraposats en quant al temps. Segons com intervinguin els
instruments el concert pot ser:
- Concerto grosso: en el que s’estableixen un contrast
entre un grup de solistes (concertino) i la resta de l’orquestra (tutti), que
van alternant-se en la interpretació de l’obra. Destaquen els Sis Concerti Grossi, de Händel o els Concerts de Brandenburg, de J.S. Bach.
- Concerto a solo: compost per un sol instrument solista
que contrasta amb l’orquestra. Podem destacar a A. Vivaldi, al que se li
atribueixen més de 300 per a solista, com Les
Quatre Estacions, compost per a violí.
ELS INSTRUMENTS DEL BARROC
En el Barroc hi ha una sèrie d’instruments que van a destacar:
FAMÍLIA DE VENT:
- L’oboè:
apareix en França cap al 1650 com una adaptació a la xirimia renacentista.
- El clarinet: els primers clarinets comencen a
construir-se a principi del segle XVIII.
- L’orgue:
és l’instrument més espectacular del Barroc. Autors com J.S. Bach
desenvoluparan la tècnica d’aquest instrument fins a límits insospitosos.
FAMÍLIA DE CORDA:
- El
violí: comença la seva plenitud en aquesta època. Els millors luthiers, com la
família Stradivarius, van a realitzar els millors violins de la història. La
família de corda fregada (violí, viola, violoncel, contrabaix) serà la gran
protagonista de la música barroca.
LA DANSA BARROCA:
L’aristocràcia europea sentia passió per el luxe i les grans festes. Per a
celebrar qualsevol esdeveniment, organitzaven festins en els que la música i la
dansa sempre estaven presents.
En l’any 1700, un important mestre de ball, anomenat Feuillet, va crear el
primer sistema de notació de dansa de la història. Gràcies a aquest fet, es
conserven més de 350 coreografies de saló i teatre. La dansa, poc a poc, a anar
adquirint una reglamentació que donarà lloc a la Dansa Clàssica.
Les danses que es ballaven en els salons europeus seguien sent bàsicament
les mateixes que s’havien donat al llarg del Renaixement (pavana, gallarda,
branle...). Però a partir de 1600 sorgirà una nova dansa que es convertirà en
la protagonista del període: El Minué.
Com quasi totes les danses, tenen un origen popular, ja que provenen d’un
ball de pagesos de la regió francesa de Poitou. Era una dansa tranquil·la
escrita en compàs ternari. Es ballava per parelles que sortien al centre del
saló saludant-se cerimoniosament. Conforme va anar evolucionant la coreografia
les parelles anaven intercanviant-se. Els moviments eren més sobris i refinats,
mantenint sempre el cos molt dret, i els balladors es desplaçaven d’esquerra a
dreta i de davant cap enrere fent una trajectòria en forma de Z.
ELS COMPOSITORS:
Els compositors més destacats d’aquest període foren:
- Johann
Sebastian Bach
- Arcangelo
Corelli
- Girolamo
Frescobaldi
- Georg
Friederich Händel
- Jean-Baptiste
Lully
- Claudio
Monteverdi
- Giovanni
Battista Pergolesi
- Henry Purcell
